Ens porten a la guerra

1 Octubre 2012 § 1 comentari

Sense alliberament social no hi ha alliberament nacional

Autor: Carles Fontserè

En plena necessitat econòmica d’expansió i de reestructuració de poders capitalistes, l’imperi alemany, entre d’altres, es va embrancar en la Gran Guerra, aquella que ara anomenem I Guerra Mundial. L’imperi alemany va aconseguir aglutinar la majoria de forces polítiques a un sol objectiu, que seria comú, compartit: el de defensar Alemanya, és a dir, defensar l’imperi. Fins i tot les forces socialdemòcrates com l’SPD (Sozialdemokratische Partei Deutschands) s’hi van sumar i van contribuir a la Burgfrieden, la ‘pau/treva civil’: la lluita de classes quedava subjugada, aplaçada, per una causa superior, la defensa nacional. El motiu: la guerra (imperialista).

Només algunes forces polítiques i sindicals, com la FVdG (Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaft, Lliure Associació de Sindicats d’Alemanya) i la Spartakusbund (Lliga Espartaquista) van oposar-se a la guerra per considerar-la imperialista i van denunciar la ‘pau’ entre classe treballadora i burgesia que no feia sinó anar en detriment de la primera. De fet, les crides a no anar a files no tingueren gaire èxit, i grans masses de treballadors anaren al front deixant-se portar per un sentiment patriòtic que no era altra cosa que la defensa dels interessos econòmics de la burgesia que els explotava. De morir lentament al lloc de treball, a morir ràpidament al front.

Ja en la República de Weimar, aquella que havia de suposar la pau social post-bèl·lica, les aleshores ja líders del recentment constituït KPD (Kommunistische Partei Deutschlands) Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, antic membres de la Lliga Espartaquista, foren assassinats. També algunes més de les seves membres. Foren assassinades pels socialdemòcrates, més preocupats per sufocar una revolta proletària i pendents de les dades macroeconòmiques del mercat que no pas per una altra cosa. La suposada pau social com a fi i mitjà, i el nazisme entrant per la porta gran (escollit en eleccions burgeses democràtiques). La resta és història prou més coneguda.

I avui, què? No tenim cap guerra a la vista, almenys per ara; només ens criden a eleccions. La pau social, però, és ben inexistent: reformes laborals i retallades antisocials que deixen la classe treballadora morint-se poc a poc -però cada cop més ràpid- al seu lloc de feina… o a l’atur. Però el joc de potències remet massa similarment als principis del segle XX europeu.

Amb CiU com a governant de potència econòmica, ha anat de bracet d’una altra governant de potència econòmica durant dos anys, el PP. Les reestructuracions econòmiques que fan fet a banda i banda (les reformes i les retallades, els augments d’impostos, etc.) no només no han frenat la revolta social sinó que han tirat més llenya al foc. O benzina, directament. Fet i fet, eren mesures destinades exclusivament a mantenir les seves quotes de benefici, la dels empresaris (espanyols i catalans). El procés de revolta fa temps que es va iniciar i cada cop pren més força.

Conscients d’aquesta ingovernabilitat, CiU fa un gir espectacular i agita una bandera que busca agrupar tothom sota un sol objectiu: la bandera. I dic la bandera i no pas la qüestió nacional perquè ni és de tot el país, ni li està donant contingut a la bandera (que, no ho oblidem, no és més que una simplificació conceptual d’una descripció amb molt més contingut). Cal no oblidar mai, que sí, que els Països Catalans estem ocupats.

I precisament per això, a CiU no li cal generar una guerra imperialista com va fer l’Imperi Alemany per assegurar-se la seva expansió econòmica i tancar files nacionalment (aconseguir que les organitzacions obreres abandonessin la lluita de classes). En té prou en fer sortir el fantasma d’Espanya, del que tant bé n’ha viscut durant més de 30 anys, per traçar una línia de trinxera que els sigui favorable en interessos de classe, tàcticament (dirigida per ells) i on els morts de la primera fila els posarà, com sempre, la classe treballadora (víctima per partida doble de retallades i agressions). CiU necessita renegociar amb les potències econòmiques (ocupants i estrangeres imperialistes, és a dir, espanyoles, europees, etc.) el seu tros del pastís. I per fer-ho, necessita de la força de tot un país (sic) que oblidi que l’ha estat explotant, i més important encara, que pensa seguir-ho fent.

L’ “ara no toca” ha canviat de bàndol: ara és part de la pròpia classe treballadora catalana (del Principat) qui diu que el primer és Catalunya, i després ja veurem. Que no toca criticar CiU. Que cal fer pinya, front comú, per interessos compartits, nacionals. Algú hauria d’explicar que igual que aquell vaixell comú del monarca no pot ser-ho, en tant que imperialista, tampoc ho pot ser el d’una Catalunya comuna: no compartim interessos. A les espartaquistes, i posteriorment comunistes, se’ls titllava de traïdores a la pàtria. A algunes també se’ns tracta així, avui i ara.

Però no compartim interessos, ni els podem compartir, quan enarborar una bandera significa oblidar l’explotació de classe, és a dir, les agressions constants contra els drets que tanta sang, suor i llàgrimes han costat a la classe treballadora, catalana (dels Països Catalans) i d’arreu. No podem compartir l’exclusió sistemàtica de la població immigrada, víctima per partida doble o triple d’una sobreexplotació per motius d’origen i classe. No els podem compartir quan enarborar aquesta bandera significa mirar cap a una altra banda quan se succeeixen agressions racistes, els feixistes obren centres socials (sic) i el seu discurs és defensat públicament, de manera violenta i impune.

La socialdemocràcia alemanya, aquella que buscava la pau social entre treballadors i empresaris, va portar els primers a morir a una guerra que era en interessos dels segons; a continuació, va ajudat a instaurar un sistema parlamentari que havia de resoldre tots els problemes, mentre afusellava revolucionàries i aplanava el camí social per al feixisme. Quan se’n van voler adonar, el feixisme ja governava polítciament i social i no tindria intenció de deixar el poder fins després de milions de morts a tot Europa. Eren temps de crisi, de recessió econòmica, d’atur.

Avui, CiU ens crida a fer front comú per Catalunya mentre ens treu la sanitat i l’educació, perquè no hi ha diners. Els nazis excloïen les malaltes genètiques del sistema sanitari perquè costava molts diners a la població alemanya. I tant amples. Un cop hagin recuperat la governabilitat d’aquest tros de país que n’hi diuen Catalunya, tornarà (seguirà) l’embestida contra la pròpia classe treballadora, de la mà dels ara adversaris, el PP. I tal dia farà un any, si la classe treballadora dels Països Catalans no s’organitza per crear un contrapoder popular català real. Per frenar el feixisme, per aturar les retallades, per construir el país que volem, sense els explotadors que ara volen que remem juntes.

La responsabilitat històrica és sovint massa racional per guanyar-li la batalla al frenesí irracional del moment present. Això ho saben els governants, i alentar els sentiments és la millor manera d’ennuvolar els pensaments. Però això és el que ens toca a aquelles persones que ens reclamem com a revolucionàries: és igual si ens titllen de traïdores, el nostre deute històric és no caure en el parany de l’Alemanya dels anys 30 del segle XX i lliurar el país (o una part d’ell) a la burgesia, sense lluitar-lo, i aplanant el camí al feixisme (espanyol i català, cal matisar).

En tot cas, tant el 25N, si s’escau, com sobretot, abans i més enllà, ens toca(rà) batallar clarament per la independència i el socialisme als Països Catalans, contra les classes explotadores (catalana, francesa, espanyola i europea) i contra el feixisme que aquestes promouen en contra nostra. Són les burgesies, les que no tenen més pàtria que els diners. Som naltros, les treballadores, les que no podem deixar-nos endur per una patriotisme buit que, a més, en el nostre cas, no ho és ni de tot el país.

Hem de triar: si viure un present com a traïdores d’un suposat objectiu comú que no és el nostre, o passar a la història com a traïdores d’una necessitat comuna que sí que és la nostra. Les espartaquistes -comunistes- alemanyes van ser assassinades per triar la primera opció, i per això avui en dia les tenim presents en la memòria.

Tagged: , , , , ,

§ One Response to Ens porten a la guerra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Ens porten a la guerra at a destemps.

meta

%d bloggers like this: