Deixar-se portar… per la música

1 febrer 2011 § 1 comentari

Foto: L.M.

Havia estat un dia estrany. Llarg, ja que havia començat a quarts de 5 de la matinada, hora en què havia arribat a Cajamarca; i en certa manera, profitós, també, perquè havia pogut visitar el lloc que m’havien recomanat, així com fer una volta per la pròpia ciutat, prou bonica, d’estil colonial. Però tornava a l’hostal amb un cert regust de buit, com si faltés quelcom, a part d’haver passat un dia sol, en què certament m’hi havia sentit (cal dir que força cops un pensa allò de millor sol que mal acompanyat).

Eren quarts de 9 del vespre, tornava a l’hostal disposat a llegir una mica i anar a dormir d’hora, car el bus de l’endemà sortia a quarts de 6 del matí, i això m’obligava a llevar-me a quarts de 5. En arribar a l’hostal, a la sala d’estar, hi havia un grup de gent, entre ells/es, la parella de nordamericans amb qui havia coincidit a Chiclayo. Em vaig asseure amb ells, tot just començaven a veure Pulp fiction. Però al cap de res, em van dir d’anar a fer una cervesa, i m’hi vaig apuntar.

El lloc l’havien conegut per la guia de viatge, la mateixa que duc jo; però amb la diferència que ells, en ser dues persones, sí que miren llocs per sortir de nit, cosa que jo no faig. El ganxo era que hi hauria música en viu.

En arribar-hi, el lloc era tot el contrari del que m’havia pogut imaginar. Petit com ell sol, amb prou feines si hi havia lloc per a vint persones, i ja n’hi havia cinc quan hi vam arribar, sense comptar amb l’amo del bar, el cambrer-músic, i el músic pròpiament dit. Hi havia molt poca llum; de fet, aquesta funcionava amb llums d’oli, però a base de querosè. Per decoració, un tub de fusta o canya molt llarg (que després vam saber que era el clarín, un instrument típic d’allà), un pòster del Che (la seva cara típica), mida plotter, editat pel propi bar (hi havia la seva firma), i tot de pintades a les parets.

Foto: L.M.

Les pintades, fetes amb retolador, més o menys gruixut, o bolígraf, estaven majoritàriament en castellà, però també n’hi havia algunes en anglès o alemany. En totes, absolutament totes les pintades, s’hi llegia el gaudi que hi havien passat aquelles persones; agraïments al local i al músic; records de nits de música inoblidables, etc. Em va semblar tot massa exagerat, però vaig pensar que potser era una primera impressió massa tancada.

En asseure’ns a la taula, el músic, l’home que estava desenfundant un parell de guitarres, ens va preguntar d’on érem. En dir-li que era català, de seguida em va parlar del Serrat, de qui em va dir que s’hi escrivia per carta. Sigui cert o no, el cas és que l’home, de nom Jaime Valera Bazán, va començar a fer un discurs sobre la importància de l’intercanvi de cultures, etc. De seguida, doncs, començava a percebre que allò no seria una nit en un bar amb música en viu i llestos.

La interpretació musical, amb ell a la guitarra, era acompanyada a la caixa pel cambrer-músic, qui més endavant també es va deixar anar amb la guitarra i la veu. Entre cançó i cançó, Valera va anar fent llargues intervencions: des de la importància de recuperar la cultura pròpia, fins a una llarga explicació del clarín, passant pel pes social que tenen les festes de carnaval a Cajamarca (que dura tres mesos), i un llarg etcétera. A tothom que anava entrant al bar el o la saludava, preguntava d’on era, i l’introduïa en una nit que cada cop anava sent més màgica.

Sobreviviendo, de Víctor Heredia; Que viva el Perú; La flor de la retama; alguna o altra del Serrat o del Silvio Rodríguez i, evidentment, Hasta siempre, comandante, van ser algunes de les cançons que van donar cos a la vetllada. “Aquí no busquem que la gent consumeixi, sinó relacionar-nos”, afirmava Valera. I era ben cert.

A mesura que avançaven les hores, la gent s’animava més. A seguir la lletra, a cantar, a proposar cançons, a tocar-les amb la guitarra, la caixa o les marques, etc. I a interactuar entre naltros. No debades, la parella nordamericana amb qui havia anat, va voler marxar; jo em vaig quedar, perquè just la gent que s’havia assegut al meu costat, de Cajamarca mateix, havien esdevingut, tot xerrant xerrant, els meus companys i companyes d’aquella vetllada.

Foto: L.M.

Tagged:

§ One Response to Deixar-se portar… per la música

  • Marta ha dit:

    Té tota la pinta d’haver estat una vetllada la mar d’agradable… Amb l’explicació que en fas entenc que t’hi quedessis hores i hores. Que diferent del que et pots trobar aquí, no? Salutacions! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Deixar-se portar… per la música at a destemps.

meta

%d bloggers like this: