Ràbia

26 Agost 2012 § Deixa un comentari

S’acaba la paciència. L’esgoteu a ritmes accelerats, i us caveu la pròpia tomba. Això sí, ho feu amb un somriure i una malícia només pròpies de qui viu a costa dels demés, sabent-ho, i sent-ne orgullós. Perquè creu que així ha de ser, i a la resta que ens bombin. No fareu cap pena, quan hagueu de pagar. Perquè pagareu.

Fa segles ens vau encadenar. Vau vestir les cadenes de seda i or per fer-nos creure que no eren tals. És més, ens vau vendre una ferralla que ens vau fer creure que eren claus per alliberar-nos-en, però tampoc eren tals. Només canviàvem de cadenes. O alguns -els menys- les hi posaven a la resta -els i les més-, esdevenint cadenes més fortes. Però tard o d’hora també acabaven encadenats de nou: no hi ha pastís per a tothom en aquest festí. A la ferralla que ens vau fer passar per clau li’n dieu ‘vot’ i ‘eleccions’. Al conjunt de les cadenes li’n dieu ‘democràcia’.

Fa temps, molt de temps, que ens en vam adonar. I que lluitant no teníem res a perdre, només les cadenes. A voltes, les menys, hem guanyat: la majoria de victòries han durat poc, però algunes encara persisteixen. La resta de cops, hem perdut. Però resistim. Per a vèncer. I ho farem sempre mentre hi hagi una sola cadena, mentre hi hagi una sola explotada en aquest món. Un dels nostres majors problemes, però, ha estat que moltes de les encadenades s’han cregut la vostra ferralla i que canviant de clauer, o afegint-hi, han pensat que ens alliberaríem. Gran error.

D’aquí que cada cop més gent hagi vist que lluitar dins de les vostres cadenes, això que anomeneu democràcia i que no és res més que la vostra legalitat -la que us afavoreix com a propietaris- convertida en justícia (sic), és inútil. No arribarem enlloc amb els límits que valtros heu fixat; dit d’una altra manera: no podem canviar de joc si seguim jugant amb les normes del mateix. I en aquest joc, de moment, sempre guanyeu valtros. Però calma, que aprenem dels nostres errors -i els encerts que anem tenint- perquè no tenim més opció que guanyar: ens hi va la vida. Tàctica, estratègia, determinació, perseverança i un llarg etcètera que determinen la racionalitat d’un lluita que assalta un conflicte dialèctic, irresoluble.

Però mentrestant, inevitable!, ens bull la sang. La irracionalitat. Perquè som persones que vivim, sentim, estimem, odiem. Plorem i riem. No desviarem l’atenció del focus principal del problema, però tampoc us deixarem passar gratuïtament els exabruptes i la burla que ens feu. És igual el color de les cadenes: totes fan la mateixa funció. Clar que n’hi ha de més descarades i visibles… com ara.

Jugueu amb les nostres butxaques dient que sí o que no treieu els 400€. Manteniu un salari mínim de poc més de 600€. Apugeu l’IVA al 21%. Retalleu en educació i sanitat. Rescateu bancs que han robat diners públics (ergo, ho fan per segona vegada). Ah, i en premieu els seus lladres. Us burleu de qui viu a la llar familiar dient que ja no li cal cobrar els 400€. Creieu que una persona amb dues més a càrrec pot viure amb 450€.

Però a qui gestiona tota aquesta misèria, al marge de cobrar sous astronòmics, li pagueu 1800€ al mes només en dietes. Encara que no li corresponguin. I encara surt un dels vostres que, després d’un atac de sinceritat dient que no fa res, que només alça el braç quan li diuen, assegura que no arriba a finals de mes amb 5100€ nets mensuals.

Si una persona pot viure amb 600 i poc euros al mes, perquè una altra en necessita 1800€ només per menjar? Si una ‘persona’ les passa canutes amb 5100€ al mes, com ho ha de passar algú que cobra 400€? I algú que no cobra res? Quin dret té aquesta ‘persona’ a cobrar tants diners si diu que viu a ca la mare? No li haurien de treure, igual que passa amb qui necessita l’ajuda dels 400€? Si una persona amb dues a càrrec pot viure amb 450€, per què no pot viure amb 300€ aquest diputat i sa mare? Per què una persona que viu a Madrid cobra 1800€ en dietes i desplaçaments quan no li fa falta? I mentre, naltros, les aturades, hem d’acceptar qualsevol feina encara que ens gastem el sou sencer en desplaçar-nos-hi? “Els aturats són vagos que no volen treballar”, no, mentida: moltes aturades tenim més estudis, més idiomes i més coneixements que valtros. Senzillament, també hem tingut més escrúpols a l’hora de triar no viure de les demés.

I el pitjor, és que no n’és un. És que ho són tots. Tots els diputats se’ns enfoten a la cara, cobrant milionades per gestionar la nostra misèria. És aquesta la màxima glòria de les cadenes. I a sobre, se n’enfoten. Se’n burlen. Se’ns pixen a la cara.

Doncs ja n’hi ha prou. Tard o d’hora començareu a veure’n les conseqüències. No es pot xulejar amb aquesta prepotència, arrogància i cinisme i que tot quedi igual. Algun dia, veureu una pintada a la porta de casa vostra. Sí, perquè sortiu a la tele, teniu noms i cognoms i algú us trobarà. Potser algun dia us trobareu una marca al cotxe. O una ratllada. O una roda petada. O un vidre trencat. Algun dia, el vidre trencat serà el casa. Acompanyat d’una pintada, vés a saber.

Fins i tot, potser algun dia, tot caminant per vés a saber on, us endueu una escridassada. O una escopinada. O un clatellot. O haureu de sortir corrents.

Aquell dia, si encara no hi heu arribat solets, us preguntareu “què he fet?”, “per què a mi?”. Potser us costarà, però jo us ho diré: perquè en sou igual de còmplices i culpables. Un dels vostres màxims líders actuals, en Puig, diu que ja no s’hi val a dir que “jo passava per allà” quan et denenen a una manifestació que potser ha tingut disturbis: ets culpable sols pel fer d’haver-te manifestat, encara que els disturbis ni els veiessis. O fins i tot, encara que ni tant sols haguessis anat a la manifestació. Bé, doncs això: valtros sou culpables de formar part del(s) mateix(os) partit(s) que ens condemna a la misèria. M’és igual que les retallades siguin estatals i tu un regidor local: si no hi fa res en contra, ho estàs recolzant. No ens podeu demanar una compassió que valtros no teniu amb naltros.

I ep, calma. Que ningú que estic amenaçant: estic posant sobre la taula un conflicte que, més d’hora que tard, esclatarà. Diguem-ne més aviat que és un avís per a navegants -als polítics-. O tal com diu la dita catalana: tal faràs, tal trobaràs. No pots pretendre que enriquir-te gràcies a la nostra pobresa, mentre te n’enfots gràcies a un sistema que et protegeix i al que m’obligues a seguir si vull mirar de canviar quelcom, et surti gratuït. No, no, així no es fan les coses. Potser valtros vau créixer en la impunitat, en l’etern recurs a cridar al/la professor/a o al/la pare/mare. Però naltros no. Les lleis no (ens) serveixen: seguir-les seria posar l’altra galta.

No estic amenaçant, perquè ni sé on viuen els polítics, ni conec a la gent que, hipotèticament, pot arribar a cardar una hòstia ben donada i merescuda a algun d’aquests vividors i xupòpters. No, no ho sabré. Ni tampoc se’m pot acusar d’haver-ho incitat: ho provoqueu valtros. Més aviat, quan algú es pregunti perquè ha passat, que recordi el ‘que se jodan‘ de la Fabra i entendrà moltes coses. Entendrà la ràbia que ens genereu. I sí, òbviament, quan algun polític pringui, pensaré: que es foti. És ells o nosaltres.

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Ràbia at a destemps.

meta

%d bloggers like this: