L’atzucac colombià (i II)

27 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Foto pròpia

Persones que a finals dels anys noranta del segle passat van negociar amb l’Estat pel retorn de les famílies desplaçades, foren assassinades posteriorment. El 8 de juliol de 2000, vuit persones foren assassinades per la Brigada XVII de l’Exèrcit. El 21 de febrer, unes altres vuit persones foren també assassinades, entre elles un dels fundadors històrics, Luis Eduardo Guerra, i tres nens.

Totes aquestes actuacions han portat a la comunitat a desconfiar plenament de l’Estat. Tant, que hi van trencar relacions per culpa de la comissaria de policia. La comunitat no veia malament que construissin la comissaria, però a mig camí, al bosc, a la zona de la tierra amarilla, un punt negre pel que fa a assassinats i desaparicions; allà li veien utilitat. Però l’Estat la va construir just dalt de San José, dins el municipi, fet que va ser entès pel poble com una amenaça, ja que ara són ells qui se senten controlats i vigilats, no pas protegits. A part, el disseny de la comissaria dista molt de ser-ne un de normal, i recorda més a un búnquer o una central d’intel·ligència que no pas altra cosa.

Això fou el febrer de l’any 2005. Des d’aleshores, la comunitat va trencar relacions amb l’Estat. Per reprendre les converses, demanen quatre condicions:

  • que treguin la comissaria de policia

  • que es creï una comissió d’evaluació de justícia, amb observació internacional

  • que Uribe rectifiqui (quan era president, els va acusar públicament, de forma difamatòria, de ser part de la guerrilla, cosa que els situava directament com a objectius de militars i paramilitars)

  • que hi hagi respecte per les zones humanitàries

Així, malgrat que inicialment la CdP es va crear a San José, no fou fins l’abril de 2005, després del conflicte per la comissaria, que es va traslladar a una nova comunitat, creada expressament ad hoc, i que es diu San Josesito, també coneguda popularment com La Holandita (perquè el govern d’Holanda en va cedir els terrenys). A San Josesito, que es troba 5 minuts abans d’arribar a San José venint des d’Apartadó, tothom és de la CdP, n’és un requisit. La CdP, però, és més gran, ja que en forma part gent de San José, de les veredes de la Unión, de Mulatos (on hi ha el centre de formació), etc.

Foto pròpia

La situació actual, doncs, es troba en un atzucac. D’una banda, l’Estat no treurà la comissaria, no canviarà la seva política de re-victimització ni complirà cap dels requisits que la CdP exigeix. De l’altra, la CdP, farta de les agressions per part de l’Estat, o de la impunitat que aquest ofereix als agressors, no està diposada a cedir.

Però al mateix temps, la CdP no s’ha quedat pas de braços creuats, sinó que ha començat a desenvolupar un model alternatiu de convivència. La CdP s’organitza comunitàriament, on tot es decideix per assemblea. D’assemblees generals, plenàries, per decidir les grans qüestions, en fan una o dues a l’any. Allà, nombren un consell comunitari per 2 anys, de vuit persones, que lideren el procés executivament.

L’organització de tots els aspectes de la vida es fa de forma cooperativa i comunal, des d’arreglar les cases fins les activitats lúdiques per la canalla o per totes les edats. Gaudeixen de sobirania alimentària gràcies, entre altres, als conreus i als bancs de peixos que han creat a la vereda de la Unión, que està a una hora a peu des de San Josesito. Cada dijous hi ha treballs comunitaris, mentre que el primer dijous de cada mes hi ha reunió del consell comunitari. Des del 1997 fins el 2005, feien el manteniment de la carretera, dins dels treballs comunitaris. Arran de la creació de la comissaria, s’hi van negar, i ja no se’n responsabilitzen.

Foto pròpia

A dia d’avui, la zona encara és conflictiva per la persistent presència guerrillera i militar (de tant en tant s’escolten els enfrontaments) o el tràfic de cocaïna, per exemple. També els líders de la comunitat, tres dels seus portaveus més visibles, viuen sota l’amenaça i la coacció, requerint acompanyament internacional per als seus desplaçaments fora del poble; de fet, molta gent de la comunitat ni surt del poble.

En una visitat per San Jose, acompanyats d’un dels líders del consell comunitari, aquest ensenya l’antic centre de formació, avui completament abandonat, desolat, pres per les males herbes. Al costat, de fet, hi ha les runes del que va ser un monument a la memòria, amb el nom, en pedres, de totes les persones assassinades, gairebé 200. Avui, al costat del camp de futbol, on es troba, només s’hi deixen entreveure algunes pedres mal caigudes, mal trencades. I tot, sota l’atenta mirada de l’omnipresència militar.

Potser caldria veure què pensa fer l’Estat per desenrocar aquesta situació: ja l’any 1997, la CIDH (Comisión Interamericana de Derechos Humanos) va dictar mesures cautelars per la comunitat, és a dir, en previsió que pogués succeir quelcom. El 2000, ja va dictar mesures provisionals, fet que vol dir que ja ha passat quelcom i cal actuar. Va reiterar la petició dos anys després. I encara, la cort constitucional de drets humans de Colòmbia ha instat al seu propi govern a actuar i prendre mesures provisionals. Però el govern no ha fet res.

Foto pròpia

La pressió, la llei i les instàncies nacionals i internacionals, doncs, hi són, així com la necessitat d’actuar. La pilota és damunt la teulada del govern colombià, qui ha de prendre decisió sobre quina fitxa moure per sortir, o no, de l’atzucac civil i armat del país. Clar que, a vegades, l’omissió diu més que l’acció.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading L’atzucac colombià (i II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: