“El pitjor de tot és el tsunami psicològic de desesperació on ens té l’Estat” (II)

22 Abril 2011 § Deixa un comentari

Foto pròpia

La convivència

Una de les coses que més preocupa a la Ximena són els problemes de convivència. “Aquí hi ha drogradicció i alcoholisme, però tots treballen. De nens/es demanant diners, fa anys que no en tenim”, afirma. Però les dificultats, sorgeixen en tots els àmbits.

“No tenir lavabo és perdre la intimitat; les cases estan enganxades, paret per paret, les unes amb les altres: ho sents tot, fins i tot de l’altra punta del sector; les parelles han perdut intimitat, algunes es trenquen; la gent no té on treballar, hem perdut les fonts laborals; hi ha famílies on els nens i nenes han hagut de deixar d’estudiar; a la gent li canvia el caràcter, etc”. Es queixa que no hi ha reconstrucció real, malgrat sobre el paper, els polítics diguin que sí.

I afegeix d’altres coses que potser són petiteses de la vida, però que van mermant psicològicament a les persones: “vull tenir dignitat, que pugui venir gent a casa i que no em faci vergonya; poder-me aïllar si em ve de gust; les dutxes sòn d’aigua freda, jo vaig a casa del meu ex-marit perquè no vull l’aigua freda ni per mi ni pels meus fills…”. El 80% de les persones mortes el darrer any, és gent gran. “La depressió els mata, la situació els fa baixar les defenses. A mi m’agradaria poder-los dir quan s’acabarà tot, quan els entregaran la casa, però no puc”, i això la desespera i la corrou per dins.

Als problemes de falta de serveis bàsics, hi  afegeix el de falta d’empatia, producte de l’amuntegament. “És que estem vivint malament”, i això es nota en les relacions socials.

Foto pròpia

A més, els serveis mèdics són només fins les 12h de la nit, i només hi ha un metge. “Estem a 1km de tot: de Dichato, de la policia, dels bombers, etc.”, denuncia. “I abans, als nens/es, els autobusos no els paraven, i no podien anar a l’escola”. Afegeix que la xarxa d’aigua i claveguera estan a prop, “per què no ens els fan arribar?”. Per tenir aigua calenta, es necessitaria una potència d’electricitat de 16W, i els n’han posat de 15W. “Què passa? Que no tenim dret a aigua calenta?”, es pregunta desesperada.

Foto pròpia

“Tot el que hem aconseguit és gràcies a la lluita. Naltros som obrers/es, som els que produïm, els que construïm aquest país”, afirma rotundament. “Per què no responen? Què espern? Que això sigui pitjor? Que hi hagi vagues? Que mori algú per falta d’atenció? Que hi hagi un feminicidi? Els nens estan perdent la infància…”

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “El pitjor de tot és el tsunami psicològic de desesperació on ens té l’Estat” (II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: