En Murphy existeix

28 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Imatge: internet

Després d’un mes donant voltes per Colòmbia fent el documental, dijous 25 arribàvem a Bogotà. Ho fèiem des de Montería (Córdoba), amb més d’una hora de retard, amb mitja de passeig per l’aeroport d’El Dorado i una aturada final a la zona de càrrega de mercaderies “perquè l’aerport està ple. Els vindran a recollir amb busos, compte amb les escales per baixar, que són manuals”.

Ens quedava una setmana per davant per enllestir els darrers detalls i, finalment, fer les maletes i emprendre els respectius rumbs. Hi havia un petit inconvenient: el visat se’ns caducava el dilluns 29 de novembre, ja que teníem 60 dies i havíem entrat al país el 30 de setembre. Calia demanar ampliació.

Divendres al matí, més tard del que volíem, vam sortir de casa per anar al DAS (Departamento Administrativo de Seguridad), una barreja de CNI, Guardia Civil i cos administratiu que s’encarrega d’interior, dels passaports, de la contra guerrilla, del serveis secrets, d’espiar els tribunals, etc., i fer un parell de cosetes més. En arribar-hi, va saltar la sorpresa: per ampliar el termini ens tocava pagar una quantitat desorbitada que no podíem assumir, i menys encara sabent que només era per una setmana. Comencen els nervis.

Si volíem quedar-nos, tocava pagar, cosa descartada. Si marxàvem… havíem de marxar ipso facto. Al meu company li tocava preguntar si podia avançar-se el vol del dissabte 4 per al dissabte 27: per l’endemà, vaja. I a mi, em tocava començar a fer càlculs matemàtics de les hores de bus necessàries per arribar a la frontera amb Equador i a Quito (i a poder ser, fer-ho quan no fos de nit…).

Vam començar a accelerar les compres i altres gestions mentre aconseguíem saber si es podia canviar el vol, i sense recàrrec clar. I la resposta va ser afirmativament. La decisió estava presa: marxàvem a l’endemà, és a dir, en menys de 20 hores. Estrés.

Vam començar a fer la llista de coses a fer: recollir bosses i coses escampades per Bogotà, acomiadar-nos de gent, fer emails a la gent de qui no ens podíem acomiadar, repassar altre cop la llista de coses i adonar-te’n que te n’estàs oblidant. Córrer. Agafar taxi en lloc de buseta perquè anirem més ràpid. Estrés.

Passem per casa de la ‘família colombiana’ i matem tres ocells d’un tret: ens acomiadem, recollim coses i dinem. Passem per casa a deixar els trastos, i tornem cap al centre, darreres compres i gestions, i una fita important: cobrar una feina que havíem fet feia un mes i que encara no havíem cobrat. I eren molts diners.

A l’hora més o menys indicada per trobar-nos, ens quedem sense bateria al mòbil. Des d’un telèfon públic, rruquem a la persona i tampoc té bateria. Quan decidim anar al punt de trobada, no hi és. No la localitzem. Estem a 12 hores de marxar del país i no sabem res de la persona que ens ha de pagar. Estrés. I nervis i mala llet.

Decidim anar a casa fer-nos les motxilles per anar avançant, mentre al mòbil li dóna per tornar a funcionar i ens diu que la persona ens ha trucat 15 vegades. Desesperació.

Imatge: internet

Després de fer-nos les motxilles, se m’acut mirar el correu electrònic, de casualitat. I allà el trobo, allà hi era: en Murphy en ple apogeu. Us situo.

La ruta per anar a Quito és la següent: Bogotà-Ipiales, unes 25 hores. Ipiales-Tulcán, incloent el creuar la frontera, 1 hora. Tulcán-Quito, 5 hores. És a dir, el pla perfecte era sortir dissabte cap a les 7h, creuar la frontera a mig matí de diumenge i arribar a Quito a primera hora de la tarda.

Però resulta que aquest diumenge hi ha cens a Equador. Cens. Una cosa que es fa cada 10 anys. 10 anys. Un cens que obliga tothom estar a casa, pel toc de queda, i que no poden fer res. I entre d’altres, tenir la frontera tancada fins les 5 de la tarda. Perfecte, tu. Tot en orris. Estrés.

Si seguia el pla, em tocava esperar-me hores a Ipiales, creuar els dits perquè la frontera no estigués colapsada després d’un dia tancada, i assumir que arribaria a Quito de nit. Aquesta opció quedava descartada perquè és una mala experiència que ja vaig passar fa 6 anys. Estrés. I ràbia, i mala llet.

0’000274. Aquesta era la probabilitat que tenia que passés això: 1 entre 3653, que són els dies dels 10 anys compresos. Havia de ser enguany, i havia de ser aquest diumenge. I aquest diumenge havia de ser el meu límit.

Total: divendres nit, després que divendres matí hagués decidit marxar dissabte, decideixo marxar diumenge. Perquè a més, ja em trobo entre l’espasa i la paret dels límits: dilluns 29 he de creuar la frontera sens falta.

Avui he sabut que el bus fins a Ipiales no triga 25 hores, sinó 28. I cal que pateixi per les pluges que estan deixant el país sense carreteres i allargant trajectes ja de per si prou dilatats. Vaja, que per mi la porra del Barça-Madrid és saber si arribaré a temps de veure’l a Quito, que aquí serà a les 3 de la tarda!

Sens dubte, marxo de Colòmbia havent après a ferro roent una llicó bàsica: que aquí no es poden fer plans, ni si són per l’endemà i encara que només depenguin de tu. És massa arriscat. Jo ja he pres una decisió: a partir, ja no parlaré en futur, només parlaré en passat. El futur és massa incert i canvia massa sovint com per voler-lo moldejar. Ingenus! Il·lusos!

Imatge: internet

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading En Murphy existeix at a destemps.

meta

%d bloggers like this: