“Hagués preferit que se’m cremés la casa”

19 Abril 2011 § Deixa un comentari

Foto pròpia

Arribem al campament de El Molino mitja hora abans de quan ens havíem trobar amb na Ximena, dirigenta d’un dels sectors. Passegem pel campament, al que el govern anomena ‘aldea’ per intentar treure’n sentit pejoratiu, tot fent fotos.

Damunt de les cases, allò que destaca són grans recipients per emmagatzemar aigua, antenes i cables elètrics, tot barrejat amb banderoles de marques de productes consumibles de dubtosa qualitat alimentària. I també, segons les zones, força banderes nacionals xilenes; algunes d’elles deuen portar ben bé tot el temps allà, des que el campament es va construir fa més d’un any, arran del terratrèmol i posterior tsunami del 27 de febrer de l’any passat.

Segons sabrem després, el campament de El Molino és el més gran, i amb diferència: hi viu la meitat de la gent de Dichato, un dels pobles més afectats. Al campament hi ha 453 mediaguas (nom que reben les construccions de fusta que s’han habilitat, i que fa referència a la caiguda d’aigua de la teulada cap a un sol cantó) distribuïdes en 6 sectors. Calculant unes quatre persones per família, surten unes 2.200 persones.

Foto pròpia

Entrem a una de les petites tendes de queviures que hi ha al sector 4, al qual ens dirigim. La compra l’efectuem en mig minut, però també en aquest temps aconseguim iniciar la conversa amb la dona que ens despatxa. Na Nelly és una dona de mitjana edat, amb una expressió molt marcada pel que li ha tocat viure.

“Tinc tres fills, dos van a la universitat i una a la secundària. Estan molt afectats, ella ha perdut el curs, i com que també hem perdut molts diners amb la botiga, i s’han de desplaçar per estudiar, hem hagut de demanar un crèdit per estudiar”, ens comenta. “Tenia casa, negoci, un minimarket…”. Ara regenta un petit establiment de queviures, molt lluny del que tenia abans.

“No hi ha llum d’esperança, ja no confiem en res, hi ha molta depressió”, ens confessa. “No hi ha aigua potable, només hi ha aigua en pilons, i no els renten, només els reomplen”, amb tot el que això suposa en quant a salubritat. “Hi ha gent que està morint de desesperació”, ens afirma dessolada.

I afegeix que “hagués preferit que se’m cremés la casa, i així m’espavilo sola; però veure mitja casa teva enfonsada, i que igualment no pots recupera res, i que les autoritats no fan res…”. El sentiment d’impotència, desesperació, frustració i desolació és enorme, i compartit per tota la gent que viu, des de fa més d’un any, al campament de El Molino, siuat a un quilòmetre de Dichato, el seu poble d’origen, en direcció a Tomé.

Foto pròpia

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “Hagués preferit que se’m cremés la casa” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: