Sense cultura política no es pot avançar (i II)

12 febrer 2011 § Deixa un comentari


Foto pròpia

Encuriosit per la sensació que tenia d’una certa inactivitat política, sobretot entre la població i per part d’uns inexistents moviments socials, pregunto si hi ha alguna raó que ho expliqui tot plegat. N’Erik m’apunta a quatre factors que no són pas consecutius sinó que s’expliquen conjuntament.

En primer lloc, un sistema de govern híbrid entre parlamentari i presidencial, que contempla la figura del president del Consell de Ministres, una figura crucial: sempre que hi ha mobilitzacions, cau aquesta figura, però no pas el president del govern.

En segon lloc, els discursos per la mobilització. A Equador i a Bolívia, la mobilització indígena va més enllà dels indígenes, articula capes urbanes. Em posen l’exemple que a Bolívia no va guanyar Felipe Quisque, qui té un discurs més radical. O que a Equador, les capes pobres i mitges urbanes es mobilitzen amb els indígenes. En canvi, a Perú hi ha una elit intel·lectual indigenista que aposta per moviments indígenes, però què vol dir indígenes? Hi ha processos d’urbanitzacions. Amb aquest discurs sorgeixen problemes de definició.

En tercer lloc, em parla del problema del subjecte polític apriorista, que en aquest cas se suposa que són els indígenes. Però els intel·lectuals encara es pregunten perquè els camperols no s’identifiquen com a indígenes.

I en quart lloc, l’existència de Sendero Luminoso, que va ser hegemònic a la majoria de comunitats d’Ayacucho. La seva existència va comportar una gran repressió, així com va destruir el teixit social i va suposar un desplaçament social massiu.

Foto pròpia

Saltant en el temps i en l’espai, la Maria em comenta, per exemple, com a Bolívia es té clar que sense el poble no es pot governar. Ella es remunta a l’any 1952, quan hi va haver la reforma agrària i la que, segons la gent amb qui ha parlat ella, és l’única revolució veritable. Aquesta revolució determina completament el segle XX.

Continua afirmant que el president Evo Morales reuneix moltes identitats, però que no parla ni aimara ni quítxua. Afegeix que l’Evo no és indígena, sinó cocalero i sindicalista, i que això es l’important, perquè és això el que el fa aglutinar indígenes, mestissos, etc. En canvi, dins el seu govern conviuen posicions distants. D’una banda, García Linera, ex guerriller i de posicions d’extrema esquerra, i de l’altra, David Choquehuanca, aimara, intel·lectual indigenista, capaç de no fer res en un any i publicar-ho en un llibre, afirma.

Seguint amb la comparativa, asseguren que allà on hi ha Estat, no hi ha organitzacions socials, i a la inversa. Així, asseguren que a Bolívia no hi havia Estat, per tant, no arribava a la població, afavorint que sorgissin i creixessin les organitzacions socials. En canvi, a Perú, l’Estat és més fort i anul·la les organitzacions.

El dubte següent és inevitable, i és preguntar sobre la candidatura a les eleccions de Keiko Fujimori, la filla de l’exdictador. L’Aldo, que assegura que no li agrada gens que es presenti, apunta cap a les possibles lectures de la gent, tenint en compte l’obra d’Alberto Fujimori. Amb ell va coincidir un procés de modernització de l’Estat: va trencar amb el caciquisme, però al mateix temps, va re-centralitzar el poder. A més, l’hegemonia imperant de l’esquerra des dels anys 60 va caure durant el seu període, com també la força de Sendero Luminoso. A part d’aquests factors, que van coincidir amb la seva presència al capdavant del país, va existir també el fet que se’l mal anomenés el chino; aquest mot despectiu va tenir un efecte contrari, ja que va aglutinar els indígenes, que es veien diferents, en oposició als limenys, de pell blanca.

Retornant a la idiosincràsia política, em comenten que al Perú es fan les coses al revés, i que hi ha molt poca cultura política. Així, ara mateix, hi ha proliferació de partits o moviments independents; en alguns llocs s’enyora la presència de Sendero Luminoso; tant l’esquerra com l’Estat han volgut copiar el que s’ha fet fora en lloc crear de nou; l’APRA se sosté per cercles familiars; i la ideologia de Keiko és treure el seu pare de la presó.

Sobre si a Alan García, el president sortint, li he pesat que el país es trobi entre Equador i Bolívia, la resposta que em donen és tant concisa com contundent: Perú es troba en l’eix Xile-Colòmbia.

Foto pròpia

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Sense cultura política no es pot avançar (i II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: