Passejant per Quito

30 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Imatge: internet

Després de fer el ronso una estona al llit, decideixo activar-me. Toca conèixer una mica de Quito, per familiaritzar-s’hi. L’arribada del dia anterior fou immillorable, i la previsió de les festes, del 3 al 6 de desembre, una de les millors notícies. Som-hi, doncs!

Surto de l’hostal i esmorzo el típic desayuno equatorià en una cafeteria: pa amb formatge, ous (els he demanat ferrats però podien ser de mil maneres diferents), suc (de tomàquet) i cafè. El cafè. Crec que serà un dels grans problemes en aquest viatge. Ara que m’havia acostumat al colombia, resulta que aquí el fan completament diferent.

Quan me l’han servit, m’han preguntat si amb llet o amb aigua. Els interrogants m’han envaït el cap, i només he pogut dir “tinto, negro por favor“. I em serveix de cafè poc més que el que queda quan te l’acabes. Mentre m’ho miro preguntant-me què fa aquella escupinada de cafè en una tassa de gran, torna i m’hi afegeix aigua fins que l’omple del tot. Ara ho entenc. Això sí, quan més tard, en un altre lloc, he demanat cafè amb llet llarg de cafè, m’ha mirat estranyats, no menys que quan jo he vist el que m’han servit: una tassa gran plena de llet calenta, amb el pot de cafè mòlt al costat perquè me’n posi al meu gust. No m’ho he pogut acabar. Nota mental: a partir d’ara, com a Colòmbia, només cafè sol.

En acabat d’esmorzar, m’he dirigit a Plaza Grande, on hi ha l’Oficina de Turisme. El noi de l’hostal m’havia indicat que només calia que seguís la línia del Trolebús, aquest cop en sentit sud, fins arribar a la segona parada, que es diu precisament ‘Plaza Grande’. Un cop allà, he trencat a mà dreta i hi he arribat.

Plaza Grande se m’ha presentat com un batibull silenciós. Aviam, no és que hi hagués silenci, però per la gent que hi havia, allò era ben agradable. Tot buscant l’oficina, veig una concentració d’una seixantena de treballadors, amb un tímid cordó policíac davant, d’unes 10 unitats, però vestits ‘normals’, no d’antidisturbis, i amb els braços creuats. Davant de la concentració, darrere dels policies, un edifici que, òbviament, ha de ser governamental. I a la façana, un operari que segueix pintant-la de blanc obviant el que hi passa a sota.

Primerament decideixo passar de llarg i dirigir-me cap a l’oficina. De camí, em creuo amb un home d’aquest que predica enmig de la plaça, llibre en mà, l’arribada de Déu, l’últim dia o no sé què coi. L’home té trets facials europeus: blanc de pell, cabell i barba canosos. Arribo a l’oficina, agafo dos mapes i em quedo sense el programa de festes perquè ja s’ha esgotat.

En sortir, el predicador seu en un banc, al costat d’un home a qui un nen li està netejant les sabates. M’hi fixo, veig que la plaça és plena de nens netejant sabates. No deuen passar dels 6 anys.

M’apropo a la concentració, m’assec en un banc i començo a prendre notes. L’home del meu costat, ja vell, s’està adormint, i abans que amb els cops de cap acabi recolzant-se a la meva espatlla, decideixo sucumbir a la curiositat i parlar amb un dels treballadors.

Són treballadors de l’empresa estatal Petroecuador, que denuncien haver estat acomiadats il·legalment. Tenen un web, 628 despidos ilegales, on aprofitaré per informar-me més. Criden consignes com “Queremos audiencia con nuestro presidente“, “Viva la Amazonia” 0 “Luchando, creando poder popular“. A les samarretes s’hi pot llegir “Por el derecho al trabajo y a la vida“. Van ser acomiadats el 17 de setembre, i des d’aleshores que s’estan mobilitzant. Quan li pregunto quin edifici és, em diu que és Presidència. El president Rafael Correa, però, no hi és, perquè és a Guayaquil (al sud del país). Tot i això, una delegació dels treballadors ha entrat a l’edifici per parlamentar.

M’assec de nou en un altre banc de la plaça. Allà, un altre predicador, de trets facials més equatorians i molt més efusiu i extrovertit, va explicant, llibre en mà, alguna altra història religiosa. Els nens neteja sabates segueixen poblant la plaça.

Camí de retorn, decideixo comprar el diari. L’escàndol de WikiLeaks és en portada, però també hi surten la victòria del Barça i la mort del gran Leslie Nielsen. Llàstima. Decideixo comprar-me dos diaris que semblen els més seriosos, Hoy i El comercio.

Pel carrer de sota hi passa una chiva amb música, és a dir, una mena de buseta-bus turístic amb una part descapotable on hi van músics. M’imagino que una cosa semblant deu ser el que m’han dit que hi ha per festes: chives amb música on la gent hi va ballant mentre recorre Quito.

Reprenc el carrer Guayaquil, una de les artèries principals de la ciutat i que va canviant de nom segons l’alçada per on passa. La fesomia de la gent és radicalment diferent a Colòmbia, els trets indígenes són molt més presents, i no és estrany veure dones vestides típicament indígenes venent roba, fruita… o loteria.

Més endavant, un home ven cucs gegants vius (més grans que un dit!) que diu que ho curen tot; prefereixo passar de llarg i prevenir-me abans de caure malalt. Al costat, hi trobo l’Óptica de los pobres. Reparamos y soldamos lentes y gafas.

Unes passes més enllà, passo per la Librería Progreso. El nom pinta bé, i em pregunto com és que no ho he vist abans. Potser anava massa ràpid. És una llibreria petita, i em crida l’atenció la gran quantitat de llibres del Che i Fidel que hi té l’home. Fins i tot, hi té la darrera obra d’en Castro, La victoria estratégica, que ha sortit aquest estiu. I llibres de les editorials Txalaparta, d’Euskal Herria, o Ocean Sur, d’Austràlia. Curiós. Hi xerro una estona, li pregunto per un parell de llibres que no té i m’indica una altra llibreria.

Agafo de nou el Trolebús i torno a baixar a ‘Santa Clara’. La cerca no té èxit, perquè en aquella llibreria no tenen el que busco. Em tocarà buscar llibres de vell, de segona mà.

I mentre em prenc una desafortunada tassa de llet calenta barrejada amb cafè, me n’adono que tinc la sensació de ja ser a casa. Com quan després de quatre dies a Bogotà ja em semblava portar-hi molt de temps, per com m’ho movia. Com també a Caracas. Cert és que en aquestes tres ciutats, comptant-hi Quito, ja hi havia estat feia 6 anys. Però a Quito només 4 dies, i no havia vist gairebé res. I a més, és una sensació que també m’ha passat a Barrancabermeja, Bucaramanga, Sincelejo… llocs de Colòmbia on, al cap de dos dies de ser-hi, ja m’hi sentia com peix a l’aigua. Deu ser aquesta la diferència entre un turista i un viatger?

No hi ha fotos perquè encara estic carregant la bateria de la càmera…

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Passejant per Quito at a destemps.

meta

%d bloggers like this: