Ma companya, la crisi (m’acompanya la crisi) (i II)

29 Setembre 2011 § Deixa un comentari

M’acomiado de la meva companya, ara ja ex-companya: abraçades, dos petons, i un paperet amb mail i telèfon. Tres mesos a la feina no havien estat suficients per intercanviar-ho, malgrat la bona sintonia entre naltros.

Capcot, vaig al lavabo… en tornar-ne em crida el cap: tots els meus companys i companyes estan al despatx, només faltava jo. Intenta justificar-se: ordres de París. Perfecte: sempre els quedarà París… per excusar-se. I això no és tot: a dues companyes més les canvien de departament. Ah, molt bé, tu, perfecte. Una companya al carrer, dues forçades a canviar de departament (mal menor, cert…), i la feina d’11 a persones a fer-la entre 8.

La pregunta era òbvia: “i tot això afectarà també als càrrecs directius?”. I és que en una empresa com aquesta, on hi ha multitud de responsables, càrrecs intermitjos, responsables de responsables, càrrecs de departament, etc., que dupliquen o tripliquen el nostre sou, que sempre pringuem la gent de baix, té delicte. Resposta: “la setmana que ve…”.

Ja veurem. De moment, l’escombra ha arrasat, amb mitja hora, amb la nostra quotidianitat i amb la vida laboral (i personal?) de la meva companya de feina.

I a tot això, jo tinc contracte temporal… Sense més ni més, li etzibo al cap: “Seré el següent?”. En teoria, se m’acabava contracte el 16 d’octubre però la setmana passada havíem acordat renovar-lo per quatre mesos més. “No, tu no”. No me’n fio. Ja veurem.

Torno al lloc, disposat a recollir i marxar, encara que no sigui l’hora. M’envaeix una forta necessitat de plorar, de rebentar. Ja abans havia estat una bona estona assegut, amb la mirada perduda a l’infinit. “Estàs bé?”, m’havia preguntat una altra companya. “No, no ho estic”.

I em maleeixo. Perquè aquesta sensació de plorar és una barreja de tres sentiments: primer, per ella, per na V., per quin futur li espera, ara, per trobar feina. Després, per la impotència de no poder-ho impedir, de no poder fer res per evitar-ho.

Però més gran que això, per l’estupidesa de no haver-me preocupat de saber si el comitè d’empresa que hi ha funciona o no, de saber si la gent té ganes de moure’s per aquestes coses o no. L’estupidesa de no haver intentat fer un treball previ per saber quines ganes té la gent de lluitar pel seu lloc de feina i el dels seus companys i companyes.

Sé que on treballo no és, precisament, l’avantguarda de la consciència de classe. També sé que la meva situació temporal (i precària, econòmicament) em pot haver fet esquivar el treballar políticament en aquest àmbit. Però també sé que, com diu una frase molt encertada, qui no vol fer les coses busca excuses, i qui les vol fer, troba els mitjans.

Les coses no canvien soles, som naltros qui les hem de fer canviar. I sinó, a cada cop més llocs del meu voltant, en lloc de veure-hi un/a company/a, hi veuré un lloc buit: la crisi. Fins que algú, algun dia, miri al meu lloc de feina, i no hi vegi res. Espero que reaccionem abans: sempre ens quedarà París… ni que sigui per cremar-lo.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Ma companya, la crisi (m’acompanya la crisi) (i II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: