Una crònica qualsevol de la societat en crisi

5 Abril 2012 § Deixa un comentari

En realitat, em feia més gràcia titular aquest apunt al blog com “25 dies que han capgirat la meva vida”, però la buscada comparació amb l’obra de John Reed sobre la Revolució Bolxevic seria massa arrogant. A més, no crec que el que m’ha passat sigui tant destacable en la societat en què vivim.

Dijous 8 de març, Dia de la Dona Treballadora. Poc abans de plegar de treballar, el cap del departament em crida. Vol parlar de la meva renovació. Se m’acaba el contracte el dia 16. Em diu que ja no em farà temporal, que em fa indefinit perquè té nous projectes i vol seguretat. La feina no m’agrada, però no està el pati per posar-se selectes. Accepto. Com que en l’altra renovació van trigar a cridar-me per signar el nou contracte, assumeixo que no ho faré fins dies després d’haver renovat de facto.

Dilluns 16 i divendres 19 de març. Vaig a treballar normalment. Tot segueix igual.

Dimecres 21 de març. El sistema d’avisos de la Seguretat Social m’envia dos missatges, un de baixa (amb data 15 de març) i un d’alta (amb data 16). Dono per descomptat que deu ser pel canvi de contracte (de temporal a indefinit) i no li dono més importància. No em preocupa ni pregunto res.

Divendres 23 de març. Em truca la responsable de personal per pujar a signar el contracte. Per l’excés de feina, no puc fer-ho, i li dic que ja pujaré després. Abans que ho faci, una companya de feina se m’endú a parlar a part. Em diu que ha trucat el cap del departament (que és en una reunió a Madrid), que volia parlar amb mi, i que ja ho farà dilluns, però que m’ha d’avançar que no em fan indefinit, sinó que em fan contracte de 6 mesos, i que és un contracte nou. Que se’m carreguen l’antiguitat, vaja, que datava del 16 de juny de 2011. Començo a lligar caps. Decideixo ni pujar a veure la de personal, m’espero que dilluns el meu cap m’expliqui què està passant.

Dilluns 26 de març. Em torna a trucar la de personal perquè pugi a signar el contracte. Davant tinc una quitança conforme se’m carreguen el contracte anterior, i el nou de 6 mesos per signar. Li dic que jo no he acordat això i que no penso signar res. Ella em diu que només fa el que li diuen i que el meu cap li ha dit que ja havia parlat amb mi. Vaja. Covard i mentider. Aquell dia, amb el meu cap ni tant sols ens havíem saludat. Baixo i segueixo treballant. Decideixo esperar que vingui ell, aviam quan triga.

Deu minuts abans de baixar a dinar fan fora una companya. Una altra. Ràbia i impotència.

A l’hora de dinar, assemblea convocada pel comitè per parlar de la vaga. És tot el que havia fet: amb prou feines havien passat un mail convocant a la vaga quan se’n va saber la notícia. Cap difusió, cap material informatiu. Format per quatre d’UGT i tres de CCOO. A l’assemblea, que es fa mentre dinem (i l’atenció de la gent és d’allò més irregular), el comitè no explica res de la reforma laboral i només comenta les conseqüències negatives de fer una vaga (quant perds, etc.). Amb la ràbia de la companya acomiadada, només em faltava trobar-me que el comitè està fent el paper de l’empresa. Alço la mà. Començo a dir les conseqüències negatives de no fer vaga, a parlar de les retallades, de la precarització general, etc. Em noto nerviós. Tinc molta ràbia acumulada i allà ningú té intenció de fer res. És més, es veu que quan es va saber que hi hauria vaga, van ploure les peticions de vacances i dies personals per al 29 de març. Covards/es.

Passa tot el dilluns 26 i el meu cap no ve a dir-me res. Segueixo sense signar contracte.

Dimarts 27 de març. Segon dia en què ni tant sols em vaig saludar amb el cap.

Dimecres 28 de març. A mig matí, el meu cap em crida al despatx, amb cara seriosa. Comença demanant disculpes per com ha anat tot, posa excuses, etc, i m’explica que és política d’empresa que no puguin fer contractes indefinits. Li dic que ara que he ‘entès’ la seva posició, vull endur-me el contracte a casa per mirar-me’l bé (el dia abans havia contactat amb una advocada perquè mirés si el que havien fet era il·legal, etc.). Me’l dóna, de mala gana, i segueixo treballant.

Poc després, ell mateix ens envia a tothom un enllaç a internet: és on hi surt el cap màxim de l’empresa a escala mundial, que resulta que està al lloc #95 dels 100 més rics de Forbes. Algú diu que els paios com aquest li fan fàstic. Ell diu que li fan enveja.

Les 15h, torno de dinar. Em crida al despatx. Em pregunta si he parlat amb el cap de la sucursal perquè diu que l’ha trucat dient que està molt emprenyat perquè és una mostra de desconfiança que em vulgui endur el contracte, etc. Coneixent-lo, i tal com ho explica, veig clarament que és un ‘farol’ per ficar-me la por al cos i que jo signi. Ho pillo a la primera, i crec que amb la cara li ho vaig transmetre. Clarament, li dic que jo no he parlat amb el cap de la sucursal, i que si això és tot el que m’ha de dir, segueixo treballant.

17:10h. Quan falten 20 minuts perquè plegui, em torna a cridar al despatx, i em torna a dir el mateix que abans, però molt més seriós i emprenyat. Suposadament, tot eren pressions de l’altre, tot i que jo estic convençut que s’ho inventava tot. Que si és desconfiança, que si hi ha 6 milions d’aturats,… amenaces. Quin nivell. I li dic: “m’estàs dient que o firmo o em foteu al carrer?”. Resposta: sí. Me’l quedo mirant fixament: “Vaig a fer un parell de trucades”. Tenia 15 minuts.

Em fallen les trucades. No tinc més remei que parlar amb un del comitè. El pressionem, fent valer els meus drets (ells canvien l’acord pactat, triguen una setmana a dir-m’ho, tres dies dies a comunicar-m’ho oficialment, i jo no em puc endur el contracte a casa? Va, home, va!), i al final, acabo com jo vull: ni em fan fora, ni signo el contracte, que m’enduc a casa.

El meu cap em diu de parlar-ne a l’endemà. “No, demà no”. Em pregunta per què. “Hi ha vaga general”, li diu el del comitè. “Tu mateix”, em respon, clarament amenaçant.

Dijous 29 de març. Vaga general. Òbviament, no em veuen ni el pèl. Al migdia, en acabar el piquet de Sant Andreu, sóc detingut per la Guàrdia Urbana. A la tarda em traslladen a la comissaria de Les Corts dels Mossos d’Esquadra.

Divendres 30 de març. Familiars avisen a la feina que estic amb gastroenteritis i que no aniré a treballar. Surto a les 16h de comissaria. A les 18h parlo amb companyes de feina. Em recomanen que vagi al metge a buscar un justificant, encara que sigui dissabte. Ja sabia com anirien les coses.

Dilluns 2 d’abril. Entro treballar a les 8h. Les companyes es mostren especialment contentes de veure’m. Patien. Es pensaven que divendres m’havia plantat. Ningú sabia res de la detenció. Quan el meu cap arriba a les 9h em diu de pujar a veure la responsable de personal. Covard. És incapaç ni de dir-m’ho. A dalt hi trobo també l’advocat de l’empresa, amb la quitança i tot plegat: al carrer, definitivament.

S’han hagut d’inventar una excusa (ho saben i ho reconeixen: ells em volien a mi), i m’acomiaden. Acomiadament improcedent. M’ho paguen tot, tot i tot, el màxim que em poden pagar, no em descompten ni els dos dies de vacances a havia fet, ni el de la vaga, ni res. Em volen fora i no volen marge perquè pugui reclamar.

Per què? Doncs molt clar: a un paio que l’amenaces de fer-lo fora i planta cara, saben que un cop fora és molt més perillós. Són aquests els dos motius pels quals m’han fet fora: 1, tenir clar que tinc drets i voler-los fer servir, encara que només fos endur-me el contracte a casa; 2, aguantar l’amenaça de l’acomiadament; parlant amb plata, demostrar-li al meu cap que no m’acolloneix, i que tinc les coses força més clares que ell. A part d’uns valors completament antagònics, clar. El meu (ja!) ex-cap és un dèspota, un arrogant, un egòlatra, un trepa i malnascut que trepitjarà tots els caps (i t’ho diu! i orgullós!) per pujar cap a dalt. A part, òbviament, de ser homòfob, racista i sexista a més no poder, cosa que a mi em treia de polleguera cada cop més.

En aquella empresa, en el capitalisme, som un número. És un fàstic. Per això també, per dignitat, no volia claudicar: m’han fet fora, però amb el cap ben alt. Si hagués firmat per por no m’ho perdonaria mai. Que el dia abans d’una vaga general em pressionin per firmar un contracte, i els arguments siguin que hi ha 6 milions d’aturats, m’enerva.

I ara, a l’atur sense cobrar, i esperant la citació judicial. Una història més, suposo, com moltes d’altres, dels i les treballadores d’aquest país. Fins que guanyem. Perquè guanyarem.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Una crònica qualsevol de la societat en crisi at a destemps.

meta

%d bloggers like this: