Independentistes de cartera i independentisme de peix al cove (I)

30 gener 2012 § Deixa un comentari

Fa temps que penso que l’estratègia ‘economista’ per crear ‘sentiment’ independentista és una espasa de doble tall. Per estratègia economista entenc aquella que prioritza, o gairebé focalitza exclusivament, de cara a crear consens favorable a la independència, la qüestió de l’espoli fiscal entre el Principat i l’Estat espanyol. Per molt que aquest espoli existeixi, i no seré pas jo qui el negui, es corre un risc molt elevat de ‘crear independentistes per individualisme’. Això, sumat al fet que aquesta tàctica s’ha centrat exclusivament en el Principat, obviant olímpicament (i intencionada?) la nació sencera (Països Catalans), m’ha fet sempre tenir-hi molts recels, que darrerament vaig poder entreveure tènuament com s’estarien confirmant.

Sempre s’ha esgrimit que la qüestió econòmica de la independència seria més atractiva per a molta gent que no pas la històrica, o sentimental: quan toques l’estómac o la cartera d’algú, és quan més probabilitats tens que reaccioni. El tema, però, és que l’enfocament econòmic, que existeix, està mal dirigit, des del meu punt de vista. Tres exemples viscuts m’han fet disparar les senyals d’alarma.

Primer exemple. De visita en una casa de colònies on havia treballat com a monitor, estem fent la darrera nit amb les famílies que la visiten. Duc una samarreta on hi posa “independència – socialisme” i un logo dels Països Catalans. Estic servint un refresc a un noi d’uns 10-11 anys. Al cap d’una estona de mirar-me, somrient, em pregunta: “Ets independentista?”, “Clar”, responc. “Jo també, perquè som els que més paguem”; “Sí, clar, però també hi ha altres coses, eh?”. I em quedo pensatiu. Si és cert que els nens i nenes repeteixen el que senten a casa, i mirant el perfil de son pare i sa mare, puc imaginar-me que el que sent el nen a casa és que “som” es refereix al Principat, i que la qüestió de l’espoli fiscal és la principal, sinó, l’única i suficient raó per ser independents. La família fa pinta de ser la típica família catalana ‘de tota la vida’, perquè ens entenguem, i que potser sense ser rics, no estaran en situació de crisi.

Segon exemple. Enmig de la Festa Major Reivindicativa, començo a petar la xerrada amb un noi que està mirant material independentista d’una paradeta. El noi deu tenir uns 20 anys, i tot i que primer comença parlant-me en castellà, de seguida canvia al català. No li surt tant fluïd, però ha canviat perquè ell ha volgut, i continua tota l’estona fent-ne l’esforç. En realitat, el parla poc fluïd, potser, però molt bé. Resulta que ell és murcià, tot i que va venir aquí fa força anys. I, resumint molt la conversa, ell ara no entén totes les crítiques que des de Múrcia i des de l’Estat es fan contra Catalunya (el Principat, s’entén) a l’hora de reclamar els diners de l’espoli fiscal. I ell ho defensa clarament: vol aquests diners perquè són seus, perquè no té perquè donar-los, perquè ell vol poder fer els seus projectes, i que el deixin en pau. Reconeix, textualment, que ell està a favor de la independència per egoïsme (sic), perquè no fa altra cosa que pensar per ell mateix i els projectes que té, pel que vol muntar com a ’emprenedor’.

Tercer exemple. Un cas difícil. Una persona (rondant els 60)  molt propera familiarment, que sempre ha estat contrària a la independència (del que sigui, Principat o Països Catalans). Compartim arrels andaluses, i ell, a més, per vincles personals, té relació directa amb gent de “l’Espanya profunda”. Ell, amb qui sempre havia discutit sobre aquest tema, em reprodueix una conversa que havia tingut amb els de l’Espanya profunda. Segons m’explica, ell els defensava (davant llur oposició, clar) que la denúncia de l’espoli fiscal també els beneficiava, i mig deixava entreveure, com entrelínies, que una hipotètica independència els aniria bé, que seria bo per ells, tot i ser de l’Espanya profunda, perquè ja fa anys i panys que viuen al Principat (tot i no parlar català). Es veu que ells no ho volien veure. I jo no ho acabava de creure: “ell, ara, defensant el Principat?”. Això sí, des d’un punt de vista econòmic egoïsta: d’alguna manera, fets els números, sembla que els surt més a compte ser independents que no pas no ser-ho, per tant, canviem de jaqueta i llestos. Al cap i a la fi, ell, en el món del treball, sempre s’ha desenvolupat individualment i ha buscat el màxim interès (econòmic) personal.

No són representatius de res. No són cap mostra, no són cap exemple. Però el fet que siguin tant diferents entre sí, i en canvi “coincideixin” amb matisos en aquest aspecte, em fa certa por. Que sí, que és evident que hem d’aspirar que l’independentisme sigui una majoria social i en faci bandera gent de totes les edats, procedències, alçades i colors, però… qualsevol independentisme? És a dir, no em preocupa que més gent sigui o se senti independentista, al contrari, sinó quin tipus d’independentisme és del que se’n fa bandera. Ens val qualsevol cosa?

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Independentistes de cartera i independentisme de peix al cove (I) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: