Més detalls d’una detenció qualsevol

10 Abril 2012 § Deixa un comentari

Quan vaig escriure la primera sèrie de detalls, ho feia com a necessitat de desfogar-me, compartint etèriament quelcom que havia de treure. Era per necesistat personal. Resulta que ha servit perquè molta gent prengui consciència del que es viu en una detenció: sens dubte, la millor recompensa possible és que allò que escrigui pugui ser útil. És per això que he recuperat uns detalls més, que hauria volgut descartar o que inconscientment havia aparcat. Aquí estan.

* * *

Una de les moltes mesures d’aïllament que representa una detenció és la pèrdua de la noció del temps. Quedar-te sense rellotge es converteix en una mesura més d’indefensió, per absurd que sigui. No ets conscient del temps que està passant, de quant de temps portes allà.

D’aquí que hagis de desenvolupar estratègies per saber l’hora sense dependre de l’ànim del policia de torn per informar-te’n. Quan van registrar l’hora d’entrada a la comissaria de la urbana, vaig fixar-me quina hora posaven; li vaig preguntar l’hora al noi del servei mèdic que em va atendre; vaig mirar l’hora del rellotge del cotxe quan em duien a l’altra comissaria; li vaig preguntar l’hora al nou que entrava a la cel·la; també a l’advocat quan vaig anar a fer la (no) declaració. I quan no queda més remei, doncs als policies.

El que és més complicat de vèncer és la qüestió de la llum a la cel·la: tenir un focus sempre encès, i sota terra, produeix una barreja d’angoixa i impotència difícil de portar.

* * *

Comissaria de Les Corts, Mossos d’Esquadra. Hi he arribat a quarts de sis de la tarda, provinent de la Guàrdia Urbana, qui m’ha detingut a quarts de dues del migdia. Encara estic a la zona de ‘socials’. Tot i haver dit el nom del meu advocat ja a la GU, no ha aparegut. Quan passa poca estona de les onze de la nit, el límit perquè vinguin, em queixo a un Mosso.

– On és el meu advocat? N’he donat el nom fa més de 10 hores!

– Espera un moment.

Marxa. Arriba una mossa flanquejada per dos mossos.

– Qui és el que té l’advocat particular?

– Jo.

– T’han detingut per la vaga?

– Sí.

– Tenim ordres que no declareu fins demà al matí, i no passeu a disposició judicial fins demà a la tarda.

Més clar, l’aigua.

* * *

Quarts de vuit del matí del divendres 30 de març. Em mouen de la cel·la de ‘socials’ fins a una amb gent de la vaga. Hi ha dos nois, un d’ells estirat al banc de pedra que ha estat al seu llit. Quan entro, s’incorpora, destapant-se la manta. Rere d’aquesta, i enmig de la penombra, hi veig una cara colpejada: ulls de vellut, inflats, diria que té hemorràgies internes al voltant de l’ull esquerre.

La primera reacció és la d’esglaiar-me, però immediatament penso que l’últim que necessita aquell noi és que algú s’espanti amb el seu estat. Li pregunto com està. Al cap d’una estona, i que entre els tres tinguem confiança, li pregunto com va anar.

– Em van ficar dins la furgona. Em tenien amb el cap abaixat, i m’anaven donant cops. Em van tenir 3 hores amunt i avall. “Hijo de puta, guarro, hippy de mierda”, em cridaven. Van trencar-me el mòbil tirant-lo al terra; “uy, se ha caído”, digueren. Tres hores donant-me cops dins la furgoneta. Quan em van portar a la comissaria, el policia que fa la recepció del detingut, no em volia. Va cridar als de la Brimo: “Esteu bojos? Què feu portant-me un tio així? O el deixeu anar o el porteu a l’hospital, però jo aquest tio així no el vull!”. I em van dur a l’hospital.

Ell va sortir pocs minuts després que jo. També sense declarar a jutjats. Va anar directe, de nou, cap a l’hospital. Entre d’altres, l’acusen de lesions.

 * * *

Al policia que em va fer les fotos dels tatuatges no li va agradar que digués que no en tenia. Quan va seguir fent inspecció, vaig sentir com deia, fluix però amb ràbia: “Complementos: mis cojones“.Suposo que per ells tot es redueix a una qüestió de testosterona i virilitat. Per a mi, per a naltros, el que ens dóna valor (que no collons) és la força de la raó i de la solidaritat. I quan els demostres aquesta força, rabien. Perquè saben que contra això no hi poden fer res.

 * * *

A una cel·la del costat, un noi deia que necessitava un metge. Que tenia moltes ganes de vomitar. Feia molta estona que no apareixi cap mossos. El noi ho estava passant malament. Algú va cridar des d’una cel·la: “A la de tres, tots contra la porta!”. Ningú va dir res, només vam agafar les vambes. Algú cridà: “Un, dos i tres!”. Totes les cel·les vam començar a picar amb el calçat contra les portes, contra les reixes. Gràcies a l’escàndol, els policies vingueren de seguida. “Què passa?”. La gent de les cel·les els envià cap a la del noi malalt. “Allà, coi, que hi ha un noi que necessita un metge!”

 * * *

La solidaritat es veu i es viu. Dins la cel·la, quan criden a algú, tothom està a l’expectativa. Saps que si només et criden, és per declarar o per les emprentes. Ara bé, si et criden i hi ha l’afegitó de “agafa el matalàs i la manta”, ja ho tens: surts fora.

Sempre que cridaven a algú, es feia com una mica de silenci, a l’expectativa; si sentíem l’afegitó, de seguida se sentien veus “Qui és? Qui és?”. La majoria de vegades no ho saps, així que la resposta més habitual que tothom donava era la mateixa “No ho sé”, o ‘no el conec’, “però ja se’n va!”. Acte seguit, tothom aplaudia o donava cops a les portes: l’alegria per un company que marxa, per ser menys allà dins. Crits i ànims. És obvi que tothom espera que diguin el seu nom i els cognoms de manta i matalàs, però mentre, el que més t’il·lusiona i et dóna forces és que la resta de companys vagin sortint.

I arriba el moment. Et diuen el nom, i tot seguit, els cognoms de manta i matalàs. Fas un bot del banc de pedra.

– Plega la manta.

– Ja em diràs perquè, quan la vaig agafar estava tota rebregada, us l’hauria de tornar igual.

Fas quatre plecs malfets. Última encaixada entre reixes amb els companys de cel·la: “ànims, això vol dir que tu també estàs a punt!”; li pregunto el nom al noi que encara no ha rebut visita d’advocat per comentar-ho a fora.

A la cel·la del davant ja aplaudeixen, com també a les cel·les per les que passo. Intentes mirar cap dins dedicant-los el somriure d’alegria per contagiar-los; a una mà la manta i el matalàs, l’altra, el puny alçat: la gent de les cel·les s’alegra per tu. Quan deixo la manta i el matalàs, la mossa em recrimina:

– Mira, tu, ara que ja marxes, no m’esvalotis al personal.

– És el mínim que puc fer, animar-los a ells.

De camí cap a la sortida, passo per davant d’una cel·la on hi reconec un dels joves amb qui havia coincidit dijous, a la GU, un dels que havia ‘assessorat’. En reconèixer-me, somriu, i encara tinc temps de cridar-li “Ànims!”. Ell no sortiria fins dissabte, sota fiança. Una setmana després el vaig tornar a veure, amb els ànims i les conviccions més fermes que mai.

I surts fora. Agraeixes la llum del sol, però encara més l’escalfor de la gent que, solidàriament, està allà. El somriure és immens en creuar la porta de la comissaria. Sabates sense cordons, pantalons que cauen, motxilla en una mà, és igual: altre cop, el puny alçat, per elles. Companyes de lluita, persones que no coneixes. Solidàries totes.

I dissabte, concentració a jutjats. Dilluns a la manifestació. Dimarts a l’assemblea. Dimecres grup de suport. I a seguir lluitant. És l’únic camí. El de sempre.

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Més detalls d’una detenció qualsevol at a destemps.

meta

%d bloggers like this: