Independentistes de cartera i independentisme de peix al cove (II)

31 gener 2012 § Deixa un comentari

L’aposta de l’independentisme “transversal”, posant èmfasi en l’espoli fiscal, ha calat bàsicament per dues raons: una, perquè és indiscutible i afecta a gran part de la població, que tampoc és estúpida; i dues, perquè l’Estat espanyol sembla obcecat en constituir-se en la primera màquina fabricadora d’independentistes, a jutjar per les actuacions que fa, una rere l’altra, contra tot allò que soni a català. Però enarborar quasi exclusivament aquesta bandera està fomentant el que, al meu entendre, es pot concebre com un independentisme per egoïsme, per individualisme. Això, que podria ser una reacció fins a cert punt lògica en una persona de carrer que se sent robada, no pot, en cap cas, ser l’epicentre de lluita política de cap organització, partit, etc., que vulgui anar més enllà d’això i construir en positiu.

És a dir, entre el nacionalisme ranci i caspós que va de la mà del feixisme, basat en allò essencial, allò inamovible que ve de fa segles, etc., i un independentisme exclusivament econòmic (però en condicions dicotòmiques d’Estat-Comunitat Autònoma, mai d’empresari-treballador/a), hi ha molts matisos. Tants, com que plantejar una independència (sigui del territori que sigui) sense una transformació econòmica del sistema socio-econòmic on vivim és perpetuar una opressió (la relació capital-treball) que molta gent sembla obviar, sia perquè ja els beneficia, sia perquè es pensen que no els afecta, o que ja els està bé. O que “primer Catalunya, i després ja ho veurem”.

En aquesta línia, s’hi inclou tota aquesta gent que afirma “Sí, sí, però quan es plantegi la independència del Principat, què hi dirà l’Esquerra Independentista?”. Prou me’n guardaré jo de parlar per boca de ningú, i menys encara de tot un moviment sencer. El que sí que faré, remarcant que és a títol personal, algunes contra-preguntes:

Realment és viable aquest escenari? L’Estat espanyol s’oposa a un hipotètic reconeixement d’una Escòcia independent i en canvi ho farà amb el Principat?

O més encara, què fa pensar que la burgesia regionalista catalunyesa, covarda com poques a l’hora d’enfrontar-se al poder centralista, donarà algun dia un cop de puny damunt la taula? I fins i tot assumint que el pogués arribar a fer, fins on estaria disposada a aguantar? Fins ser a punt de perdre els negocis? Fins ser a punt de perdre la vida?

El fet de plantejar la qüestió econòmica només entre el Principat i l’Estat central espanyol amaga factors (intencionadament, crec) que ajuden a tenir visions esbiaixades o directament errònies que fan plantejar escenaris i situacions que no es poden donar. En el moment en què es vol considerar per igual un/a treballador/a català que el president d’una gran empresa catalana, se n’obvien les relacions conflictives, de lluita de classes, que hi ha entre aquestes dues persones. No tenen els mateixos interessos, per molt catalans/es que siguin: per posar només a un exemple, a un li convé que se suprimeixi l’impost de successions per poder llegar riqueses als/es seus/es fills/es sense haver de pagar un duro; a l’altre l’afavoreix que existeixi perquè garanteix una mínima part de redistribució de renda.

Més encara: no plantejar la lluita com un conflicte de classes, sinó com si “a Madrid” els agradés fotre’ns perquè sí, ajuda a perdre de vista la magnitud de la lluita. No és que “a Madrid” siguin així, és que hi ha uns interessos econòmics que els fan actuar així. I més encara, aquests interessos econòmics són, en part, compartits per les burgesies espanyola (centralista) i la catalunyesa o principatina (regionalista). Això és el que els mana, a totes dues, i d’aquí que la burgesia catalunyesa, tot i tenir el poder al Principat i una gran massa social a favorable a aquesta independència, segueixi baixant-se els pantalons escandalosament. I no només això, sinó que mentre és incapaç de “plantar cara a Madrid”, es dedica a fer retallades antisocials que deixen cada cop més desamparada la pròpia població del Principat, aquella a qui hauria de defensar. Aquí és on més clar es veuen els interessos compartits de les burgesies, siguin d’on siguin, i els interessos enfrontats entre les elits dominants (les burgesies) i la població (els i les treballadores) d’un mateix (tros de) país.

Dit d’una altra manera: la burgesia dominant al Principat, i alguns grups i partits polítics, fomenten un independentisme de cartera que després ells mateixos s’encarreguen d’inutilitzar, deixant clar que una cosa és la seva cartera, la dels polítics, i una altra la de la majoria de la població. Els i les treballadores, fetes servir com a carn de canó per un projecte que no és el seu. Són interessos irreconciliables

Anuncis

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Independentistes de cartera i independentisme de peix al cove (II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: