La gestió obrera com a necessitat. Un exemple pràctic.

18 Mai 2012 § Deixa un comentari

fasinpat

 

Ara fa un any, viatjant per Argentina, vaig decidir que un punt fix en el recorregut havia de ser Neuquén per poder visitar FaSinPat (Fábrica Sin Patrón), antigament coneguda com a Zanon. Havnet-hi contactat prèviament per email, vaig poder concertar-hi una visita guiada. Cal dir que la predisposició de la plantilla a ensenyar la fàbrica i parlar del seu funcionament és màxima. Portes obertes.

Després de la visita guiada per tota la planta, veient tot el procés productiu (rajoles i similars) in situ, vam poder parlar amb un sindicalista de l’empresa. Aquest encontra va tenir lloc a la zona que ells anomenaven el pentàgon: no hi havien entrat mai, fins que van guanyar.

La conversa la vam gravar en un mòbil d’una companya argentina que m’allotjava. Fins ara no m’hi havia pogut posar; he mirat de treure’n algunes notes. És imprescindible, però, veure el vídeo del procés de lluita que enllaço al final.

La conversa la tenim amb en Reinaldo Jiménez, tresorer del sindicat, però sense responsabilitat dins la fàbrica, ens matisa. Les seves primeres paraules són un toc d’alerta a la feina sindical europea. Arran d’un viatge que va fer per l’Estat francès, es va adonar que aquí, a Europa, ens costa molt moure’ns per conflictes, per solidaritat; a Argentina, assegura, en diverses ocasions fan recorreguts de 1000 kms per donar suport a lluites obreres. Qüestió de distàncies mentals, suposo.

Però el que més el sorprèn, sens dubte, és el que aquí s’entén per lluita: es va trobar un sindicat que, davant d’una setantena d’acomiadaments, estava negociant un 60% d’indemnització. “Nosaltres mai negociem acomiadaments”, va sentenciar.

D’una altra visita a Milà, va adonar-se que les empreses que tancaven no tenien pèrdies, sinó que impedien el creixement de la ciutat perquè estan als centres urbans. “Volen fer-ne centres comercials”.

La gestió dels canvis

“La clau per guanyar va ser recuperar el sindicat”, assegura. Això va ser peça essencial. L’empresa, Zanon, era molt corrupta. “Per a 22 operaris, hi havia 9 caps. Quan va quebrar, érem 380 operaris a Neuquén, i 120 caps. A part, 120 persones més que feien la gestió comercial a Buenos Aires. Ara, es fa tot aquí, som 450 persones treballant, i n’hem arribat a ser 470”.

Quan van voler organitzar-se, es van trobar que l’empresa els rebentava les assembleea. “No les podíem fer a la fàbrica, ens organitzàvem fora, les havíem de fer dissimuladament”. Van crear una comissió interna de 7 persones que va començar a lluitar pels seus drets. “Ara el sindicat ja té 9 anys, farà 10 a l’agost [de 2011]”. Ja van per la tercera renovació de direcció.

Poc a poc va començar el conflicte, que augmentava progressivament. Vaga de 4-5 dies, vaga de 34 dies, etc. L’empresa diu que entre en crisi i presentar concurs de creditors. “Però els ho vam xafar davant del ministeri de treball: no tenien res per dir que estaven en crisi, exportaven a 33 països. A més, era una empresa creada als anys 80, amb moltes subvencions: durant 20 anys no van pagar impostos, no pagaven aigua, gas, el fang… aquest l’extreien de zones sense estudis d’impacte ambiental, mataven animals, etc.”.

Quan la direcció va provocar el tancament de l’empresa, van acomiadar tota la plantilla. “Vam començar a fer difusió del conflicte, canviàvem fulls volants per quelcom de menjar, fèiem alguns talls simbòlics, etc. Després de cinc mesos fora, vam veure que no podíem seguir així, malgrat que sempre ens sobrava sobrava menjar o el que ens donessin.”

Gestió obrera

És aleshores quan decideixen fer funcionar la fàbrica sota control obrer. “Vam començar produint 15.000 metres mensuals; al cap d’un parell de mesos, ja en produíem 100.000. Comencem a crear nous llocs de treball, però falta experiència”. És així com van començar a fer formació per fomentar el sistema de rotació.

A part, s’enfrontaven al problema administratiu: la gestió obrera no té personalitat jurídica. “La justícia, tothom ens posava pals a les rodes”. Per això decideixen constituir-se en cooperativa.

Ara [abril 2011], estan pendents que s’aprovi que la fàbrica sigui expropiada per l’Estat. “Però això serà només de cara enfora, perquè hi ha d’haver president que firmi, i perquè hi hagi validesa legal. Però el perdura és la gestió obrera, internament segueix sent una fàbrica sota control obrer”.

Organització assembleària

Tenen 35 sectors de producció, cada un té llur coordinador, amb mandat revocable. “No és un cap, de fet treballa més que la resta, perquè ho ha d’organitzar tot”. Els i les coordinadores es reuneixen un cop per setmana, parlen de tot el que faci falta, però d’allà no en surt cap decisió, es porta a l’assemblea.

L’assemblea és un cop al mes i dura 8 hores. “N’hi diem jornada”. N’hi ha d’informatives i de resolutives. Es parla tot: “quan jo vaig fer el viatge a Europa, no ho vaig decidir jo, es va votar qui es considerava més adient per anar-hi”. I tothom clar que l’assemblea és qui decideix: “no ve tothom, però qui no ve, sap que s’està abstenint”.

Les jornades es fan en dies laborables. Això sí, si hi ha esdeveniments grans, com reclamacions al govern, etc., es para la fàbrica.

El president ho és cada dos anys, però no té més poder. Tothom cobra el mateix, l’única diferència és l’antiguitat. Ara bé, a partir del primer any, ja se’n computa”. Els torns són diferents en funci´del sector de producció.

A l’agost [2011] farà dos anys de l’expropiació. El consell d’adiministració es vota a mà alçada. El més sa que hi ha és la rotació”, afirma. De tot el consell, només 26 estan sindicats/es. I en total, només n’hi ha 7 que no fan d’operaris, “però si puja la feina, s’hi posen”.

Més funció social que econòmica

A la fàbrica li han donat un sentit social, “no és competitiva des d’un punt de vista comptable, capitalista: no és rentable, i no els donen crèdit”. Per què?

“Perquè regalem plaques”. Fan donacions de 2.000 metres de rajoles al mes: a escoles, a hospitals, etc. “Nosaltres vam guanyar aquesta lluita gràcies al suport popular, és un deure nostre retornar aquesta solidaritat”. “D’aquí que la comptabilitat no quadri”.

A part, s’enfronten a un altre problema. “La fàbrica es va construir premeditadament perquè es tanqués en 20 anys; els últims 4 o 5 no hi havien fet manteniment”. Ara, no poden renovar maquinària perquè no tenen crèdit, “l’anem reparant com podem”.

Canvis personals

“Abans, l’empresa no volia dones. La gestió obrera ha trencat aquest impediment, i ara es presenten com a coordinadores de manera normal”.

Qui no pot entrar com a tal a la fàbrica és la policia. “Algun cop que fem activitats obertes a la població, i ve algun policia, se li diu que com a tal no pot entrar: uniforme i pistola a l’entrada, si vol passar ho fa com a persona”.

Com a apunt negatiu, assegura que “no tot és rosa: ha disminuït la cultura del treball. Abans hi havia un control massa extrem i rigorós per part del patró, ara hi ha gent que es relaxa massa. Hem de trobar el punt mig”, afirma.

I seguim…

En acabar la conversa, decideixo comprar-me una samarreta de record. En preguntar-ne el preu, em pregunten d’on sóc.

“Barcelona, Catalunya”. “Barcelona? Mmm… llevátela sin más, por toda la gente que lucha allí”.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading La gestió obrera com a necessitat. Un exemple pràctic. at a destemps.

meta

%d bloggers like this: