Macondo

6 Desembre 2010 § Deixa un comentari

Imatge: internet

La veritat, és que d’entrada no sé ni com a què classificar aquest petit post al blog. Se’m fa extremadament difícil. Això no serà cap ressenya, ni cap crònica concreta, sinó un cúmul de pensaments que, desordenament, miraré de posar en clar.

Per qui encara no ho conegui, Macondo és el poble real i imaginari on succeeix la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad. Procurar fer-ne una ressenya seria del tot pretensiós i inútil: se n’han fet a milers, i d’immillorable qualitat, perquè ara em despengi jo amb una altra de baixíssima qualitat. És més, una amiga colombiana que va estudiar filosofia em va dir que l’havien treballat durant tot un semestre. Què hi puc voler afegir? Com a molt, la part personal, què he sentit en llegir-la.

Però el que és inevitable és posar de relleu com ara, més de 40 anys després que es publiqués, segueix sent una novel·la amb més vigència i més realisme que no pas imaginació. Desgraciadament.

Imatge: internet

Vaig començar a llegir la novel·la quan em faltava poc per marxar de Colòmbia. Bé, en realitat, em faltaven prous dies com per acabar-la, però la successió d’esdeveniments accelerats em va obligar a retornar l’exemplar prestat a una amiga i comprar-me’n un de segona mà el penúltim dia de la meva estada a Bogotà. Així l’he pogut acabar.

Ha estat un d’aquests llibres que no he llegit, sinó devorat. N’he tingut prou amb quatre dies efectius per acabar-me’l. Es llegeix sol. I el que més em fascinava, és que em semblava un resum dels dos mesos que jo acabava de viure a Colòmbia.

Recordo quan vam arribar a Las Palmas, i un dels meus companys de viatge, que just aleshores s’estava llegint l’exemplar que més tard jo li demanaria prestat, va afirmar “Això és Macondo”. Jo no l’entenia, i quan m’explicava a què es referia, pensava que exagerava. Ara, l’entenc perfectament. Puc dir que he estat a Macondo, que he viscut per Macondo.

Imatge: internet

Mentre gaudia de la novel·la, m’anava interrogant sobre les representacions o interpretacions que cada personatge tindria a la realitat, com si fossin metàfores. Ara, però, crec que allà no hi ha metàfores, sinó un relat periodístic amagat sota el vel del realisme màgic d’en Gabo, que posa al descobert, amb tota la seva cruesa, la realitat colombiana.

La d’aleshores, i la d’ara. La que fa més de 50 anys que dura. Macondo és Colòmbia, i qui hi hagi estat, no pot sinó sentir-se’n fill, d’alguna manera, sentir-se’n part.

Suposo que aquest és el resum de la sensació que tenia quan, tot i la il·lusió del viatge cap a Equador, pensava nostàlgic en Colòmbia, una terra i una gent que ja sento com meva, perquè m’hi sento com a casa. Macondo s’ha convertit com en el resum del meu diari de viatge per Colòmbia, aquest país al que tantes vegades hem anomenat Locombia.

I com el personatge català que surt al llibre, tambe tinc ganes de tornar a ca meva, quan toqui, en vaixell. Per pensar, per escriure, per posar en clar tots els pensaments, sentiments, nostàlgies i records que, de ben segur, m’assaltaran en el viatge de retorn a casa, a la pàtria, a la terra estimada.

Per això, i perquè, en els viatges llargs d’autocar, els llibres i llibretes sempre procuro portar-los a la bossa petita que va amb mi, faig meves les paraules del savi català:

“El món haurà acabat de fotre’s el dia en què els homes viatgin en primera classe i la literatura en el vagó de càrrega.”

Imatge: internet

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Macondo at a destemps.

meta

%d bloggers like this: