De coses, relacions i persones

16 Desembre 2011 § 1 comentari

Fa molts anys, discutia amb gent propera sobre el tema de la violència. Em refereixo a gent propera personalment, amb qui tenim molta estima mútua, però que potser no som tant propers/es políticament. En moltes coses sí, però no quan surt el tema estrella per excel·lència en la política: la violència.

Resumint la conversa, la cosa anava que elles podien arribar a entendre (una mica a desgrat, això sí) que algú cremés un caixer automàtic, però no pas que algú matés un banquer (posaven el crit al cel). D’alguna manera, doncs, entenien i comprenien que el caixer i el que simbolitza (un banc, els crèdits que ofeguen, les hipoteques, etc.) eren prou ‘dolents’ com perquè algú, cansat i irat amb tot plegat, hi calés foc. Però mai, mai tolerarien que algú matés un banquer exactament pels mateixos motius.

La conversa va quedar allà, assumint (renunciant?) que si seguia apretant, podíem acabar en una forta discussió. Però a mi em va quedar al cap, i sempre se m’ha passejat la resposta que mai els donaré perquè mai reprendré aquella conversa. Ara, uns quants anys després, amb blogs i twitters inundant les nostres vides quotidianes, em permeto de ‘respondre-ho’ en la immensa vacuitat de la xarxa virtual.

La resposta, de fet, és una altra pregunta: el caixer actua sol? El caixar actua per iniciativa pròpia? O el fa funcionar algú? Aquest algú, qui és? És una persona? És una relació social concreta? Té noms i cognoms?

La societat capitalista en la que vivim s’ha encarregat, entre moltes altres coses a l’hora de tergiversar-nos la realitat, de dissociar la nostra acció social (conseqüència de la personal) de les relacions socials en què estem immerses. Simplificant-ho: ens han volgut dir que hi ha una realitat suposadament objectiva que hi és al marge de naltros, sobre la que no hi podem actuar, no la podem transformar, i que, per tant, naltros no som culpables ni responsables ni còmplices de les duríssimes realitats que comporten. I no ho som naltros, però és que encara menys ho són els que manen, pobrissons, que estan lligats de mans i peus per dinàmiques que els superen.

Mentida. Mentida perversa, criminal i legitimadora de qualsevol estat de coses.

Totes les persones, en tant que éssers col·lectius i crescudes i educades en societat, som responsables, per activa o per passiva, de les relacions en què ens trobem immerses dins de qualsevol col·lectivitat. I ho som perquè, malgrat que les relacions ens sobrepassin (existeixen malgrat naltros, abans i potser després de la nostra existència), naltros tenim la capacitat, un cop en prenem consciència, de transformar-les, de subvertir-les, d’eradicar-les.

És innegable la relació dialèctica entre una relació social concreta i les persones que en formen part: aquestes la reprodueixen de la mateixa manera que poden intervenir-hi per modificar-la fins al punt de fer-la desaparèixer. Clar, això no està exempt de conflicte, i menys encara quan parlem de relacions desiguals, de jerarquies dures, rígides, amb quotes de poder i, sobretot, si són relacions exercides sota, ara sí, violència (sovint més subtil, a voltes més brutal).

El sistema capitalista en el qual vivim se sustenta sobre unes relacions d’explotació i opressió que ataquen directament múltiples àmbits de naltros com a persones i com a éssers col·lectius, i al nosre hàbitat: l’explotació de treballadors/es mitjançant la plusvàlua, l’opressió ferotge del patriarcat, l’aniquilació de pobles i cultures, la destrucció del territori arreu del planeta, i un llarg etcètera que seria inacabable. Qui permet aquesta desigualtat són unes relacions socials concretes; però qui desenvolupa, tolera i perpetua aquestes relacions són desiguals són (som) les persones que, en un lloc o altre de la relació, en formem part.

Les lleis i sistemes judicials que emparen legalment aquestes desigualtats estan escrites i legitimades per certes persones, amb noms i cognoms. Els beneficiaris d’aquesta cadena d’explotació tenen noms i cognoms. Els empresaris de grans empreses que exploten a l’altra punta del món tenem noms i cognoms.

I sí, també tenen família, potser són bons pares i mares, i millors/es amics/es de les seves amistats (o potser no). Però estan al capdamunt, al capdavant i beneficiant-se d’unes relacions socials concretes, desiguals, violentes i jeràrquiques, que també afecten i destrossen a persones, amb noms i cognoms, amb família, amb amics/es. Però ells es justifiquen en què la llei (que en la venen com una cosa inamovible, però que en realitat és l’expressió d’una relació social de desigualtat) els defensa; i ens conviden, en el millor dels casos, a canviar la llei, sabent d’avantmà que ho haurem de fer amb les seves regles, amb el seu joc, ja que l’han dissenyat ells ja per guanyar sempre.

Ens enganyen, ens menteixen quan ens presenten relacions socials dialèctiques com a coses objectives, inertes, sobre les que no s’hi pot actuar. I se n’enfoten i se n’aprofiten quan, gràcies a aquestes coses objectives, mira tu per on, ells sempre en surten guanyant. Ens deuen creure imbècils quan ens responen amb aquella mala fe (concepte sociològic) del “no hi puc fer res”.

Mentida. Hi poden fer tant com naltros, la qüestió és si volen o no. Fa temps que vam aprendre que les coses no existeixen ‘per se’, i que, per tant, no es canvien tampoc soles. Les volem i les haurem de fer canviar, al preu que sigui. Perquè el que volem és transformar, radicalment, eradicar, aquestes relacions socials desiguals. I si per fer-ho, cal que eradiquem les persones que les fan funcionar, haurà de ser així. Primer el caixer, després el banquer (i el gran empresari, i el gran explotador, i….), responent a la seva violència estructural amb tota l’autodefensa revolucionària que faci falta: a la que ens obliguin, ni més ni menys . I entremig, reeducant-nos totes nosaltres per construir noves relacions socials, en condicions d’igualtat i llibertat.

Tagged: , , , ,

§ One Response to De coses, relacions i persones

  • Boi ha dit:

    Iepa Roger,

    una reflexió molt aguda que encerta de ple en un dels temes més complicats i difícils de debatre amb molta gent despolititzada (o polititzada per omissió). A mi també és un tema que m’ha rondat pel cap mil i un cops… és força difícil d’argumentar de vèncer l’alienació ideològica que pateixen la majoria de treballadors del nostre entorn, molts dels quals encara no han rebut la part més crua i brutal de la violència estructural capitalista o “violència objectiva”. Si et vols informar més del tema val la pena un llibre del filòsof Slavoj Zizek que es titula “Violència” està editat per la editorial Empúries en català. El llibre està força bé, és una lectura important i està escrit de forma força entenedora, sobretot tenint en compte que l’autor és un psicoanalista (i que normalment foten uns rotllos que fan feredat…).

    Una abraçada des de Malasia

    Boi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading De coses, relacions i persones at a destemps.

meta

%d bloggers like this: