“El pitjor de tot és el tsunami psicològic de desesperació on ens té l’Estat” (i III)

23 Abril 2011 § Deixa un comentari

Foto pròpia

El paper de les autoritats

A una de les poblacions que s’estan reestructurant, Miramar, estan aixecant les terres i posant-hi sorra. “Es pensen que com estúpids? Això no aguantarà”. I segueix la llista de denúncia: van inaugurar un camp de futbol, i ho van anunciar com si fos un coliseu. O posen “quatre contenidors i una carpa” i diuen que han fet un centre comercial. Toledo denuncia que juguen amb la imatge i la televisió. Tot això, a càrrec de la intendenta de la regió. O més ben dit, ex-intendenta.

“Les primeres mobilitzacions les vam dur a terme al juliol o agost del 2010, i després cap al setembre o octubre vam tallar la carretera durant 4 hores”. Però sembla que les autoritats no els fan cas. “La intendenta és una dictadora, hi tenim una lluita constant”. El càrrec d’intendència és un càrrec nomenat a dit pel/a president/a nacional; és la màxima autoritat a la Regió (divisió en què s’estructura Xile), malgrat tingui un Govern Regional. A la Regió del Bío Bío, la intendenta va ser-ho, fins fa poc, Jacqueline van Rysselberghe, qui fou destituïda fa poc, amb pocs mesos de feina a les esquenes. A Van Rysselberghe ja se li coneixien males actuacions de quan fou alcaldessa de Concepción, la capital regional.

Foto pròpia

Fa un mes, el president xilè Sebastián Piñera va anar a Dichato, a fer un dinar amb 80 persones, “però no va pas pujar al campament”, al que ells anomenen ‘aldea’. “Van portar gent per aplaudir-lo”, assegura. Ni a ella ni a cap dirigent els van deixar parlar; la zona estava plena de policies, “militars que es feien passar per pescadors des de feia dies per controlar la zona”, franctiradors… “per què?”, es pregunta ella. La PDI (Policía de Investigación) anava amb fotos seves i de vuit dirigents més, a qui van detenir, com també a una persona que duia un llençol amb la pintada ‘Zero reconstrucció’ i un megàfon. A ella no la van detenir “perquè vaig començar a cridar i hi havia càmeres i hagués estat massa evident”.

Comenta que la comitiva presidencial no va fer cap mena de cas a les 20.000 cartes que van lliurar al president. En canvi, “van deixar passar dirigents nous, que plantejaven només problemàtiques concretes, per rentar-se la cara. Si jo hagués pogut, hagués plantejat tota la problemàtica: que no hi ha aigua, ni gas, ni clavegueram”. Per ella, només s’han preocupat dels pescadors i els comerços. “Aquí, qui està fent diners és el dels contenidors, que deu ser amic d’algú”.

Foto pròpia

Mentre, les fitxes de protecció que els donen (el sistema per mesurar la vulnerabilitat de les persones i que serveix per atorgar recursos sanitaris) són “massa altes” i els impedeixen d’accedir a cap mena de servei. Ella reitera que només volen viure dignament mentre duri l’espera de l’habitatge definitiu, ja que “no ha passat l’emergència”.

L’empresa que farà les cases era la que treballava amb la ex-intendenta quan era alcaldessa. “Hi ha molts edificis seus que han caigut, quina garantia tenim naltros? A qui estan afavorint? Què passa amb el patiment de la gent?”. És el que ella descriu com el ‘tsunami psicològic de l’Estat’: “és pitjor no saber quan tindràs la solució que no pas haver-ho perdut tot”.

Foto pròpia

27F de 2010, el dia del terratrèmol

Assegura que cal educar a la població, crear vies d’evacuació i crear un sistema d’alerta. Malgrat tot, però, la tragèdia hagués pogut ser pitjor. “La gent va evacuar només sentir la tremolor. De 15.000 persones que hi havia, només van morir-ne 29”. I és que Dichato, en ple estiu com era aleshores, augmenta la seva població per turistes i gent que lloga les cases; aquesta gent és la que no sap com actuar.

“Els ocells xocaven, els gats van marxar, el peix havia desaparegut feia una setmana”, relata la Ximena. “Hem perdut molt per culpa del consumisme, no ens asseiem a observar”. Aquella nit, la lluna il·luminava més que mai; després es va posar vermella i tot seguit es va enfosquir. Va baixar la temperatura…

Després del terratrèmol i el tsunami, la coordinació humanitària va durar dos mesos, “però hi va haver gent que se’n va aprofitar, que es quedava coses o no repartia equitativament”. Per això, diu que ells/es busquen democràcia, horitzontalitat, transprarència… “volia que tot es repartís entre tothom, entre qui més necessita”.

[Podeu trobar més informació al web de Resumen, pàgina molt actualitzada sobre notícies de Concepción i voltants, amb una edició mensual en paper]

Foto pròpia

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “El pitjor de tot és el tsunami psicològic de desesperació on ens té l’Estat” (i III) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: