Una plaça per no avorrir-se

Foto pròpia

La plaça 14 de Setembre, a Cochabamba, és més coneguda com a plaça principal. No debades, és on s’hi troben el Consell Municipal i l’Alcaldia, així com una església; també es troba situada a la zona cèntrica de la ciutat.

M’hi atanso el primer dia de la meva estada, per veure què s’hi cou. Hi duia un llibre, però ni falta va fer, que el tragués: allà m’hi podia passar una bona estona observant, que no m’avorriria pas!

Són quarts del matí, no em feu dir si de 10 o d’11. De primeres, observo un grup de gent que duen un cartell fet a mà, més o menys de la mida d’un A2 (50 x 70 cm), on reivindiquen que el preu del transport urbà no superi els 1’50 Bs (bolivians, la moneda del país). Al crit de “vamos, compañeros, carajo” intenten atraure l’atenció de la gent, perquè els segueixi. Molts/es no ho fan, d’altres sí.

I és que n’hi ha que prefereixen compartir el temps amb les altres ‘opcions’ que se’t presenten. Per exemple, observar uns plafons de cartró, tipus caixa de nevera, on hi ha enganxats retalls de diaris amb notícies sobre les mobilitzacions a Egipte i a l’Orient Mitjà.

Ben a prop, un home es deixa la veu venent uns DVD’s. No són de música, ni de vídeos folkòrics, sinó vídeos on es demostrarà, entre altres, que els Estats Units disposen actualment d’armes amb un potencial 100 vegades superior a la bomba que van llançar contra Hiroshima. Per 20 Bs, un home li compra el DVD; quan el té a la mà, se’l mira incrèdul. No és per menys: si bé la informació a mi tampoc em sorprèn massa, el seu to, més semblant al dels oradors pro-religiosos que corren per la Plaça Independència de Quito, que no pas al d’un orador polític, fa que perdi prou credibilitat. Almenys per a mi.

Foto pròpia

En un dels edificis que envolten la plaça, i que pertany a la Fejuve (Federación de Juntas Vecinales), hi ha un home dempeus damunt la repisa, com si volgués saltar. No ho vol pas: està ben dret, fins i tot una mica assegut damunt la barana de construcció, i amb els braços en creu; està lligat pels canells per unes teles vermelles que el subjecten a dalt del sostre (tot i que em pregunto si realment l’aguantaria en cas de caiguda… i em sembla que ell tampoc vol saber-ne la respota). A un costat, una pancarta contra la pujada del preu del transport; a l’altre, un home que, des de dins del balcó estant, peta la xerrada amb ell.

Més tard, m’assabentaré que la pujada del preu del transport urbà va tenir lloc el dissabte, dos dies abans de la meva arribada a Cochabamba. I també dos dies després, el dimecres, aquest mateix edifici, seu de la Fejuve i dels sindicats fabrils, ambdós contraris a la pujada del preu del transport, seran assaltats i destrossats pels transportistes, manifestant-se per defensar la pujada.

Busco lloc per asseure’m a la plaça, però hi trobo un altre grup de gent, escoltant un home que xerra, bé, no, que crida ben fort. I què ven? Doncs exactament no ho esbrino, però té a veure amb la potència sexual dels homes, ja que tota la seva retòrica està farcia d’estadística sobre la duració de l’acte sexual, què ‘necessiten’ les dones, etc.

Sembla com si a cada cantonada de la plaça, tothom hi tingués el seu espai per vendre-hi el seu producte particular, o fer-hi el míting que desitgi. Personalment, decideixo anar a prendre un cafè.

Foto pròpia