Del mercat de la dictadura, a la dictadura del mercat

15 Abril 2011 § Deixa un comentari


Foto pròpia

Abans d’arribar a Xile, molta gent m’havia ‘alertat’ que era molt més ‘europeu’ que altres països sudamericans. Certament, només entrar a Argentina, país pel que vaig creuar durant una setmana en el trajecte de Bolívia a Xile, ja vaig notar quelcom ‘familiar’, i això que a Argentina no hi havia estat mai: les construccions, els carrers, les cases, els comerços, els cotxes, la gent… em recordaven molt més a Europa, sobretot, com més grans eren les ciutats.

Quan vaig arribar a Xile, aquesta percepció va continuar. El que no m’imaginava, però, era que la realitat socio-econòmica xilena no era com l’europea, sinó molt pitjor. I encara més preocupant per als i les treballadores europees, és que el model xilè és cap on s’encamina Europa.

Fa temps, vaig llegir una frase que deia que el pitjor que havia fet Pinochet a Xile no havia estat la dictadura, sinó la imposició a sang i foc del neoliberalisme. No vaig arribar a llegir-ne l’argumentació (ara me’n penedeixo), però he descobert el perquè: actualment, a Xile l’Estat només existeix per a dues funcions, obrir espai al mercat i reprimir la protesta social.

Aquí, es paga per tot. No existeixen beques per als  i les estudiants universitàries, tot són préstecs. Un curs de carrera costa més de 3.000€ a l’any; ep, canviant la moneda, no fent pas l’equivalència. El sou mig (si pots treballar!) és d’uns 200.000 pesos xilens, que equivalen a poc menys de 300€. Hi ha estudiants que, més de 10 anys després d’haver acabat la carrera, segueixen pagant el crèdit.

La liberalització ha arribat a la docència universitària: es podria donar el cas que diversos/es alumnes d’una mateixa carrera i promoció, hagin cursat moltes assignatures completament diferents. Per què? Doncs perquè les carreres es composen de mòduls proposats per gent de fora de la universitat, que preparen un mòdul de 10 crèdits; si agrada al consell de professorat, pengen l’assignatura com a optativa; si s’hi matricula un mínim d’alumnes, aquesta assignatura es fa, si no, doncs no. Resultat: mòduls amb poc control acadèmic; assignatures que enguany es fan i l’any vinent, no; no es prioritza un criteri acadèmic a l’hora de configurar les assignatures optatives, etc.

I alerta, que el preu que he posat abans, fa referència a les universitats titulars, el que naltros entenem per públiques o estatals però que aquí no tenen aquest nom perquè no el poden tenir. Però a Xile, hi ha més de 250 universitats privades: hi ha carrers de Santiago on te’n trobes a cada cantonada. I n’hi ha de concertades, clar.

El bitllet de transport públic costa l’equivalent a 1€, de 540 a 620 pesos xilens en funció del mitjà i l’hora del dia. No és d’estranyar, doncs, que al bus molta gent no pagui: si la targeta no marca, entren igual, o el que fa molta gent, que entra al bus dient ‘bon dia’ o ‘permís…’ al conductor, i passen. I el conductor no diu absolutament res, ni cap passatger/a tampoc.

Del mercat laboral… no existeix cap mena de seguretat o cobertura social, t’ho has de pagar tu de la teva butxaca. Les mútues, els fons de previsió, etc., són el pa de cada dia a Xile. Una amiga catalana que viu i treballa a Xile des de fa més de dos anys, quan es va haver de fer el fons de previsió, va haver de posar expressament una clàusula que li permetria retirar els diners en cas que volgués tornar a Catalunya. I sort que se’n va assabentar de casualitat, perquè a la mútua no li deien res, i s’hauria pogut trobar amb la situació de perdre tot el que hagués pagat durant anys per tenir assegurança.

La sanitat pública també brilla per la seva absència. Molta gent s’acaba hipotecant la vida quan el pare o la mare estan malalts i han de seguir un tractament caríssim. Vaja, que podria ser que tinguessin la vida més o menys ben muntada, però per una malaltia caiguin en desgràcia econòmica.

I això s’arrossega, perquè a Xile existeix una llista, la Dicom, que és on estan totes les persones deutores: molta gent hi va per no poder pagar coses tant bàsiques com la sanitat. Després, que el teu nom estigui a Dicom pot ser un impediment per trobar feina… cosa que dificulta encara més tenir ingressos per saldar deutes, etc. Quasi tothom figura a Dicom… i cada ‘x’ temps, en netegen la llista, per insostenible.

L’única possibilitat de rebre alguna prestació per part de l’Estat és que et situïs sobta el llindar de la pobresa. Però realment extrema i que la puguis demostrar, ja que les Fichas de Protección Social, cartilles que es fan per mesurar del grau de vulnerabilitat, estan pensades de tal manera que de seguida qualsevol família supera el mínim… sobre el paper, però no en la realitat.

En general, la situació de desprotecció és tal, que no vaig dubtar en afirmar que a Xile no es vivia el neoliberalisme, sinó un model de capitalisme originari, el de la revolució industrial a la Gran Bretanya, per exemple, quan els i les obreres havien d’enfrontar-se directament amb el patró, sense que l’Estat intervingués socialment per a res. I certament, és així. Però pitjor, un capitalisme originari amb la bestialitat i l’individualisme del segle XX: hi ha gent que paga per treballar.

A les caixes del supermercats, quasi sempre hi ha joves que es dediquen a ficar en bosses la compra dels i les clients. Aquests/es joves paguen per treballar. Com? L’empresa li demana a un/a jove que busqui gent per treballar embossant. L’encàrrec, òbviament, és gratuït, aquest/a jove no rep res a canvi. D’on cobra el/la jove és de les seves pròpies amistats o companys/es de classe, a qui cobra 500 pesos xilens a l’hora (poc menys d’un euro) per poder fer aquesta feina. I d’on cobra el/la jove que embossa els productes? De les propines dels i les clients. Però mentre treballa, per cada hora, ha de pagar 500 pesos.

Foto pròpia

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Del mercat de la dictadura, a la dictadura del mercat at a destemps.

meta

%d bloggers like this: