La bandera de Quito és blaugrana

30 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Imatge: internet

Mai es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat, però tocant ferro com fem els i les catalanes, crec aventurar-me a dir que, ni que sigui per unes hores, he esquivat en Murphy (potser l’he deixat a la frontera colombiana). Esperem que duri. El que segueix és una crònica seguida d’un viatge fet amb moltes ganes i il·lusió.

Bogotà. Matinada del dissabte 27 al diumenge 28 de novembre. Com que l’autobús surt a 2/4 de 8 del matí, i m’esperen 28 hores seguides, decideixo no dormir. Des de les 4h de la matinada fins quarts de 6 aguanto despert, però a 3/4 ja no puc més i decideixo estirar-me una mica, fins que em soni el despertador del rellotge, a 1/4 de 7h.

Diumenge, 28.11.10, 6:30h. Em desperto, m’espanto en veure l’hora i corro a la dutxa. Empaco les darreres coses, truco a un taxi i mentre no ve intento despertar als amics que em van dir que ho fes per acomiadar-me’n. No es lleven (tot just feia 4 hores que dormien després d’una festa… decideixo no insistir).

7:00h. El taxi s’endarrereix més del normal, els nervis se’m mengen.

7:05h. Arriba el taxi. Li dic que vaig a la terminal de bus i que tinc pressa. Calculo que trigaram 15 minuts.

7:11h. Arribem a la terminal (s’ho va currar, el taxista). Surto corrents amb les motxilles, arribo esbufegant a la taquilla i m’enduc una de bona i una de dolenta. La dolenta, que no puc negociar el bitllet a menys de 89.000 pesos. La bona, que el viatge dura 22 hores.

7:23h. Em compro una empanada i un tinto (cafè negre).

8:30h. Amb una hora de retard, sortim de Bogotà.

12:30h. A no sé encara on, ens aturem a dinar. “Veinte minutos para almorzar“. Renoi, tu, tocarà engullir. Primerament penso en no menjar massa cosa, però després, en previsió, decideixo dinar ‘normal’, pel que pugui ser. Arròs de pollastre i una amanida. Sort que ho vaig fer.

Durant el trajecte, grans pel·lícules com Legion, The condemned, Furry vengeance o Land of the deads amenitzen el viatge. Espereo que em capteu la ironia.

Dilluns 29 de novembre. 7:30h del matí. Després de 23 hores de viatge, arribem a Ipiales. Només sortir del bus, carrego les motxilles a un jeep taxi. 1.500 pesos i 10 minuts després sóc a la frontera colombiana. Baixo del jeep, canvio pesos a dòlars i vaig al DAS a segellar la sortida.

Abans de creuar caminant el pont que és efectivament la frontera, em compro un pa amb formatge i un tinto.

8:05h. El funcionari em segella l’entrada a Equador, després d’alguns dubte perquè, segons em deia, quan vaig estar a Equador fa 6 anys no vaig segellar la sortida. No ho recordo pas, però bé, estic allà, no?

Surto de segellar i un taxista se m’ofereix per dur-me a Tulcán per 3,5$, tot sol. Em sembla una despesa elevada i massa extravagant, trec els meus apunts de viatge mentre em dirigeixo a buscar una buseta o similar. Em trobo un taxi compartit, que ja té dues persones dins, per 0.85$. Abans que comenci a patir per si la quarta persona trigarà molt a arribar, aquesta apareix. 8.11h, emprenem el camí cap a Tulcán.

El taxi em deixa a la terminal, i em rep un home que m’agafa la motxilla i m’ofereix sortida immediata cap a Quito per 4.5$. A les meves notes em sembla recordar que eren 5$, així que ni negocio, compro i pujo.

8:30h, sortim cap a Quito.

El dia és assolellat, de fet dins el bus em fregeixo de calor. 5 hores i tres controls policíacs després, arribem a Quito.

13:40h. Surto del bus, i per no complicar-me, agafo un taxi fins a l’Hostal San Blas, recomanat per una guia i per la ‘família colombiana’.

14:11h. Entro a l’hostal després de negociar una mica de rebaixa. M’instal·lo, faig una dutxa, poso a carregar la bateria de càmera de fotos que em vaig haver de comprar dos dies abans de marxar de Bogotà (la vella fallava més que uan escopeta de fira) i surto disposat a veure el partit.

15:00h. Hora d’inici del partit. Agafo el trolebús a ‘Hermano Miguel’ i baixo a ‘Santa Clara’, el bitllet val 0.25$. Començo a buscar bars a tort i a dret. Dins d’un establiment veig un home amb la samarreta del Barça. Hi entro, però al bar no hi tenen posat el partit ni intenció de fer-ho.

15:17h. Caminant, veig una porta oberta d’un bar. A través d’ella, hi veig un noi tant embadalit mirant cap endavant: de segur que està mirant un partit de futbol. Efectivament. Quan hi entro, ja som al minut 14 i el Barça guanya 1-0. Això pinta bé.

Veig la primera part en aquest bar, on els amos del local gaudeixen amb el joc del Barça, jo em permeto de saltar i cridar pel segon gol, i els alters dos o tres clients que hi ha també van amb el Barça, perquè fa millor joc. Només una parell té pinta d’anar amb el Madrid, quan a la falta que xuta el pallasso del CR7, ell diu, en veu baixa, “golazo”. Quan la pilota surt fota, s’empassa les paraules amb el mateix menjar que està consumint.

A la mitja part, decideixo buscar un lloc amb més caliu, però no trobo res. A tots els bars on sembla que estiguin passant el partit, hi ha la mateixa poca gent, i decideixo tornar al mateix bar.

Els clients del bar s’enfoten del Madrid quan veuen que els jugadors del Barça comencen a passar-se-la de tacó, i l’amo del bar es dedica a comptar les vegades que el Barça es passa la pilota entre els seus jugadors.

Sembla que hi ha una altra parella, diferent d’abans, que també és del Madrid. Amb els salts, els crits i l’alegria dels tercer i quart gols, em miren de reüll, s’acaben ràpid el menjar i foten el camp. El cinquè gol és la cirereta d’un pastís que ningú podia imaginar.

Amb l’eufòria, decideixo trucar a Catalunya i mirar el correu abans d’anar cap a l’hostal, a descansar. Error. Al correu, m’ha contestat la G., a qui he conegut gràcies a CouchSurfing. Em deia que veurien el partit al Casal Català. Quina ràbia no haver-ho pogut veure abans! Agafo un taxi me n’hi vaig.

L’adreça del casal és Mallorca amb Guipúzcoa, prop de Vizcaya (estic a Quito o a Sant Martí de Provençals??). Quan hi arribo, prop de les 18h, ja només hi queda la G. Em situa a Quito, intercanviem opinions i experiències, i em convida a una projecció que es farà a la Casa de Cultura Ecuatoriana. Som-hi, no? És un homenatge a Berlanga.

19:30h. Hi anem amb el seu company, en X., i allà ens trobem amb més amics/es seus/es. La colònia catalana és gran, aquí, també. Després de dos curts, veiem Bienvenido Mr. Marshall. No puc dir res que no s’hagi dit ja, sobre aquesta pel·lícula. Obra mestra. En acabat de la pel·lícula, cocktail. I proposta de fer una cervesa.

21:35h. Arribem a La naranjilla mecánica, un local chic, cool i gafapastas que faria les delícies dels/es habituals del Born de Barcelona. Xerrem de política equatoriana amb una amiga de na G. i en X., la N., equatoriana amb ascendència catalana. La conversa i la companyia són grates, però els ulls comencen a fer figa. Ja passen de les 12h de la nit.

00:47h. Arribo a l’hostal, se’m passa pel cap de llegir o de passar a net les notes d’aquest dia tant agitat, però no tinc ni esma per això. Després de quasi 3 dies seguits d’anar amunt i avall, dormint per fases en diferents busos, me’n vaig directe al llit, a clapar.

Anuncis

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading La bandera de Quito és blaugrana at a destemps.

meta

%d bloggers like this: