Trencant el silenci des de dins

27 Setembre 2012 § Deixa un comentari

Palestina vencerà!

Palestina vencerà!

Les persones, col·lectius i organitzacions que denuncien l’ocupació de Palestina per part d’Israel són acusades d’antisemita. S’aconsegueix així desviar l’atenció del debat real, de fons: la impunitat d’un Estat i un exèrcit, un dels més temibles del món, que fa el que vol contra un poble que és exemple de resistència i dignitat. Dir això mateix que estic dient jo, ara mateix, és suscpetible de ser acusat d’antisemita.

Però no cauré a la trampa ni penso excusar-me en dir que sóc antisionista però no antisemita: em sumo a totes les denúncies d’atrocitats i agressions imperialistes que Israel realitza contra Palestina i la seva població. La llista és tant llarga que no val la pena fer-la, sinó ajudar en la difusió de qui ja l’ha fet, la fa i la seguirà fent, com són la XEP (Xarxa d’Enllaç amb Palestina) o la campanya BDS(Boicot, Desinversió i Sancions), per exemple.

Ara bé, què passa quan és un jueu qui denuncia això? O més encara, què passa quan un soldat israelià fa públiques les atrocitats que ell mateix comet? Es pot acusar a un soldat israelià de ser antisemita?

L’exposició Breaking the silence és una iniciativa que va sorgir fa 8 anys, arran de la reflexió crítica d’un soldat israelià amb allò que estava fent. D’aquí va començar una onada de soldats, fins a gairebé 800, que han deixat l’exèrcit i han començat a fer públiques les seves vergonyes: les que ells/es mateixos/es feien i les que segueix cometent el seu exècit als territoris ocupats de Palestina.

El resultat és una exposició i un vídeo on es recullen territoris reals dels propis soldats. Per a algú que, com jo, ha llegit força sobre Palestina però no hi ha estat mai, l’impacte és xocant. Perquè sí, has parlat amb companyes i gent que hi ha estat, i t’ha impactat, però sentir-ho en la pròpia veu dels executors d’aquesta barbaritat, la realitat es torna encara més crua.

A l’exposició, fotos i relats personals, en primera persona, fan posar la pell de gallina. Els soldats, en arribar a Hebron, aprenen que poden fer el que els dóna la gana amb el poble palestí, que ningú els controla ni els dirà res; des del primer moment i sent un simple soldat que compleix el servei militar obligatori. Fan apostes de quantes persones identificaran aquell dia, aviam qui aconsegueix més carnets. Els fan esperar perquè sí, els fan perdre el temps perquè sí.

Aprenen que després de sentir un tret, que potser no saben ni si anava dirigit a ells, la resposta sempre és una bomba contra un edifici. Com a costum. També com a costum macabra, alguns es fan fotos amb milicians palestins morts, com si fossin trofeus; són records de la guerra.

Una guerra, clar, que en ser d’ocupació, és viscuda molt diferent pels ocupants que pels ocupats. Els primers, l’exèrcit, és capaç d’entrar a una casa i fer-ne fora els seus habitants perquè tenen televisió i volen veure-hi el partit del mundial de futbol que juga Argentina. I això encara. Molt més cruel és tenir un palestí detingut, amb els ulls tapats, al que li pregunten com es diu “abella” en el seu idioma mentre li posen tot d’abelles per dins la samarreta.

No és d’estranyar, doncs, que alguns soldats acabin adonant-se de què estaven fent, realment, allà -de fet, allò preocupant és que no ho vegin fins que acaben el període militar-. Molts diuen que anaven als territoris ocupats a protegir els colons, i asseguren que acaben protegint els àrabs, de qui es pregunten realment si són una amenaça o són ells/es, els i les amenaçades.

Els propis soldats, en veure colons armats que clamen venjança, es pregunten si això ser jueu. Més encara quan veuen una pintada a la paret que demana “Els àrabs a la càmara de gas” amb una estrella de David pintada al costat. “Això és ser jueu?”, es pregunten alguns soldats. Evidentment, la reflexió a la que arriben alguns soldats israelians, en un exercici d’empatia cap al poble palestí, és “jo tampoc seria pacífic”.

No debades, els soldats israelians exemplifiquen la filosofia de l’exèrcit, que és la d’Israel, sobre la població palestina; i d’aquí, el ‘tracte’ que se’n deriva: “no són persones, no són animals; són àrabs, són l’enemic, i com a tal els tractem”. Ras i curt. Dit per un jueu, per un soldat israelià.

Espero que algun dia aquesta exposició arribi als Països Catalanas. Jo la vaig haver de visitar a Berlin, després de visitar el camp de concentració de Sachsenhausen i veure que no hi ha tanta diferència, tret del lloc de la bandera amb l’estrella de David.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Trencant el silenci des de dins at a destemps.

meta

%d bloggers like this: