“Ara ja sí que l’entenem”

26 febrer 2011 § Deixa un comentari

Imatge: internet

Doña Julia Cortés té 63 anys. Ara en fa 44, quan en tenia 19, va ser la darrera persona que va parlar amb el Comandant Ernesto Che Guevara.

L’any 1967, Cortés era mestra a La Higuera, d’on és natural. Prop de La Higuera, a la Quebrada del Churo, és on van detenir el Che, en el seu darrer combat, després de caure ferit en una emboscada. Van portar el Che a l’escola on ella feia de mestra, el vespre del dia 8 d’octubre. Ella hi va parlar el dia 9, el mateix dia del seu assassinat.

“Hi vaig voler entrar per curiositat, per veure qui era. I sobretot, per veure la vestimenta que portava, que deien que era antibales i que per això no se’l podia matar”. Ella no recolzava els ideals del Che, “havien portat molta violència a la zona”. Tot i així, la curiositat la va vèncer.

Per entrar-hi, però, també va haver de vèncer la presència dels guàrdies. Segons diu, només n’hi havia dos, en aquell moment, i el que estava a càrrec del Che (“teniente Huerta”) l’estava coquetejant a ella; se’n va aprofitar per entrar, encara que només van ser 5 minuts.

Imatge: internet

“Era preciós, en tot. En el físic, que és el primer que es veu. Però també en la mirada, uns ulls preciosos”. Ell estava assegut, precisament, a la seva cadira de mestra. “Vam parlar de curiositats, ens preguntàvem mútuament”.

“Li vaig preguntar per què, sent metge, intel·lectual, i una persona amb molta presència, es ficava a la guerrilla. Ell em va dir que eren els seus ideals, que naltros no l’enteníem, però que algun dia l’entendríem: ell volia millorar la situació econòmica, educativa, social…”. Segons explica, el Che li va preguntar a ella com, sent tant jove i bonica, feia de mestra en una zona de camins de cabres. “Li vaig respondre que era la meva vocació”.

“De tant en tant, somreia. Ens miràvem fixament als ulls, però jo no podia aguantar la mirada i l’apartava; però com que tenia tanta força als ulls i eren tant preciosos, no me’n podia estar i el tornava a mirar. I suposo que a ell això li feia gràcia, i somreia”. I això, malgrat la difícil situació en què es trobava. Segons explica Cortés, ella va entrar després que li haguessin preguntat la seva darrera voluntat. “Se’l notava cansat, tenia els ànims deteriorats. Però tot i així, era capaç de somriure”.

Foto pròpia

Ara, ella ha arribat a escriure un poema sobre el Che. No me l’ensenya perquè no sap on el té (“la memòria em falla i algun dia hauré d’escriure tot això”), i certament noto alguns vaivens del memòria en peces del relat que m’explica, però me’n cita la part final: “la història del Che és com el fum d’un gran incendi, que vola molt alt. Abans era el diable que es perseguia amb metralleta, ara és el sant al que molts li encenen espelmes”. I la frase no és del tot metafòrica: “cada nit hi ha una missa per ell. I tothom el duu a la samarreta, al cotxe, a tot arreu”.

Segons explica, ella va entrar portant-li una sopa, i ell li va encarregar una missió, esbrinar si el seu últim desig era possible. “El que havia demanat era que li perdonessin la vida a canvi de comprometre’s a dur desenvolupament agrícola, educatiu, de salut, etc., al poble”. Ella va sortir a esbrinar-ho, però tothom estava reunit, o pendent del telègraf, i ja no va poder tornar.

“Vaig sentir una ràfega de trets, per un moment vaig pensar que hi havia enfrontament amb la guerrilla, ja que encara quedava alguna gent. Però en no sentir cap resposta, vai saber què havia passat”. Quan va arribar, es va trobar el Che amb els braços estesos (“li havien deslligat les mans”), els ulls oberts i les cames separades. “Va ser un moment molt dur, quasi em paralitzo”, confessa. “Em va fer molta pena, ell va tenir esperances en mi que es podria salvar. Però què podia fer jo contra l’exèrcit?”, afirma.

El que sí que va poder fer, però, és sepultar la sang del Che al darrere de l’escola. Així mateix, també va fer que l’helicòpter que s’enduia el cadàver s’esperés fins que arribés el cura suís que hi havia a Pucara (el poble del costat, a 15 km) per donar-li l’extremunció.

L’any 1997, quan es va poder desenterrar el cadàver del Che, just complint-se 30 anys del seu assassinat, ella va haver de marxar del poble. “Estava tot ple de periodistes i càmeres, m’assetjaven, em perseguien”.

I La Higuera tampoc és el mateix. Ja quan tenien el Che detingut, l’exèrcit comminava la gent a marxar perquè si venia la guerrilla “no es responsabilitzaven de si queia algú ferit o mort”. I després de l’assassinat del Che, “deien que vindria l’aviació cubana a bombardejar el poble; la gent en va fugir. Ara ja no hi viu ningú, a La Higuera. I abans, també, la gent era més simpàtica, més hospitalària, més alegre”, assegura.

I per acabar la conversa, em respon a la pregunta: “ara ja sí que l’entenem”.

Imatge: internet

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading “Ara ja sí que l’entenem” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: