Ma companya, la crisi (m’acompanya la crisi) (I)

28 Setembre 2011 § Deixa un comentari

Quan un acomiadament té cara i nom (i somriures, i bromes…), se’t regira molt més l’estómac; d’alguna manera, se’t parteix el cor, i la fredor i la punxada esdevenen insuportables El Che Guevara la va encertar quan va dir que havíem de ser capaces de sentir el dolor més profund dins nostre per qualsevol injustícia comesa contra qualsevol persona a qualsevol lloc del món; sens dubte, aquesta és una gran virtut revolucionària, base sobre la qual es construeix la solidaritat. Però no podem negar que quan aquesta injustícia es comet sobre algú a qui coneixem, la sentim més propera, com si fos més cruel.

Fa dos o tres dies que la conversa amb una amiga esdevé monotemàtica, i no és per menys: porta mesos sense trobar feina. Sent mestra, no ha treballat des que va acabar el curs passat. Seguint la dinàmica en la que estava l’any passat, comptava amb treballar des de principis de setembre. Però estem a punt de començar octubre, i cap nomenament.

I pitjor encara: nul·les esperances que la cosa canviï. Una amiga seva, que està a la mateixa especialitat però amb números molt inferiors, amb prou feines si ha agafat substitucions; això sí, molt més curtes que l’any passat, i l’actual ja és a punt d’acabar-se. A aquest ritme, a ella no li tocarà mai, afirma.

M’exclama que la gent s’està centrant molt en les retallades en sanitat, lluita que defensa, òbviament. Però assegura que la situació a l’educació és igual o pitjor, i que quasi ningú s’està movent. “Hauríem de fer una vaga, o el que sigui! Això petarà… no hi ha cap altra sortida”. Ella segueix esperant els nomenaments cada dia que es convoquen, malgrat cada cop amb menys esma i esperança. Esgotats tots els portals d’internet, demà s’imprimirà tot de CV i caminarà per Barcelona amunt i avall, buscant feina a l’antiga. Nomenaments, boca-orella, internet, SOC, CV en mà… esgotant totes les vies abans no s’esgotin tots els ànims i la desesperació faci sucumbir, rendida per la crisi, matxucada pel capitalisme.

El darrer cop que hi he parlat ha estat avui a la tarda. Ella a casa, jo a la feina. M’he quedat més compungit que els altres cops: intentava posar-me al seu lloc, com quan jo buscava feina i no en trobava. “La crisi és a tocar, és a la porta, la tens al costat”. Conec molta força gent sense feina, gent amenaçada per ERO’s, gent a qui se li acaben contractes o li’n fan acabar… però sigui com sigui, se n’han sortit, o com a mínim, no m’han transmès (o no he sabut copsar) aquesta brutal sensació d’impotència.

Deuria haver passat mitja hora, deia, des que hi havia parlat per darrer cop. Em disposava a fer una trucada per motius de feina quan, de rebot, he pescat la notícia al vol: feien fora na V.

Com? Què? Aviam… m’he desampallegat de la trucada i m’he aixecat per veure el que els meus ulls no volien veure i que corroboraven la coïssor que sentia dins meu: na V. estava explicant, ràpidament i de mala gana, quatre coses de la feina a un futur ex-company, aguantant la compostura com podia, i començant a recollir les seves coses. Els i les altres companyres, a mesura que se n’assabentaven, també s’alçaven i es dirigien cap a ella, incrèdules. Jo no me’n sabia avenir, me’n feia creus. A una hora de plegar, sense marge de discussió (“les ordres vénen de dalt”, típic recurs en una multinacional), li diuen que ja no cal que torni a l’endemà.

Fredor màxima: per a ells som números, i els números no viuen, no pensen, no riuen, no ploren, no tenen hipoteques per pagar, no tenen il·lusions per complir. Fet i fet, els números són com ells, com tots aquests que decideixen per les nostres vides: ni viuen, ni pensen, ni riuen, ni ploren, ni tenen hipoteques per pagar (ja les han pagat, de tant podrits com estan, de diners) ni tenen cap altra il·lusió que fer diners, i diners, i més diners. Per a ells, per a l’empresa, és igual. Podrits.

Havien passat 15 minuts, ella seguia recollint les coses, jo intentava pensar què havia de fer, mentre aguantava com podia la cara, l’estómac, el nus a la gola… i entra un mail de l’empresa: “A partir d’avui, en J.C. i en C.C. ja no treballen aquí”. Dos comercials al carrer. Quina manera més subtil de dir que els fan fora.

I encara falta una estona per plegar, qui serà el següent? Arriben veus: a un noi d’un altre departament l’envien a treballar a Mallorca. Podria semblar molt idíl·lic si no fos perquè és o això o el carrer. Trasllat forçós. Fora de ca teva, oblida’t de la vida que havies muntat.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Ma companya, la crisi (m’acompanya la crisi) (I) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: