La cruïlla boliviana

16 Març 2011 § Deixa un comentari

Imatge: internet

“Has arribat en el pitjor moment”. Aquesta és la frase amb la que quasi tothom em va rebre a Bolívia. Hi vaig entrar el 4 de febrer, els ressons de la lluita contra el gasolinazo, lluita popular victoriosa que havia tancat l’any, encara eren ben presents. De fet, una setmana després, el 12 de febrer, els transportistes acordarien unilateralment una pujada del preu del bitllet de transport urbà. Mobilitzacions a favor i en contra s’han succeït des d’aleshores.

Des que vaig entrar, potser no he viatjat molt. La Paz, Cochabamba, Vallegrande, La Higuera, Santa Cruz i Sucre, repetint alguns d’aquests llocs, no és molt, per a un mes i mig. Però el que sí que he fet ha estat xerrar amb persones, perquè em donin la seva opinió, així com parar l’orella per allà on anava: als mercats, al carrer, al trufi (‘transport de ruta fixa’, servei urbà de transport que tant pot ser un bus com un taxi), a tot arreu on podia copsar l’opinió de persones, conegudes o no, formades o no, amb estudis o no, favorables al govern o no.

I és que si una cosa comparteixen la majoria de persones a Bolívia, és que tothom té interès en la política, en allò social; tothom en té una opinió, i l’expressa. Quina diferència amb casa nostra…! A Bolívia tenen una tradició de lluita que els ha forjat aquest caràcter rebel, indomable, contestatari. Cal aprendre de la seva història per mirar d’entendre algunes de les coses que succeeixen a hores d’ara. No debades, l’entrada al país fou d’allò més ‘prometedora’: no vam poder arribar amb el bus fins a Copacabana (veníem de Perú) perquè hi havia talls de carretera; si el bus s’hi apropava, l’apedregarien. Així de clar.

Com deia, no és el millor moment pel procés. Però cal tenir clar que sí que ens trobem davant d’un procés que ja ha representat molt, malgrat que el que li quedi per suposar per al país, sigui encara molt més. És per això, per les ganes d’aprendre i conèixer críticament, que vaig decidir conversar amb gent que, sabia, tindrien una posició i opinió pròpia, formada, i que no repetirien cap cantarella. I així va ser. Cadascú em va parlar del que més li va plaure, relacionat amb el procés. La majoria d’aquestes persones en són força crítiques, no cal negar-ho; però ho són des d’una perspectiva d’aprofundiment, de la clara i indubtable necessitat d’aquest procés, però també que això vagi més enllà. Podríem dir que totes les crítiques ho són des de l’esquerra, i un factor recorre totes les opinions, de forma contundent: dins el procés, tot; fora del procés, res.

Val a dir que els primers dies, la desil·lusió regnava el meu pensament polític i, perquè no dir-ho, els meus sentiments. Una mena de “no era això” m’envaïa. Però cal refer-se de les adversitats i fer una lectura crítica de tot plegat. La desinformació que ens proporcionen els mitjans de comunicació de masses a casa nostra (i a tot arreu, en general) havien ajudat a no poder-me fer una idea més acurada de la realitat, malgrat els intents de seguir què passava a Bolívia a través de mitjans alternatius o de contrainformació. Això, una.

L’altra, claríssima: estem davant d’un procés, d’un procés que, com tots, planteja conflictes (més o menys aguts) i tindrà avenços i retrocessos en tot el seu devenir, mentre segueixi. Mai a la història hi ha hagut cap procés linial, cap revolució, cap revolta, triomfi o no, segueix un camí indefectible cap a la victòria (o la derrota). “Un pas endavant, dos enrere”, que va dir aquell. I en aquests moments, quan he aterrat a Bolívia, crec que el país, o el procés, es troba en aquest tram.

Perquè cal recordar que els passos endavant que ha fet Bolívia, són molts. I això cal remarcar-ho i tenir-ho ben present. D’una banda, la victòria, el desembre de 2005, d’Evo Morales, el primer president indígena. D’altra banda, el triomf de l’Assemblea Constituent, fidel al procés, i de la posterior Nova Constitució Política de l’Estat (2008). I finalment, la reelecció d’Evo Morales com a president, el desembre de 2009, i el posterior triomf de les forces compromeses amb el canvi a les eleccions departamentals d’abril de 2010.

I a tot això, cal sumar-hi encara alguns avenços molt significatius. En primer lloc, que aquest triomf no sorgeix del no-res, sinó que és l’expressió legal d’unes lluites, mobilitzacions i victòries (amb morts pel mig) que van tenir lloc a principis d’aquest segle (guerres de l’aigua i del gas, anys 2000 i 2003). I en segon lloc, el canvi de mentalitat i cultural que s’està donant al país: els sectors històricament exclosos estan esgarrapant, poc a poc, aquells resorts del poder que sempre se’ls havia negat.

Així doncs, amb aquesta ‘portada’, presento les converses que seguiran a continuació i que, espero, ajudin a entendre una mica més el procés bolivià i el moment que actualment atravessa. A diferència d’Equador, on les meves interlocutores foren totes femenines, aquí no he pogut, ni tant sols, mantenir una paritat de gènere: a l’hora d’escriure aquestes línies, de vuit persones ‘entrevistades’, només dues són dones. Espero poder-me entrevistar amb més gent i incloure-hi més dones fins aconseguir-ne, com a mínim, la meitat. I sinó, demano disculpes.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading La cruïlla boliviana at a destemps.

meta

%d bloggers like this: