Deixar d’esquiar per aturar un desnonament

6 Març 2012 § Deixa un comentari

La setmana passada, un company de feina va tornar d’una setmaneta llarga de vacances. Vam coincidir a l’hora de dinar. Feia mala cara. Pitjor, vull dir, que la que normalment ja portem en tornar de vacances. Li vam preguntar com havien anat les vacances. “Fatal”, va contestar. Sorpresa. “I per què?”, li preguntem.

“Doncs perquè han estat de tot menys vacances. Quan portava un dia esquiant, em van trucar perquè feien fora de casa els pares d’un colega”. I apa, deixa-ho tot i torna-te’n a la ciutat a fer mans i mànigues. Fins a cert punt, a mi no em va sorprendre tant el que explicava; a Sant Andreu hem aturat uns quants desnonament, en alguns fins i tot hi vaig poder assistir, i en general, si segueixes l’actualitat, veuràs que és el pa de cada dia per a molta gent. Malauradament. El que més em va cridar l’atenció era el procés que ell evidenciava en haver ‘descobert’ aquesta realitat i com, fins i tot, al principi semblava com si li costés explicar-ho. Vergonya? Por? Ridícul? La ideologia capitalista ha triomfat, sens dubte, i el que explicava, i com ho explicava, no feien sinó rubricar-ho.

La gent a la que va ajudar són una família, com ell, que viu en una ciutat obrera de la primera corona metropolitana de Barcelona. Els coneix des de petit. Resulta que tenien (tenen?) una empresa familiar (no sé ben bé de què) que al principi els anava bé. Després ja no tant.

Van començar a deure diners. Però allà no passava res. De fet, parlant del seu amic, que imagino deu rondar els 21, com ell, assegura que “duia un tren de vida que jo no podia seguir, vivia com un milionari (…); jo treballant i ell de viatge”, s’exclamava. Així, mentre el meu company de feina treballava, el seu company, el fill d’aquesta família, vivia un Erasmus de luxe sense treballar.

La família (o el pare?) havia mal acostumat al fill (i a l’entorn?) i no deurien voler perdre un cert status social. Les pèrdues de l’empresa, la falta d’ingressos, era ja escandalosa. Però li seguien donant diners i més diners al seu fill. “El pare ho va amagar fins que li van posar l’adhesiu a la porta; suposo que li deuria fer vergonya”. La por i el ridícul al fracàs, aquest és el gran èxit del capitalisme.

Li vaig preguntar si a la seva ciutat no hi ha cap assemblea que treballi aquests temes. “Sí, vam trucar a la PAH: només teníem un dia, perquè el desnonament era a l’endemà, van fer concentració i vam poder aturar-lo. Ara hem guanyat temps, però hem de mirar com ho solucionem administrativament”. Ell es va passar la setmana de banc en banc, acompanyant al pare de l’amic. “En un banc li deien que passés de crèdit hipotecari a crèdit personal; li vaig dir que ja no firmés res més!”.

Segueix parlant, amb el cap mig cot, mirant-se el plat de menjar. “Per nadal dinava amb ells a tutiplén, i ara… aturant-los el desnonament”, s’exclama mig indignat. “Quan ho veus a la tele et sembla lluny, però quan et passa tant a prop… penses que tu pots ser el següent”.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Deixar d’esquiar per aturar un desnonament at a destemps.

meta

%d bloggers like this: