Deixar-se portar… pel viatge

5 febrer 2011 § Deixa un comentari

 

Foto pròpia

M’esperava un viatge de 12 hores que no es preveia gens agradable: tot i la durada del trajecte, la proximitat entre ambdues poblacions feia sospitar (com també ens havien avançat) un camí prou complicat; que fos de dia no m’agradava especialment, ja que els viatges llargs prefereixo fer-los de nit; i que el vehicle no fos un autocar, sinó un minibus, no feia sinó afegir més maldecaps a la prèvia.

Per si això no fos poc, només arrencar el minibus, un home de la companyia es passeja pel passadís repartint bosses de plàstic a tothom. “I això per què és?”, li pregunto a l’home del meu costat. “Per vomitar”, em contesta. Un segon em vaig quedar dubtant, però de seguida vaig allargar el braç per agafar-ne una.

 

Foto pròpia

Efectivament, als 10 minuts de començar, les corbes ja eren una constant, cosa que havia notat el nen del darrere, que ja estava vomitant. De fet, tots/es eren la mateixa família: l’home que s’asseia al meu costat, el nen que vomitava, la dona que ajudava el nen, que n’era la mare; més una filla; més el germà de la dona, i la cunyada, i les filles. Cap de les criatures passaria dels 10 anys. S’asseien just a la fila del darrere de tot i en els tres seients de davant; al quart, hi seia jo.

Durant força bona estona vaig estar amb sensacions de mareig i la bossa preparada. Sort que no havia esmorzat absolutament res. Però precisament, tres hores després de sortir, vam parar a esmorzar. No volia baixar del bus, però va pujar una dona de la companyia i em va demanar que baixés per poder netejar. En sortir ho vaig veure: si bé el nen havia vomitat a la bossa, a la part de davant no havien estat delicats i tot el terra estava vomitat.

Vaig canviar d’idea, i vaig decidir esmorzar. I per sort, tot va canviar. Bé, el nen va seguir vomitant, però jo ja no em marejava, i vaig començar a agrair que el viatge fos de dia… i a entendre perquè era en minibus.

 

Foto pròpia

El camí transcorria per pura carretera andina, camins de terra, on per amb prou feines si passava el nostre minibus i prou problemes teníem quan ens creuàvem algú de cara. Mirant per la finestra, a vegades no veia per on circulava la roda. I la caiguda era impressionat: més de 900 mentre, o en ocasions, encara més. Però la immensitat i la verdor del paisatge feien emmudir.

Foto pròpia

Al cap d’una estona, vaig començar a xerrar amb la dona, que ara ja no seia amb el nen sinó al meu costat. Fins i tot, estona després de parlar-hi, em va preguntar si era peruà. Primer em van convidar a un suc gelat, molt típic de per aquí; després, son germà em va donar maní. I finalment, la filla d’ell, sense que jo me n’adonés, em va donar cirueles. Al final, semblava que jo fins i tot formés part de la família, car hi anava xerrant, preguntant i intercanviant opinions.

 

Foto pròpia

I mentre feia tot això, no deixava d’admirar, bocabadat, la immensitat dels Andes, la preciositat d’un territori verd, però també, la preciositat d’un territori humà. Una terra natural, malgrat totes les contradiccions que, òbviament, té.

 

Foto pròpia

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Deixar-se portar… pel viatge at a destemps.

meta

%d bloggers like this: