De La Guajira a la Terra de Foc

30 Abril 2011 § Deixa un comentari

Passen les hores, lentament. El bus segueix el seu camí i la remor que l’acompanya es converteix en un somnífer que allarga la letargia del despertar. Encara em queden hores per davant; em replego sobre mi mateix, ocupant l’espai del seient costat, buit. Buit, com la majoria de seients al bus. Malgrat acabar-me de despertar (no sé quanta estona he dormit), em costa reemprendre la son.

I al cap, em comencen a assaltar els quilòmetres que porto a les esquenes. Desenes de milers de quilòmetres, d’ençà que vaig arribar a La Guajira colombiana, la part més septentrional del continent sudamericà. I aleshores ja en portava alguns milers a les esquenes.

Avui, el bus va mig buit, i jo viatjo sol. Sol? És un dir. Podríem arribar a admetre que em desplaço sol, i no sempre. Que els trajectes d’un punt fins un altre els he fet sol, majoritàriament. Però un viatge, si ho és com a tal, no es pot fer sol.

Damunt de les desenes de milers de quilòmetres hi ha el que he(m) viscut. Aquells paisatges, aquelles terres, aquelles cases i barraques i cabanyes, carrers i avingudes, places i camps de cultiu… I per damunt i per sobre de tot plegat, les persones, aquelles amb les que he viatjat, aquelles que m’he anat enduent a la motxilla sense que aquesta pesés més… al contrari.

Persones amb noms propis en les seves vides, que són noms comuns, o anònimes, en la Història que surt als llibres. Persones, però, que són la història del món en què vivim, que són històries en les seves vides i que són històries en el meu viatge que també és el seu, perquè també he viatjat per les seves vides, que són la història.

Al bus, al seient buit del costat i del meu voltant, m’hi acompanyen ulls i mirades, llavis i paraules, mans i carícies, i somriures, i plors, i petons, i esforços, i cares tristes, i el devenir del present i futur que són la història, que són el viatge que fem dia a dia. Tot allò que va ser, tot allò que no va ser, tot allò que hauria pogut ser més.

Viatjar sol és una quimera si és un viatge de veritat, si penetres en la fotografia d’allò que descobreixes per conèixer-ho i comprendre perquè està cada cosa en aquell lloc, i perquè no hi ha allò que hi manca. Allò i aquelles persones que anem coneixent, ja són part d’un mateix.

Em queden encara hores i quilòmetres per arribar a la Terra de Foc… fet que assoleixo amb alegria i entusiasme. En aquell llarg periple, m’han acompanyat desenes (centenars?) de persones de qui no goso posar-ne el nom per no oblidar-me de ningú. Però sé del cert que si bé em puc arribar a oblidar del seu nom, no sortiran ja de la meva motxilla.

I en la tornada a casa, potser em desplaço sol, però quan trepitgi la terra estimada, no ho faré pas sol: ells i elles seran amb mi, continuaré(m) un nou viatge. Perquè com va dir un de per aquí, “la història és nostra, i l’escriuen els pobles”.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading De La Guajira a la Terra de Foc at a destemps.

meta

%d bloggers like this: