“Un gram d’acció pesa més que una tona de teoria”

17 Agost 2011 § 1 comentari

Precisament per aquesta raó, defugiré les grans frases grandiloqüents i aniré al gra. Potser estem molt lluny, encara, de ser un embrió proto-revolucionari, però el que hem aconseguit fins ara és molt més del que ens podem imaginar. I parlo de Sant Andreu només, però també es poden extrapolar a d’altres assemblees populars que han sortit arreu.

Què hem fet i què hem aconseguit? Doncs des del 24 de maig fins al 26 de juliol, reunir-nos setmanalment com a assemblea. Això és una força humana i material impressionant: dos mesos fent assemblees setmanals amb assistències de fins a 400 persones (o més!) i un mínim de més de 120. Entremig, reunions de les comissions, de les múltiples comissions!, amb assistències diverses però, sens dubte, seguint mobilitzant a desenes o centenars de persones en el seu conjunt.

Què més? Doncs hem trencat amb l’individualisme, aquest individualisme que ens vol aïllats/es i egoïstes, que ens vol solitaris/es, que ens ha obligat durant anys a pensar només en els nostres problemes, perquè no ens coneixíem i no podíem saber que eren compartits. Ara ja no només sabem que els problemes són compartits, sinó que ens afanyem a fer-los saber, a donar-los a conèixer, perquè sabem que no restem soles, sinó que aglutinarem força per fer-hi front.

I més encara. Precisament, tot això ho estem aconseguint perquè ja no restem impassibles davant el que passa: ara estem ben atents/es al que ens afecta. Abans potser pensàvem que no ens tocaria, o se’ns escapava, o confiàvem que, almenys a naltros, no ens toqués, immersos/es com estàvem en aquest individualisme. Ara, procurem estar ben informats/es, parar els peus a allò que no ens agrada i buscar-hi remei, solucions, alternatives. Ja no som passius/es, passem a l’acció defensant les nostres vides.

Hem demostrat una constància que, emperò, encara ha de ser més perseverant. A Sant Andreu, vam aturar dos desnonaments amb relativa facilitat: la mobilització de la gent ho va fer possible. Però vam poder veure com al barri veí del Clot, la brutalitat policíaca estomacava a tort i a dret als i les solidàries que volien evitar el desnonament d’una família que feia 26 anys que hi vivia.

L’Estat, en la seva versió principatina de la Generalitat i el seu cos executor, els Mossos d’Esquadra, al servei del capital, de l’empresari privat, i en contra dels i les treballadores, les famílies de les classes populars que no poden fer front a la crisi i a l’avarícia del sistema capitalista. Aquesta és la lliçó, aquesta és la teoria que amb un sol matí vam poder aprendre. La lluita, la praxis diària, ens va alliçonar contundentment.

I és que naltros també vam alliçonar: aquell dia vam deixar clar que l’enfrontament està entre legalitat i legitimitat, entre el sistema judicial i la justícia. Ja no creiem, ja no empassem, ja no acatem les coses perquè siguin legals o no: pensem pel nostre propi compte i actuem en conseqüència. És així com construïm què és just i legítim per a naltros.

Tot això no ha de servir sinó per prendre consciència de l’enemic real, que no és adversari, perquè no tenim les mateixes opcions ni oportunitats, sinó que és enemic perquè és ell qui ha fet les normes i les ha fet, precisament, contra naltros. L’enemic es diu sistema capitalista; la crisi només és la manera com se’ns presenta per tal que els gestors d’aquest enemic, els seus portaveus (alguns més amables de façana que d’altres), és a dir, polítics, empresaris, etc., puguin adoptar, aprovar i executar mesures cada cop més dràstiques en contra nostra.

És possible que això encara sigui difícil de percebre per alguna de les persones que, amb total convicció, il·lusió i entusiasme, participen activament de les assemblees, buscant aquest món millor tant possible com imprescindible. Ens cal, sens dubte, combinar la teoria i la praxis per tal de fer-ho entendre. Per sort o per desgràcia, la violència policíaca i, potser pitjor encara, la brutalitat de les retallades i mesures antisocials que tots els governs (es diguin d’esquerres o de dretes, estiguin a Sant Jaume o a Madrid) estan duent a terme, ens ho posaran fàcil perquè amb la pràctica, tothom ho vagi entenent.

És per això que, sense renunciar a la teoria, precisament per seguir avançant sempre a mesura que ho fem a la pràctica, cal seguir en la línia de la desobediència que, sense adonar-nos-en, estem duent a terme des del primer dia. Des que vam decidir que la plaça era nostra i que ningú ens en podia fer fora: tant clar ho tenim naltros com ells, que mai han gosat ni venir a molestar. També quan vam decidir acampar per trobar-nos més estona, parlar i debatre i discutir més, i conèixer-nos més com a persones, per posar-nos nom i cara, a naltros i als problemes que ens assoten, i vam canviar el nom de la plaça Orfila pel de Plaça de l’Assemblea del Poble. O quan les comissions es reuneixen sempre en llocs oberts, fent públiques les convocatòries perquè qui vulgui, sabent-ho o de casualitat, la trobi i pugui dir-hi la seva: la nostra transparència i participació i directa contra el seu hermetisme, la seva opacitat i una falsa representativitat.

Precisament, aquesta praxis és la que ha fet que ahir, quan a l’assemblea es va comentar la petició del regidor del districte per reunir-se amb tres representants de l’assemblea, se li va denegar. El que va acordar l’assemblea és que si vol venir, que baixi un dimarts qualsevol, com tothom; que si vol parlar, proposi un tema a la reunió prèvia on es decideix l’ordre del dia, i que igualment, aquest serà sotmès a decisió de l’assemblea. Si aquesta ho aprova, se li permetrà parlar, com a tothom: davant de tots els i les assistents. Cal esmentar que era tot just la primera assemblea en tres setmanes (des del 26 de juliol no se’n feia cap, així s’havia acordat) i que l’assistència va ser la més baixa, amb una quarantena de persones inicialment i un punt àlgid de 65. Tot i així, la decisió fou clara.

Aquesta decisió mostra un canvi mental i cultural molt més gran del que ens podem pensar. És un primer pas per començar a canviar el centre del poder real, de les institucions representatives a l’assemblea. “Tot el poder els soviets”, que deia aquell; “tot el poder a les assemblees”, podríem dir ara. En som ben lluny, encara, però la decisió d’ahir obre la porta a construir allò que se’n diu ‘contrapoder’.

Hi ha militants teòrics (és a dir, que lluiten a diari, no només escriuen) que diuen que podem parlar de contrapoder quan es donen l’autoorganització (el treball en assemblees, per exemple), l’autogestió (necessària per no dependre de ningú més que d’un/a mateix/a), l’autodeterminació (presa de consciència i condició imprescindible per desenvolupar amb èxit les dues anteriors) i l’autodefensa (la creació de mecanismes propis per garantir la continuïtat dels èxits assolits, i no fer passos enrere). Poc a poc, amb la nostra pràctica diària, cal que ens encaminem cap a aquest objectiu.

“Un gram d’acció pesa més que una tona de teoria”. La frase fou dita per Friedrich Engels, ara deu fer més d’un segle i mig. Però no deixa de tenir la seva màxima vigència, precisament, perquè és el que ens està passant i estem aprenent. De fet, sinó, no s’entendria que ens haguéssim decidit a començar a lluitar amb la determinació que ho estem fent. No ens hem de sobreestimar, però tampoc subestimar i no veure aquest canvi cultural que, poc a poc, s’està convertint en un canvi material: la lluita diària és la que ens ha de seguir marcant el camí.

Tagged: ,

§ One Response to “Un gram d’acció pesa més que una tona de teoria”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “Un gram d’acció pesa més que una tona de teoria” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: