Trencar l’aïllament per construir la nova societat

10 Juliol 2012 § Deixa un comentari

La famosa església Kurfürstendamm, popularment coneguda com a Ku'damm

La famosa església Kurfürstendamm, popularment coneguda com a Ku’damm

A la contraportada, hom hi pot llegir la següent frase “Sol a Berlín, qualificada per Primo Levi com ‘el millor llibre que s’hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya’, és una potentíssima novel·la, una lliçó d’amor i de decència. Un llibre que val per sempre”. Sens dubte, a l’hora de llegir (o, més ben dit, devorar) aquest llibre, no he pogut deixar de fer paral·lelismes amb la societat actual.

És evident que comprar l’Alemanya nazi, en guerra, dels 1940 al 1942, a la societat catalana i espanyola ara seria un exercici demagògic i fora de lloc. Però si bé ho seria en el format, no ho seria tant el fons. I menys encara, crec, en comparar la situació d’ara a la d’una Alemanya de finals dels anys 20 i inicis dels 30 del segle passat.

Al llibre, que parteix d’uns expedients reals de la Gestapo (Geheime Staatspolizei, policia secreta de l’Estat), una parella d’uns quarants anys engega una tasca tant colossal com inútil però necessària: desacreditar el règim nazi, posar al descobert les seves atrocitats (dins i fora dels límits del III Reich) i fer una crida al sabotatge i a la desobediència. La tasca és colossal, perquè el Reich és una maquinària de guerra infinitament superior a una parella de quaranta anys, amb escassos recursos. Per aquest motiu, també, esdevé prou inútil: difícilment aconseguirà el seu objectiu.

Però esdevé del tot necessària per dos motius fonamentals: un d’individual, i és de la necessitat personal de no transigir, de no acceptar aquestes atrocitats sense fer res per aturar-ho, i poder tornar a ser, així, mereixedores del substantiu ‘persona’, que esdevé, alhora, qualificatiu. El segon motiu és col·lectiu, l’imprescindible exercici del dret a la rebel·lió, a la resistència. Que tot suma, i que no els ho podem posar tant fàcil.

L’ambient de paranoia, de persecució i de control social a l’Alemanya nazi és perfectament narrat per l’autor, Hans Fallada (de nom real Rudolf Ditzen). Fallada aconsegueix transmetre una sensació d’angoixa, d’una angoixa real com la mort mateixa que pot esdevenir a qualsevol que no combregui al 100% amb els posicionaments i accions inhumanes del règim nazi.

Tot i això, les situacions més inverossímils tenen lloc a una novel·la que descriu la vida real, d’un marc concret. Fins i tot, en un dels moments més tràgics de la novel·la, la descripció de l’autor remet a una certa comicitat, a un humor negre, quasi paròdia de l’horror, que recorda a aquell riure nerviós de quan rius per no plorar. En aquest sentit, hom no pot deixar de pensar en alguns visos còmics que Boris Nikolaevitx Polevoi també es va permetre a l’hora de descriure algunes anècdotes al seu llibre sobre els judicis de Nürnberg, A fin de cuentas (està en castellà perquè el vaig llegir en aquesta llengua).

Però com deia, a mesura que llegia no podia deixar de fer paral·lelismes amb els moments actuals. No entraré a valorar la situació socio-econòmica que estem vivint i que, malauradament, recorden molt a una Alemanya d’entreguerres: recessió econòmica, augment del racisme, retallades antisocials, poders cada cop més autoritaris i descarats, etc. El que veig més interessant d’analitzar és la resistència interna alemanya anti-nazi (una part d’ella, vaja) i algunes similituds amb l’actual.

Al llibre (basat en fets reals, recordem-ho), una parell emprèn una tasca titànica amb eines més que reduïdes. A part, l’objectiu té un segon i un tercer obstacles inicials: la por de la gent en llegir les postals, que de ben segur farà que no corrin molt, i la incredulitat de qui les llegeix, que no voldrà creure el que hi llegeix, o plantarà una batalla desigual contra la propaganda nazi, omnipresent, omnipotent i extremadament violenta.

Aquí rau, al meu entendre, el quid similar, en el fons, en el moment actual. Les persones que ens oposem al sistema capitalista i a llurs atrocitats no som una parella, som milers. No tenim només postals, tenim organitzacions, col·lectius, assemblees, internet (email, twitter, blogs, etc.) i moltes altres eines al nostre abast. Però quan el nostre missatge arriba al públic que volem que ens llegeixi, les resistències que presenten són molt similars a les de l’època nazi.

El que aleshores era por, ara és menyspreu: som antisistemes, som terroristes, som violents, etc. Subversives aleshores, subversives encara ara. I el que abans era una batalla contra la maquinària propagandística del règim nazi, ara ho és contra la maquinària propagandística del sistema capitalista, és a dir, a escala mundial. Tenim més eines, però ‘ells’ també. Podem fer sentir més la nostra veu, però ells fan sentir la seva més cops, més repetidament, en més moments: a tothora.

La novel·la descriu les vides entrecreuades de persones més o menys solitàries que, sens dubte, no tenen consciència de la col·lectivitat. Algunes perquè són individualistes de mena (per ser del règim nazi, per ser egoïstes i avaricioses, etc.), però d’altres, per pròpia inconsciència. La inconsciència fruit de reconèixer les altres persones com a iguals i la necessitat i possibilitat de fer pinya per afrontar el destí comú, compartit, que no només és així, col·lectiu, sinó aberrant, desolador i autoritari. Alguns dels personatges de la novel·la (no podríem dir-ne protagonistes perquè és força coral, tret de la parella ja esmentada) troben la mort d’una manera esgarrifosa, o impensable, o  inexplicable. Inexplicable, fins i tot si se’ls pogués preguntar als cadàvers perquè creuen que han mort: aquest és el sentit, objectiu i èxit d’una societat malalta, autoritària i psicòpata contra ella mateixa com ho va ser el règim nazi, fins i tot amb la seva ‘pròpia’ població.

Per concloure, caldria remarcar una cosa: el títol original de la novel·la és Jeder stirbt für sich allein, que traduït literalment vol dir ‘tothom mor sol’. Per a mi, una nota força premonitòria del que ens espera si no ens adonem de la situació actual que estem vivint, fem front comú i lluitem unitàriament contra un sistema que, sens dubte, només ens vol la mort per a la seva -dubtosa- supervivència. En aquest sentit, és fàcil parafrasejar l’ex-secretària de Hitler Traudl Junge, quan al final de la pel·lícula L’enfonsament (Der Untergang) afirma ‘ser jove no era cap excusa per no adonar-me del que estava passant’. I ho fa recordant dos joves partisans assassinats pels nazis amb 19 anys, els mateixos que tenia ella quan va entrar a treballar per a Hitler. Posem-nos-hi abans que algú hagi d’escriure un altre Sol a Barcelona i surti publicat d’aquí 50 anys. O ni això.

El llibre és un homenatge a aquelles persones anònimes que, des de dins d’Alemanya, van lluitar contra el nazisme, i a partir d’aquí n’he volgut extreure una reflexió que considero valorable i extrapolable a la nostra acció diària, avui. Això no ens ha de fer equivocar en l’atenció, emperò, de l’acció decisiva de l’Exèrcit Roig en la derrota del nazisme, així com d’organitzacions clandestines com l’Orquestra Roja (die Rote Kapelle), i les lliçons que d’aquí n’hem d’extreure.

Tagged: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Trencar l’aïllament per construir la nova societat at a destemps.

meta

%d bloggers like this: