“Les ajudes veneçolana i cubana són un canvi de lògica i de paradigma, que forma part d’aquest procés” (II)

Foto pròpia

Política en clau local i juvenil

Confessa que no tenen referent polític ni organitzatiu; en aquest sentit, són independents de qualsevol partit polític. “La incidència les organitzacions polítiques urbanes, juvenils o no, és molt limitada, perquè avui els protagonistes són uns altres, són les organitzacions i moviments socials, que són rurals. La força està en allò rural”.

Critica que hi ha un discrus que vol que els joves participin, “però el teu paper seguei relegat”. S’han volgut generar espais formals de participació juvenil que mai han funcionat, comenta. “El jovent és producte del neoliberalisme, vol trencar amb això, però no troba l’espai. Volen formar-se políticament i incidir, però no poden; és frustrant”. Explica que es volen reproduir lògiques d’organització “però naltros volem plantejar coses noves. El jovent no només ha d’enganxar cartells i repartir octavetes”.

Memòria col·lectiva i històrica

Volen recuperar la memòria col·lectiva, una de les coses més importants. “Ens han volgut fer oblidar què va passar abans que nasquéssim. Els llibres d’història menteixen; hem perdut molt de les lluites en aquest país”.

És per això que des de la JSRD van fer un cicle d’activitats amb, entre d’altres, cine itinerant per fer escoltar a la gent quelcom que ni havien sentit o que ho havien oblidat: reivindicacions, dates històriques, màrtirs… “A Argentina, per exemple, cau Mariano Ferrero, un company de lluita, i es torna símbol d’aquesta. Naltros vam aprofitar el 8 de març per reivindicar Bartolina Sisa i les dones guerrilleres; vam denunciar la impunitat dels militars el dia del cop d’Estat… No estaríem aquí si aquesta gent no hagués fet aquesta lluita, pel socialisme, per l’alliberament nacional, per canviar aquest país”, assegura. I és que la història que reben a l’escola està del tot deformada: als llibres de l’editorial Santillana, hi ha 12 capítols d’història universal i només un d’història de Bolívia, “i sense contextualitzar”.

“No es pot avançar si segueix la impunitat del passat. Hi ha d’haver càstig, que la gent assumeixi que la dictadura no va ser un govern més; cal que la gent sàpiga que hi va haver un Plan Cóndor, i que no vam ser els únics. Cal que les forces armades se sotmetin a processos judicials, no val que es declarin revolucionàries o marxistes, si segueixn tancant files respecte el que va passar”, assevera contundentment.