“El pitjor de tot és el tsunami psicològic de desesperació on ens té l’Estat” (I)

21 Abril 2011 § Deixa un comentari

Foto pròpia

Després de passejar una estona pel campament de El Molino, fer algunes fotos i xerrar amb la Nelly a la seva botiga de queviures, ens vam asseure a la banqueta que hi havia a la porta de l’entrada de la casa de la Ximena Toledo, dirigenta del sector. Sector 4, casa 318. Aquesta és la seva nova adreça.

Va arribar amb 10 minuts de retard, és a dir, puntual. De la mà, son fill petit i sa filla mitjana, de 12 anys. Ens saluda, es disculpa (li diem que no cal), ens fa entrar i comença a disparar; realment, té caràcter, parla amb el cap i amb l’estómac, i sembla del tot incombustible.

“Vivim en terra de ningú, sense res”, és la seva entrada. I afegeix que el que volen ells/es una reconstrucció de debò, que té dues vessants: la reconstrucció de l’espai on vivien, i una vida digna mentre això no finalitza. “Per naltros, és el mateix: mentre esperem un habitatge definitiu, volem un habitatge digne”. Ens explica que, de tot el que veiem, només la nevera li ha regalat Creu Roja; “tota la resta, comprat a crèdit”. De fet, la raó és ben senzilla: “Volem viure decentment, com vivíem abans”.

Foto pròpia

Radiografia general

Al campament, les mediaguas (les cases de fusta que els han habilitat, i que tenen tres metres de profunditat per sis de llargada) no tenen lavabo ni dutxa. Els lavabos són contenidors marítims de 20’ que ha posat el govern, i que s’han de compartir. I això ara, perquè durant dos mesos van funcionar amb lavabos químics. “Som 35 famílies per 16 contenidors. I encara, perquè hi ha sectors on han de compartir els banys entre tres o quatre famílies. Tu saps la pèrdua de privacitat i intimitat que vol dir això?”. Ella té sort: la seva casa i la de la seva filla gran, que recentment ha tingut una criatura, són adjacents, de manera que el lavabo el comparteixen entre elles, i també han habilitat les mediaguas de manera que una fa les funcions de menjador i sala d’estar, i l’altra, de dormitori.

A la Ximena l’escandalitza el que estan fent les autoritats amb la part afectada. “El mar va entrar pels costats, pel riu [lateral de la part urbanitzada], que és la part més baixa, no va entrar pel mig: per què volen expropiar aquella part? Perquè és la part comercial”, ens explica. “L’expropiació no està justificada. És un negoci immobiliari, volen fer un nou Pingueral”, en referència a una zona turística rica que hi ha ben a prop. Diuen que volen fer una llei per evitar constricció, “però no hi confiem”.

“Abans hi havia un mur de passeig, cal fer un mur de contenció i un bon malecón. El tsunami del Japó ja tornat a entrar pel mateix lloc. Si el que volen és salvar vides, per què no compren els cerros i els donen cases a la gent, i a baix fan serveis públics o creen fonts laborals? Ens cal una processadora d’aliments, empreses que treballin el tèxtil, etc.”. Critica que s’està traient a la gent que l’únic que feia era guanyar-se la vida, pagar la universitat als/es fills/es, etc. “Volen donar el mar als rics, que no el gaudeixin els pobres”, assegura. I afegeix que Dichato és un lloc preciós “fins i tot destrossat”.

Foto pròpia

Foto pròpia

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading “El pitjor de tot és el tsunami psicològic de desesperació on ens té l’Estat” (I) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: