Sense sal, sisplau (III)

29 Desembre 2010 § Deixa un comentari

Foto pròpia

La següent parada, per endolcir l’amargor recent viscuda, és a la fàbrica més gran: la de confits, que també és de la família salesiana. Es va crear l’any 1996, arrel d’un ensenyament fet a càrrec de persones italianes. En un inici només elaboraven pasta de cacau que s’exportava al Japó i al mateix Estat italià. El cacau procedeix d’Esmeraldas, a la costa nord del país, i de Guayaquil, al sud, ja que té un dels millors aromes del món. Després d’una repassada als diferents processos (torradora i peladora per treure la closca, molins per fer la pasta, etc.), m’explica alguns dels productes que fan, com els torrons, amb llet, mel d’abell, sucre i ous, afegint-hi després maní, macedònia o coco. Exporten a escala nacional i als Estats italià i francès, mentre segueixen buscant-ne més.

Tota aquesta economia contrasta amb els orígens del poble. Abans, només es feia servir la sal per comerciar. De fet, en el temps dels inques, la sal era considerada com or. El problema, però, és que la sal que extreien de la muntanya que hi ha just a l’entrada del poble, era sal desiodada. Això feia que la gent morís de bosio. Però això no es va descobrir fins fa poc. Ara, les vaques que pasturen prop de la salina estan lligades, perquè sinó sortirien disparades a menjar la sal de les roques, amb les negatives conseqüències que això tindria.

De camí a la salina, en David m’ensenya el guanto rojo, més conegut com a escopolamina, i que ara es fa servir per drogar gent per robar-li. Antigament, les mares en posaven una mica sota del coixí dels nens/es perquè no es moguessin mentre elles treballaven a la salina.

Parlant d’això, li pregunto pel futur del jovent al poble. Em comenta que el més normal és el que fa ell; a l’escola del poble fins als 11 anys, i després marxen. Si bé a Salinas es pot seguir l’educació fins als 16, ell considera que el nivell no és bo, i per això marxen. La majoria de gent torna quan és professional: amb estudis en administració d’empreses, enginyeries (de sistemes, etc.), auditories, etc.

Foto pròpia

La sal, però, no només era la principal moneda de canvi sinó també l’estructuradora principal de la societat: els homes recollien la llenya necessària per separar la sal de l’aigua, mitjançant l’evaporació, mentre que les dones eren les que realitzaven el dur, cansat i arriscat procés d’extracció de la sal. A més, durant l’època dels Cordovés, d’origen colombià, hi havia molta mortalitat infantil, així com maltractament a la gent, pobresa, etc. Eren els començaments del segle XX. La gent havia de pagar entre 200 i 300 amarrats de sal.

Aconseguir la sal era molt costós: calia treure l’aigua dels candos, pous que hi ha a la salina i que tenen aigua provinent de l’interior de la terra; d’allá, deixar caure l’aigua lliscant per les parets fins que caigués a la chagra, una mena de pouet, que eren de cada família. Abans de fer el procés, peró, calia buidar la chagra d’altra aigua que hi pogués haver. En començar, s’hi col·locava un ou. El procés de tirar l’aigua, recollir-la i tornar-la a tirar, tot pujant per parets sovint molt verticals, es repetia durant una hora aproximadament, fins que l’ou surava. Això indicava la presència òptima de sal a l’aigua, aigua que era transportada fins a les cases per realitzar el procés d’evaporació.

Foto pròpia

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Sense sal, sisplau (III) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: