“Les dictadures militars van destrossar la consciència política que ara ens fa falta per aprofundir en el procés” (II)

19 Març 2011 § Deixa un comentari

D’eines, moviments i instruments polítics

L’any 1953 es va fundar la COB (Central Obrera Boliviana), que tingué vigència fins el 1987. “Fou l’avantguarda i la resistència contra les dictadures”, assegura. Però amb el model neoliberal, la mineria, nucli central de la COB, va quedar reduïda a res. “Fins l’any 1985, la COMIBOL (Corporación Minera de Bolivia) tenia 27.000 treballadors afiliats. El 1987 es van reduir a 3.000. La COB va perdre tota la força que tenia”.

Les històries polítiques bolivianes, però, són ben complexes. El 1971, poc abans del cop d’Estat d’Hugo Bánzer, es crea el MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), amb Jaime Paz Zamora al capdavant. Tot i que el MIR fou víctima de persecució política, Paz Zamora va ser vicepresident amb la UDP (Unidad Democrática Popular). I, posteriorment, va ser president gràcies a Bánzer. Quedava debilitada tota possibilitat de resposta contra les mesures neoliberals.

És així, l’any 1995, les organitzacions camperoles decideixen crear el seu instrument polític, l’Asamblea por la Soberanía de los Pueblos (ASP). El moviment camperol venia de la revolució de 1952, de la reforma agrària fet per l’MNR (Movimiento Nacionalista Revolucionario) que havia instrumentalitzat el moviment camperol. La revolució durà fins el 1964, quan tingué lloc el cop d’Estat militar de René Barrientos Ortuño. Ell creà aleshores el pacte militar-camperol, que va significar un aprofundiment en la instrumentalització.

El 1979 s’havia creat la CSUTCB (Confederación Sindical Única de Trabajadores Campesinos de Bolivia). Fou el moment en què el moviment camperol va aconseguir independència de partits polítics i una major consciència política. Això va ser clau per arribar al 1995 i la creació de l’ASP.

Tres anys enrere, el 1992, en commemoració dels 500 anys de colonització, tingué lloc una gran marxa indígena. Per primer cop, es donava presència política als poble bolivians. Apareix la CIDOB (Confederación de los pueblos indígenas de Bolivia). La CSUTCB, la Confederación de Colonizadores de Bolivia (camperols) el CIDOB i l’organització de dones camperoles Bartolina Sisa són qui funden l’ASP. “Decideixen deixar de ser escala per a polítics, volen ser protagonistes i, a més, participar a les eleccions”.

Però mai aconseguiran personalitat jurídica; “això és clau per entedre el procés”. Per poder-se presentar, necessiten que els autoritzi i els doni validesa legal la cort electoral, cosa que mai passava.

Així, l’any 1995 es presenten a les eleccions municipals amb les sigles prestades d’IU (Izquierda Unida). Guanyen en vuit municipis de Cochabamba. El 1997, a les eleccions nacionals, aconsegueixen quatre diputats, també sota les sigles d’IU. Entre aquests quatre, hi havia Evo Morales. A les municipals de 1999, només aconsegueixen quatre alcaldies, encara sota les sigles d’IU.

Abans de les següents eleccions, l’APS va aprofitar per comprar unes sigles polítiques ja existents, però abandonades: era l’única manera de presentar-se amb veu pròpia. Fou així com van comprar les sigles MAS (Movimiento al Socialismo), antigament pertanyents a la Falange Socialista Boliviana.

L’any 2002, a les eleccions nacionals, el MAS obté 27 parlamentaris, entre senadors i diputats. Aquell mateix any hi ha una escissió entre IP-APS (Instrumento Político-APS) i el MAS (antic IP por la Soberanía de los Pueblos). Alejo Beliz, de Cochabamba, disputava el lideratge a Evo Morales. Malgrat tot, el 2004, el MAS es converteix en la primera força municipal, guanyant a 100 de poc més de 300 municipis.

Guerres del gas i de l’aigua, i el MAS al govern

La guerra de l’aigua, l’any 2000, fou contra la privatització de l’aigua que es volia enviar a la Betchel. Hi hagué una forta resistència a Cochabamba durant dues setmanes, es va fer fora l’empresa. Fou una mobilització urbana conjunta amb els camperols del tròpic de Cochabamba. Així mateix, va presentar, també, el principi de la caiguda dels govers neoliberals. A les marxes indígenes i a la guerra de l’aigua, comença a sonar el tema de l’Assemblea Constituent.

La guerra del gas va provocar una mena de sortida negociada. Carlos Mesa va assumir la presidència, que va desembocar en les eleccions de desembre de 2005, quan guanya Evo Morales. Després de la capitalizació, es van descobrir reserves de gas que es volien vendre a EUA via Xile. La població es nega que el gas surti per Xile (velles rancúnies històriques, per la pèrdua de sobirania marítima de Bolívia a causa de la guerra del Pacífic), i a més, aposta per la industrialització del país a través del gas. Les mobilitzacions provoquen una gran crisi i la caiguda de tota política neoliberal. A finals d’any, doncs, el MAS-IPSP aconsegueix el 54% dels vots. S’inicia a aleshores una política molt dura amb el que queda de la dreta a la cambra de senadors.

A la guerra del gas, sorgeix l’Agenda d’Octubre (AO), amb la sortida de Goni (2003) de la presidència. L’AO contempla els següents punts:

–        nacionalització de les empreses estratègiques

–        Assemblea Constituent

–        judici de responsabilitats per la massacre durant la guerra del gas (89 morts), amb ‘Goni’ al capdavant

–        abrogació del decret D.S. 21060, que fomenta l’aplicació del neoliberalisme

Per al procés de canvi, les primeres proves de foc són les eleccions a l’Assemblea Constituent (AC), el mateix desenvolupament de l’AC i la qüestió de les autonomies; “tot això provoca el ‘desempat catastròfic’”. Fou un procés molt dur, “no hem aconseguit molt”, assegura.

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading “Les dictadures militars van destrossar la consciència política que ara ens fa falta per aprofundir en el procés” (II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: