Més enllà del romanticisme com a poble

28 gener 2012 § Deixa un comentari

Cartell convocant a una assemblea

Font: Assemblea d'indignades de Sant Andreu

La imparable maquinària de les ciutats grises, idèntiques i repressives truca a la porta de Sant Andreu. Bé, de fet, podríem que ja és a la cuina, agafant-se de la nevera el que li rota, i si sentim que piquen a la porta és perquè hi ha convidat a llurs amigues: l’individualisme, la destrucció del patrimoni, la despersonalitat, etc. Perquè Sant Andreu no s’havia pas lliurat de la voràgine urbanita de la gran Barcelona i el gran capitalisme que la mou com a titella prostituïda, però encara havia aconseguit mantenir-se’n una mica al marge. Una mica. Poc. Però és que el que ve ara és obrir en canal l’essència d’un Sant Andreu que molta gent vivim a diari d’una manera concreta, i esbudellar-lo tot dient que és per curar-lo. Una autòpsia forçada quan encara no estem ni tocades de mort, malgrat ho vulguin.

La defensa del casc antic de Sant Andreu o, més ben dit, de la immensa majoria de construccions (cases, carrers, etc) que volen carregar-se no és (o no ha de ser) un acte d’essencialisme pur, “perquè sí”. La defensa del Sant Andreu poble és la defensa d’allò que naltros, els i les habitants de Sant Andreu, vivim el nostre dia a dia. Aquestes relacions socials no es donen en un pla buit, sobre un paper en blanc, es donen sobre un espai material concret, que possibilita/facilita/dificulta/impedeix aquestes relacions i no unes altres. Tant senzill com això. Amb els seus pros i els seus contres, a Sant Andreu perduren uns imaginaris i praxis col·lectives (i no d’altres, per sort o per desgràcia) que es donen gràcies o a causa de o per culpa del tipus de construcció urbana que hi trobem.

Perquè cal no oblidar que els continents de persones (altrament dits cases, edificis, etc.) esdevenen també continguts de l’espai urbà en què aquestes persones (que en seran més o menys en funció de les construccions que hi hagi) interactuen: entre si, entre elles i els continguts urbans (carrers, places, edificis, etc.), i entre elles i la història acumulada que ens acompanya, tant la de les persones com la dels llocs. El procés màxim en què pot culminar la interactuació és una identificació tan gran, que es tradueixi en la lliure participació voluntària de la tranformació de les relacions socials existents, per exemple, a través de les associacions, entitats, col·lectius, etc., un termòmetre prou fiable, i que a Sant Andreu marca una temperatura molt elevada.

En aquest sentit, i tenint clar que no som millors per tenir una estructura social concreta, el que cal plantejar-nos no és tant què volem estàtic (que no pot ser bo, per definició, perquè tot allò social és dialèctic i conflictiu, per tant, frenèticament inestable i mòbil), sinó cap on no volem anar, i menys encara, cap on no volem que ens duguin. Sota grans frases de millora d’habitatges, reformes urbanes, creació d’espais i obertures en general, se’ns amaguen la destrucció, la substitució i la construcció forçoses d’estructures sociourbanes concretes, i planificades.

Destruint carrers i places, destrueixen també les experiències viscudes pel veïnat, robant-n’hi part de la memòria col·lectiva, que esdevé record fugitiu. Més encara, n’impedeixen una continuïtat, tant dels usos de les persones respecte aquests espais (jugar en una plaça com a nen/a; passar-hi tardes com a adolescent, nits com a jove; portar-hi els/les fills/es), com de les persones que ens recullen l’estela vital (que els/les nostres fills/es hi juguin, etc.). Progressivament, el teixit humà, que incorpora entrades (insums) de mil àmbits diferents, es va modificant a marxes forçades.

Això no hauria de ser negatiu en si mateix, en tant que, recordem, som fets per relacions socials mòbils per definició. Però sí que ho és en tant que és una modificació violenta, brusca, agressiva i intencionada. No tant per trencar el que hi havia, que també, com per construir unes noves relacions socials, que no per noves han de ser bones o positives. Unes relacions socials concretes que s’encaminin cap a una societat concreta.

Així, tenint en compte que els pobles no són cap paradís com a tal, sí que han presentat unes capacitats de resistència que les ciutats s’han encarregat d’eliminar. I aquesta és l’amenaça que pesa actualment sobre Sant Andreu.

Carrers amples, prioritzant el tràfic viari i marginant encara més els i les vianants. Carrers amples que ensorren cases baixes i que permeten, per llei, construir edificis més alts. Edificis més alts plens de persones hipotecades. Persones grises en un món gris, que ja no poden participar de la vida social perquè la (falta de) feina els ho impedeix, endeutats amb els diners d’un món en deute amb si mateix, i en deute amb les generacions que han de venir. Generacions que creixeran en una ciutat grisa construïda igual que les de la resta del món mundial, el que coneixem, les que surten als catàlegs de compra-venda de les ciutats aparador, com Barcelona. Arquitectura grisa, arquitectura copiada amb Ctrl+V sense tenir en compte la personalitat del lloc on s’aplica, el lloc on s’imposa, el lloc on es converteix en criminal urbanisme. Urbanisme despersonalitzat, pensat per a les grans constructores, que roben a les persones grises per fer més ciutats més grises, vigilades per la policia (grisa, verda, marró o blau fosc, amb estanquera o senyera) que controla millor carrers amples, per on córrer amb furgonetes plenes d’assassins amb placa però sense número, amb pistola però sense escrúpols, amb porres sense decència, amb somriure malèfic però sense rostre perquè saben que són l’escòria i la vergonya d’aquestes ciutats grises, fills i gossos de la grisor.

I això no és res més que capitalisme en estat pur. Crisi? La necessària per justificar les retallades i les òsties a qui hi planta cara, de crisi no n’hi ha mai ni per la repressió ni per la impersonalitat de les nostres vides. Falten diners per tots els serveis públics menys per tornar a obrir negoci a les constructores. L’error (?) del keynesianisme per enèsima vegada. Com a estúpids, com si ho fóssim, com si ens hi prenguessin. Com si ens hi deixéssim.

No es tracta de mantenir el que hi ha, estàtic. Es tracta de construir naltros les nostres relacions socials, amb tot el que això significa. I no deixar que siguin, com sempre, els que fan negoci amb les nostres vides, qui ens les segueixin dirigint al seu gust.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Més enllà del romanticisme com a poble at a destemps.

meta

%d bloggers like this: