Sense sal, sisplau (I)

27 Desembre 2010 § Deixa un comentari

 

Foto pròpia

Després de la conversa amb en Beppi Tonello, així de com les recomanacions d’altra gent que també me n’havia parlat molt bé, no tenia altre remei que visitar Salinas. De fet, en tenia moltes ganes: un poble petit, que havia sortit de la misèria gràcies al treball cooperatiu, ben bé havia de valdre la pena. Així, després d’un dilluns problemàtic que em va obligar a endarrerir la sortida de Quito, vaig arribar a Guaranda a les 10 del vespre. Hi vaig fer nit, preparat per pujar, l’endemà, cap a Salinas.

A Salinas se’l coneix com Salinas de Guaranda (per la proximitat) o Salinas de Bolívar (per la província), però el cert és que el nom real és Salinas de Tomavela, que és com es deia antigament aquella regió. En tot cas, se l’ha de diferenciar de “l’altre” Salinas, que cau al sud, al costat de Guayaquil. En aquest Salinas, hi viuen 1.500 persones, malgrat que si comptem el conjunt de la parròquia, que suma 22 comunitats, la població arriba als 6.500 habitants. D’aquests, el 80% són indígenes (quichua, la majoria), mentre que el 20% restant es divideixen entre mestissos i montubios (del subtròpic).

Al poble, doncs, hi vaig arribar després d’un trajecte d’una horeta amb jeep, per una carretera preciosa que discorre sinuosa pels Andes; no debades, Salinas es troba a 3.550 metre d’altitud. Feia un dia esplèndid, i a la plaça del poble, tot de nens, nois i, sobretot, homes, jugaven a voleibol. I mentre, uns d’altres, força, s’ho miraven, esperant el seu torn.

 

Foto pròpia

Em vaig dirigir a l’oficina de turisme, on havia llegit que s’organitzaven rutes guiades per les cooperatives del poble. En entrar, no hi havia ningú, per de seguida va venir el David, un jove de 21 anys. “El preu per la visita guiada són 3$ per persona”, em diu. “D’acord, i quan comencem?”, contesto. “Doncs ara mateix, si vols”. Perfecte, tu, visita personalitzada!

Primerament, em va situar; el poble vivia en la pobresa fins que va començar el canvi, a començaments dels anys 70 del segle XX. El canvi va venir propiciat, sobretot, per la presencia de fundacions i l’ajuda d’estrangera; de fet, uns i altres eren els mateixos.

La primera visita és al Centro de desarrollo artesanal Texal, de la fundació que duu el mateix nom. Hi treballen només dones, unes vuitanta, i hi fan tèxtils de diferents llanes: xai, alpaca, etc., i també fan cotó. Exporten als estats francès, alemany i italià. Per tenyir les llanes de manera natural, fan servir chanche, mortiño, eucaliptus o apapuco.

 

Foto pròpia

De camí cap a la següent visita, el David em comenta que el grup juvenil del poble és el que s’encarrega de l’oficina de turisme i de l’hotel. Ara bé, no tot és bo: si bé per mi la visita val 3$, ells cobren 4$ per visita feta; és a dir, encara que el grup sigui de 10 persones i l’oficina recapti 30$, qui faci la visita només en rebrà 4. I canviant de tema, m’afegeix que al poble també hi ha un lloc de criança d’alpacas, que serveix per donar feina a camperols i a gent sense estudis.

La Fundación Familia Salesiana és qui va impulsar la fundació d’olis essencials. Per fer-los, fan servir fins a 25 plantes medicinals diferents. Les plantes les renten amb aigua ozonitzada i, per exemple, em comenta que per fer el te de la vida fan servir 12 plantes. A l’Estat italià hi exporten en molta quantitat.

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Sense sal, sisplau (I) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: