I ara, què?

24 Juliol 2012 § Deixa un comentari

Alle Fäuste zu einer geballt, John Heartfield

Alle Fäuste zu einer geballt, John Heartfield

Crec que no m’equivocaria si digués que aquest va ser el sentir principal en moltes de les assistents a la mobilització del passat dijous 19 de juliol. “I ara, què?” seria una pregunta plausible a la resposta que van donar moltes de les manifestants: no tornar a casa quan es va desconvocar la manifestació i dirigir-se al Parlament a protestar. Per iniciativa pròpia, per seguir a un cos de bombers que n’està fart de les retallades però segueix jugant-s’hi la vida (com a l’Empordà), perquè no en tenen prou amb una ‘simple’ manifestació. Cal prendre’n nota.

I cal prendre’n nota, també, de com s’han desenvolupat les mobilitzacions de resposta a les grans agressions d’enguany. Molt sintèticament, la seqüència seria aquesta.

09/02/12, el govern del PP anuncia la nova reforma laboral. Els sindicats grocs convoquen mobilització per al diumenge 19F; sectors anticapitalistes llancen una altra convocatòria per al mateix dia, però en diferent lloc i hora. Les assemblees de barri, sense marge de maniobra, no convoquen.

29/03/12, vaga general convocada per tots els sindicats, incloent-hi els grocs. Les assemblees de barri n’assumeixen el repte de convertir-la en una vaga general social, treballant molt localment. Sense entrar en nombres, la mobilització és un èxit i evidencia un creixent malestar cap al sistema que estem patint.

Entremig, 12/05/12, en la celebració de l’aniversari del 15M, les assemblees de barri surten al carrer amb un missatge clar: sortim del capitalisme.

11/07/12, el govern del PP anuncia noves i dràstiques retallades antisocials. Una primera reaccó espontània, convocada virtualment, fa sortir la gent al carrer el mateix divendres 13, a Barcelona i arreu. La convocatòria forta, però, serà per al dijous 19J. La fan els sindicats grocs, d’altres s’hi sumen, mentre que algunes assemblees de barri intenten fer convocatòria pròpia, amb una capacitat més o menys reeixida: inicialment fluixa, però sumant suports poc a poc i, sobretot, confirmant-se l’aposta amb el que he comentat anteriorment: la gent volia “més” que la convocatòria oficial dels grocs.

Davant d’aquest necessàriament escuet resum, crec que en podem extreure algunes evidències:

  • Les assemblees de barri estan desenvolupant un discurs heterodox, polièdric i complex propi, amb tots els avantatges i desavantatges que això té.

  • Treballen una forma de fer que busca l’horitzontalitat i l’assemblearisme i, cada cop més, una crítica radical al sistema sense embuts: som anticapitalistes. Cert que hi ha persones que potser no s’identifiquen de tal manera, però la pràctica pesa més que la teoria: l’aposta que fan per aquesta lluita (concepció, manera, horitzó) indica que no busquen només recuperar un minso Estat del benestar, sinó transformar radicalment la manera de relacionar-nos.

  • Les assemblees són més o menys fortes a nivell local, on arrelen, i quan tenen temps per treballar els temes: el treball assembleari té els seus propis tempos, i d’això n’hem d’aprendre totes.

  • Precisament per això mateix, aquesta mobilització ens assenyala un dels problemes de les assemblees de barri: la capacitat de reacció de manera col·lectiva, coordinada entre diverses assemblees.

Però la gent demana respostes, i les demana ja. O si més no, demanar innovar en les protestes. Algunes assemblees de barri haurien encertat en l’anàlisi (desmarcar-se i/o anar més enllà dels sindicats grocs), malgrat que potser la pràctica no era l’única possible (potser no calia fer manifestació separada, però sí buscar d’altres objectius: la pròpia gent ho va demostrar anant a buscar el Parlament).

La situació de cada cop més gent es torna cada cop més dramàtica i insuportable, i les manifestacions no omplen neveres, ni paguen rebuts ni aporten sous a finals de mes, almenys a nivell immediat. Això ho sabíem; en aquest sentit, no és cap problema.

El problema, més aviat, rau en el fet que, fins ara, les mobilitzacions havien servit per aconseguir més o menys èxits: frenar derrotes, aconseguir victòries. Irònicament, però, quan més conscient i organitzat està el poble, més ens està costant aconseguir frenar les grans agressions. En frenem de “petites” (desnonaments, que no són poca cosa! No hem de menysprear la importància que tenen per a les persones afectades); però quan parlem de ‘paraules majors’, perdem, i tornem a perdre: en patim la repressió.

Són faves comptades. Si ara que estem més conscienciades i organitzades, assolíssim alguna victòria, seria la seva perdició: veuríem que sí en som capaces. De fet, així ho és amb els desnonaments: cada cop que n’aturem un, ens envalentonem més i ens sabem capaces de fer-ho: sí que es pot.

Per tant, no ens ha de sorprendre que la resposta de l’Estat, la Generalitat i els empresaris responguin cada cop de forma més agressiva: més retallades i més repressió contra qui les protesta. És una mena d’espiral sense fi. El capitalisme morirà matant, i sembla que s’hagi posat a disparar a tort i a dret.

Ara bé, mentre no destruïm el sistema capitalista, ens queda encara una estona. I què fem, mentre? Recupero el que, segons el meu parer, moltes de les manifestants tindrien al seu cap el dijous 19J: i ara, què? Hem fet una manifestació molt gran, i ara, què? Ens hem mobilitzat amb un discurs anticapitalista, i ara, què?

Per mi, aquest “i ara, què?” té una traducció prou senzilla: hem de passar a l’ofensiva. I ho hem de fer en tots els sentits. No n’hi ha prou en dir ‘prou’, cal que ens hi posem i construïm des de la base. Potser hem d’assumir que estem en un moment de recomposició (ideològica i organitzativa, entès en un sentit ampli) i com a tal hem d’actuar. No debades, és ben cert allò d’una passa endavant, dues enrere. Potser estem en un impàs de cert retrocés en què hem d’acumular forces (ideològiques, militants, de recursos, etc.) per tornar a saltar cap endavant.

Frenem desnonaments mentre alliberem espais. Aturem ERO’s mentre construïm cooperatives i bancs del temps. Manifestem la nostra ràbia mentre anem a buscar qui n’és el culpable. Per mi, aquesta és la lectura. Ens hem de posar les piles. I ho hem de fer, també, en el d’assumir què vol dir passar a l’ofensiva: autodefensa i repressió. I per fer tot això cal consciència col·lectiva, treball en xarxa i actuar coordinament: colpejar unides.

I és que l’escenari on ens trobem, cada cop més nítid i clar, és el d’una lluita de classes més evident i òbvia com més passen els dies. I com a tal, es tracta d’una correlació de forces: guanyarem en la mesura que tinguem forces per pressionar i/o colpejar, fer mal al capital. Si no afectem directament les seves diverses estructures (econòmiques, polítiques, repressives, etc.), no els farem mal ni por.

En aquest sentit, i només amb la intenció d’obrir debat, les assemblees de barri (i, per extensió, el moviment nascut i derivat del 15M arreu dels Països Catalans), tenen/tenim uns reptes molt urgents davant seu, que, entre d’altres, són:

  • mantenir indefectiblement el caràcter anticapitalista

  • seguir mantenint una identitat (o identitats heterodoxes, més escaient) pròpia, al marge de qui només lluita conjunturalment: el moviment popular no pot fer seguiment d’estructures que han cavat la seva pròpia tomba amb el reformisme

  • començar a posar fil a l’agulla per a una millor coordinació, com a mínim, en casos tan flagrants com aquests. No calen estructures ni jerarquies, però sí una mínima coordinació, democràtica per damunt de tot, que permeti respostes àgils col·lectives

  • preparar-se per passar a l’ofensiva. Com bé diuen els miners, “amb una manifestació pacífica no aconsegueixes res”. Guanyarem si els ataquem; si sempre estem a la defensiva, se’ns menjaran

  • preparar-se per aturar l’envestida repressiva, la que ja patim i la que ens espera. Hem de ser capaces de parlar-ne obertament, sincera i honesta, sabent que ens pot afectar de moltes maneres diferents en funció de l’experiència i la situació personal de cadascú. Però no ho podem defugir.

Cap poderós ha abandonat el seu poder per les bones: si fos per sentit comú, per ‘raó’, ja fa temps que ens haurien fet cas. Aquest sistema és insostenible i cada cop més persones en patim més agressions i més severes.

Els poderosos no marxaran, els hem de fer fora. Pensem-hi com ho volem fer i posem-nos-hi, que tot i que sigui un camí llarg i anem lentes, cada cop és més dur.

Imatge > Alle Fäuste zu einer geballt de John Heartfield

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading I ara, què? at a destemps.

meta

%d bloggers like this: