Vagues i vaguetats

12 Novembre 2012 § Deixa un comentari

#14N vaga!

#14N vaga!

– Pues yo pienso ir a trabajar…

Ho va dir fluix. Dos de naltros ni ho vam sentir. Va ser el tercer de naltros qui ho va fer. Naltros estàvem enganxant els cartells a uns contenidors. L’autor de la frase, d’una quarantena o més d’anys, anava amb un altre home de la mateixa edat, aproximadament. Es veu que ho va dir prou fluix com perquè semblés la seva conversa, però prou fort com perquè ho sentís el nostre company.

Quan ens ho va dir a naltros, ell, l’autor, ja era uns metres més avall. Anar-lo a buscar ja era un pèl excessiu. Però de ganes no ens en faltaven, ni tampoc de motius. L’altre company acaba de veure com l’empresa on treballa ha canviat de propietaris -l’han comprat- i tot i que en teoria es mantindran els llocs de treball, la sensació de tenir una espasa de Damòcles damunt el cap és ben present. I jo, portant ja set mesos i mig a l’atur -precisament, des de la darrera vaga general-, no puc estar molt receptiu a aquest tipus de comentaris.

Vam comentar la jugada entre naltros. I una dona s’hi va afegir. Tènuament, perquè estava de pas, i tampoc naltros no podíem pas quedar-nos molta estona per allà sense estar alerta de la policia. La dona deuria tenir uns cinquanta anys. Conduïa un carro de comprar -dels de casa, no dels del supermercat- i vestia d’una manera curiosa. Antiga, per dir-ho fàcilment, allò que em diríem carrinclona. Segurament la vestimenta la feia més gran del que és. Jutjant -superficialment i amb estereotips- per la indumentària, podríem posar la mà al foc que ni té molts ingressos o recursos. Amb la mirada mig perduda, tot buscant aquells dos homes que ja s’allunyaven, semblava maleir-los tot i parlar amb un to ben baix.

– Hay qué ver… encima… Vosotros estáis haciendo y trabajando mucho más que ellos, y ellos, “mi, me, conmigo, mis cosas”…

– Doncs sí, senyora, ja ho veu…!

– No les importan nada los demás, qué egoístas…

– Així ens va…!

I ens en vam acomiadar. Vam pujar un tros més de carrer i a la primera cantonada vam tornar-hi. Paret rugosa com poques, costa que els cartells s’hi enganxin. Per això, quan ja n’hi ha, sempre n’hi posem al damunt, perquè fan de base i ens facilita la feina. La paret estava neta de cartells, amb prou feines s’hi veien quatre trossos esquinçats.

Mentre hi posàvem la cola, se’ns ve acostant un grup de gent. Deurien ser cinc o sis persones, entre homes i dones. Edat avançada, d’uns 50 o més. Vestien prou bé, o elegants almenys des dels meus estàndards. Anaven xerrant i en acostar-se a naltros, van callar. Normalment, abans, quan passaven coses similars, el que hi havia era un silenci tens i algun xiuxiueig que desaprovava la nostra acció. Però no. Mig somrients, se’ns van quedar mirant, per veure què deien els cartells.

– Ai, ja comencen amb les eleccions?- digué una dona. Érem el dimecres 7. Una amiga li respon:

– No, no, són de la vaga-. I hi afegim:

– Sí, per les eleccions ja començarem demà a partir de les 12h de la nit, però avui toca per la vaga.

– Doncs heu tingut sort, perquè aquí els treuen sovint; mira, em sembla que els han tret avui. Molt bé, molt bé. Bona nit!

I vam seguir. Mentre marxaven, encara vaig poder copsar algun comentari que, tot i que d’una manera no tant convincent com ho faríem naltros, justificava que féssim la vaga.

Els temps canvien? Estem aconseguint socialitzar les problemàtiques? Sens dubte que no som les mateixes que fa un any i mig, però encara ens queda molt per fer. Ens queda molt per fer quan la primera reacció de la gent és l’egoïsme, el mirar per un mateix i oblidar-se de la resta.

Tot i que, ben mirat, fins i tot amb això estem aconseguint petites victòries: la PAH n’és l’exemple més clar, i porten molts anys. Ha aconseguit trencar el tabú d’una problemàtica molt íntima, per a molta gent, i socialitzar-la, fer-la pública i sumar esforços solidaris, desinteressats, d’altres afectades o no, per una raó ben clara: ens hem reconegut com a iguals i hem identificat qui són els nostres enemics.

Això és un granet de sorra. Les assemblees provinents del 15M són una llavor que encara ha de créixer molt, però que allotja una fortíssima i necessària esperança. La de la unitat popular. La que no és la CUP, però que en forma part. La que no és #somUnitatPopular, però en projecta eixos bàsics, part d’aquestes arrels.

El fet en reconèixer-nos com a iguals és el nostre motor: a les verdes i a les madures. Per pura solidaritat desinteressada, o egoïsta en col·lectiu: si avancem, ho fem totes. Si retrocedim, ho fem totes. Ens cal donar suport a tots els sectors en lluita: totes aquelles persones treballadores que planten cara ho fan al nostre costat de la trinxera. I la seva lluita ens beneficiarà; no és aquest l’argument que ens ha de moure, però sí que cal que ho entenguem així.

El que ens ha de moure és saber que les coses no canvien soles: les podem fer canviar. Que ens han fet retrocedir dècades en drets laborals i socials en molt poc temps. Que ens han tret drets que ens van costar anys de lluites, repressió, dolors i vides, i a ells no els ha caigut ni una sola bofetada. Ni una sola. La por ha de canviar de bàndol.

Per fer-ho, necessitem sortir al carrer aquest 14N. I fer-ho amb determinació, no pas a mitges tintes. I el 25N, tenim una opció insòlita per aconseguir quelcom impensable fa temps: colar-nos -sí, sí, colar-nos- dins el Parlament. Hi haurem d’apostar.

Però sens dubte, el més important és que el 15 de novembre ja estiguem preparant la següent vaga general i que el 26 de novembre, independentment de l’obtenció o no de representació, seguim fent la nostra política: la del carrer. Amb totes les vagues que facin falta, sense cap mena de vaguetat: amb tota la determinació necessària i imprescindible per organitzar-nos, fer-nos fortes, solidàriament, i poder plantar cara aquest genocida sistema capitalista al que no tenim altre remei ni sortida que destruir. O naltros, o ell. O totes, o ningú. I podem fer-ho: només ens cal assumir-ho mentalment tot trencant l’esclavatge mental que el mateix sistema ens ha inculcat. Serà la primera passa. Si ho fem totes juntes, serà molt més fàcil. I la segona passa arribarà abans.

Anuncis

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Vagues i vaguetats at a destemps.

meta

%d bloggers like this: