Protagonistes de la Història

23 febrer 2011 § Deixa un comentari

Imatge: internet

Habiten en cases fetes de tova, de maons, de pedres sense ciment. Sota parets fetes amb cartrons o planxes de ferro, sostres de plàstic i de palla, de fusta, del que pugui servir de cobert. I això, si tenen casa.

La seva dieta bàsica, si en tenen, és a base d’arròs, patata i pollastre. I poques vegades poden fer tres àpats al dia.

Viuen als afores de les ciutats, als suburbis, a les rodalies perifèriques, als manglars, enmig del fang, sense carreteres ni quasi camins que conduguin a casa seva. Casa seva s’assemblea més a una postal pro-depressió d’alguna ONG ‘que treball pel tercer món’ (…) que no a un habitatge comfortable.

Malviuen o sobreviuen gràcies a la feina informal, la venda ambulant, a l’almoina o, si tenen sort, a alguna feina precària. Per poc que poden, escapen d’aquest món infernal al que els i les hem condemnat, per venir al nostre, paradísiac, per obtenir, també, els luxes i privilegis que els hem ensenyat que es poden tenir.

Són de pell bruna, o negra, amb trets indígenes a les seves cares, cares i pells curtides pel sol i per la terra, per les hores i hores exposades a un clima dur. Els seus ulls parlen més que les seves boques, que parlen llengües i costums i dialectes i cultures que la ‘cultura’ dominant no vol ni conèixer.

Perden hores movent-se, amb transports públics que no arriben a tot arreu ni passen sempre, ni arriben mai a l’hora, o caminant hores i hores. Caminant hores i dies i mesos i anys amb el mateix parell de sabates, i això quan no ho fan descalços/es, tornant-se els seus peus del color de la terra, la terra on viuen i que treballen de sol a sol.

I ara que han decidit alçar-se en rebel·lia, els ataquen, els menyspreen, els recorden que la seva condemna és la de ser sempre carn de canó, que no tenen dret a decidir sobre la seva pròpia vida. I els ho recorden des de dins i fora del seu propi país.

Són els blancs fills de colons espanyols que a Cochabamba (i a Santa Cruz, i a d’altres llocs) diuen que els i les indígines han de tornar a les muntanyes, “d’on no n’haurien d’haver sortit”. Són els mateixos que ‘ataquen’ a Chávez pel seu color de pell, mulato com la majoria de la població veneçolana, però no, clar, com la burgesia del país. Són ells també, els que continuen assassinant camperols i afrodescendents a Colòmbia, perquè no són res més que molèsties sobre un territori que té massa riqueses per deixar-les d’explotar, per no enriquir-se’n.

Tots ells comparteixen ADN genètic, però sobretot, i pitjor, social i econòmic, amb aquests que ens governen mundialment i no accepten els canvis que aquests/es, els i les que sempre havien estat a sota (ben avall, amb el cap cot i, si pot ser, algun hematoma corporal de regal), ara s’alcin convençuts/es, decidits/es i amb el seu propi destí a les seves mans. A aquests que fins ara havien fet i desfet segons el seu gust, no els entra al cap, no els entra als seus esquemes, perquè sòn incapaços de comprendre, que la gent n’està farta. Que ja n’ha vist de tants colors, començant per roig sanguinolent, que no els queda més remei, més camí, més sortida, que capgirar la situació. Que ja no tenen res a perdre.

Per això, a aquests que sempre han manat, i ho segueixen fent -no ho oblidem-, els causen atacs entre epil·lèptics i diarreics que els i les de sota es posin dempeus per construir-se i escriure la seva pròpia història. No toleren que els i les indígenes estiguin al capdavant d’un procés de canvi a Bolívia, que necessita i vol descolonitzar-se. Se’ls indigesta el menjar quan veuen com el procés revolucionari es consolida a Veneçuela. No s’expliquen, perquè la constància, el compromís, la fermesa i la dignitat són desconegudes als seus diccionaris, com el poble colombià segueix decidit a acabar amb el genocidi i el terrorisme d’un Estat que no aguantaria si no fos per l’ajuda (militar i econòmica) estrangera. I es desesperen, s’estiren dels cabells i d’allà on poden, en veure la resistència d’una petita illa caribenya, Cuba, que compta ja més de mig segle de revolució i quasi els mateixos anys d’embargament.

“Fins que els lleons no tingui els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors”, va testimoniar n’Eduardo Galeano a El libro de los abrazos, fent referència a una pintada que havia estat per algun lloc. Potser ens trobem, ara, en aquell moment de la història en què els lleons estan aprenent a escriure, i als caçadors no els agrada. Perquè escriuran totes les massacres, matances, espolis i destruccions territorials que han dut a terme; i tot, per enriquir-se, o com a passatemps.

Els caçadors, com sempre, no es resignen a desaparèixer, i prefereixen morir matant, com efectivament ho fan. Tanmateix, els lleons ja han despertat, els pobles sotmesos han deixat de ser submisos, a Amèrica Llatina i arreu del món, i estan començant a caminar, a escriure una nova història. A deixar de ser actors secundaris o extres o danys col·laterals per passar a ser protagonistes de la Història.

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Protagonistes de la Història at a destemps.

meta

%d bloggers like this: