“Qui m’ho pot impedir, sinó jo?”

2 Desembre 2010 § 1 comentari

Enguany, a la 7a Festa Major Reivindicativa de Sant Andreu, s’ha arribat al 3r concurs literari La Fàbrica 0. Com que sempre he estat part organitzativa de la FMR, no hi podia participar. Però com que enguany em trobava a milers de quilòmetres, em vaig decidir a enviar-hi una poesia. No he guanyat, però és igual (i així evitem que hi hagi sospites de tongo, malgrat l’obra s’enviés amb pseudònim).

Qui m’ho pot impedir, sinó jo?

Enfrontat davant el full en blanc i d’un mirall,
enfrontat davant la seva pròpia imatge,
patètica, grotesca.
A la vista, els tatuatges del seu cos.
Amagats, els tatuatges de la vida,
aquells que no es veuen però que marquen per sempre,
aquells que només es podrien arribar a copsar mirant profundament a través de la nineta dels seus
ulls,
uns ulls cansats,
sense il·lusió,
sense ànims ni ganes,
buits d’amor,
plens de desesperació.

La poesia és una arma,
deien.
La imaginació al poder,
deien.
Sota les llambordes trobareu la platja,
deien.
I ara ens diuen
que ens anem a la platja,
que si toquem les llambordes
ens cauran amb les armes del poder.
I jo em pregunto,
on són la poesia i la imaginació.

I de nou la ment en blanc…
Com blanques són les seves camises,
els seus comptes en paradisos fiscals,
la seva política per a blancs -homes i blancs-,
la seva cocaïna,
-no, la seva no va a la presó-
i el futur que ens volen: blanc,
de buidor,
d’avorriment,
de rutinari,
d’erm.

I jo em pregunto,
on és el roig que ens fa bullir la sang,
la de tants companys i companyes mortes,
per no voler anar a la platja,
per aixecar, avui, sí, avui, encara, una llamborda,
i un pal,
i una ampolla buidada però omplerta de nou,
i una pancarta,
per no tenir por de les armes del poder,
sinó prendre la poesia i la imaginació,
com el nostre poder,

com les nostres armes.

El futur blanc serà un futur llis,
diuen.
I jo em temo un futur gris,
de merda,
com les seves camises,
com les seves polítiques,
com els seus paradisos fiscals,
com la seva cocaïna que és merda per intentar destruir la gent.

I jo em pregunto,
si seran ells els que m’impediran un futur millor,
o seré jo.
Si esperaré que canviïn algun dia
-si ja van canviar abans, també ho poden fer ara, no? O no?-
o els faré canviar jo.
Els canviaré les camises blanques pel roig de la nostra sang,
la dels explotats i explotades.
Els canviaré les seves polítiques, d’homes blancs,
per les de la gent del carrer,
que som persones, gèneres i colors.
Els canviaré els seus paradisos fiscals
pel malson de les asseguradores
que n’hauran de pagar els vidres trencats -els seus-,
i els canviaré els seus nassos blanquinosos de la merda que es foten
per boques sanguinolentes que s’hauran de menjar la seva pròpia merda.

Qui m’ho pot impedir, sinó jo?

Dedicat a totes les persones que van lluitar durant la vaga general del 29S, que ja ho feien abans i encara ho seguiran fent. Fins que canviïn les coses… fins que les fem canviar.

27.10.10

Foto: internet

Tagged: ,

§ One Response to “Qui m’ho pot impedir, sinó jo?”

  • maria ha dit:

    si el present és lluita el futur és nostre
    diuen
    encara que el futur pinti cada cop més negre
    el dia a dia no ens el traurà ningú,
    la lluita és ara!!

    felicitats roger!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “Qui m’ho pot impedir, sinó jo?” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: