Sola

12 Octubre 2011 § Deixa un comentari

Na Carmen és una de les meves companyes de feina. De fet, s’asseu davant meu, malgrat que una fusta m’impedeixi de veure-la bé del tot. Té uns 42 anys i un filla de 9. Viu just a l’altre extrem de la ciutat on treballem: de treballar al port, ella viu en zona muntanyosa. De treballar a la zona sud de la ciutat, ella viu a la nord. Per venir, cada dia, ha de fer quasi 2h de viatge en transport públic i caminant.

Quan surt de treballar (amb reducció de jornada), se’n va a la residència per cuidar sa mare. En acabat, recull la filla de ca la sogra (el marit treballa de 14h a 22h) i se’n va amb ella cap a casa. Deuen ser quarts de 10 del vespre, o més tard. Ajuda sa filla a fer els deures, mentre li fa el sopar. No sé a quina hora se’n va a dormir, però sí que sé que el despertador li deu sonar a 2/4 de 6 com a tard.

Menja poc, i sempre que es compra alguna cosa de la màquina per menjar, te n’ofereix. Dels nervis, de la forma de ser, del fet d’haver-se de preocupar sempre per tot, està molt prima. Té una energia que no sembla esgotar-se mai: jo no crec que pogués aguantar el seu ritme.

Dilluns, na Carmen no va venir a treballar. Es veu que divendres ja es trobava malament. A mesures que passaven les hores, anàvem sabent més informació: se la quedaven a l’hospital. Més tard: l’operen.

“Amb qui estàs parlant?”, li diu una companya a l’altra. “Amb ella”. “Que està sola?”. “Sí…”. Na Carmen està a punt de ser operada, i està sola. I el pitjor de tot, la seva màxima preocupació és la feina que ha deixat a mitges perquè, clar, no tenia previst no venir.

Salten les alarmes. El marit no hi anirà, perquè a part que treballa, sembla ser que és una mica ‘penques’ (hauria de poder-se agafar hores a la feina). Algú ha de recollir a la nena de ca la sogra. Algú ha de visitar sa mare a la residència. S’hi ajunta també una situació familiar amb el germà que no ajuda a solucionar la qüestió.

Algú ha de fer tot el que ella fa, i no hi ha ningú. Algú ha d’estar per ella, i no hi ha ningú. Ella ho fa sempre tot perquè està sola.

Una companya decideix agafar-se la tarda lliure per estar amb ella a l’hospital. Una altra s’agafarà hores el dimarts al matí per anar-la a visitar, després de l’operació. Entre les companyes de feina, surten voluntàries per anar-la a veure a la tarda, o si calgués agafar-se hores.

Dimarts, però, ens assabentem que ja hi aniran familiars i que potser la presència de les companyes és sobrera. Avui m’han dit que ja l’han dut a casa. He demanat el seu mòbil i quan l’he tingut li he fet un missatge, per no molestar-la trucant-la. Quan estigui millor, provaré de parlar-hi.

Na Carmen no es diu així, òbviament. Però el que sí que és cert és que està sola. Segurament, quan es recuperi, tornarà al seu ritme frenèticament insuportable de vida (vida?). I per desgràcia, hi ha moltes Carmen en aquesta societat que ens volen vendre igualitària de gènere.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Sola at a destemps.

meta

%d bloggers like this: