Esperant

Foto: Sergi Orge

En Carmelo Barrios Acosta fou assassinat ara fa 4 anys, just el passat dia 15. Ella era líder veïnal del seu poble, San Juan Betulia (més conegut com a Betulia, directament), al departament de Sucre. Eren quarts de quatre del migida, i tornava cap a casa. Va baixar de l’autobús, se li van acostar dos homes amb moto, que l’havien estat seguint des de fora del bus, i el van assassinar a trets. Va caure mort a una cantonada de ca seva. Sa filla de 15 anys ho va veure des de la finestra.

En Carmelo no era guerriller, ni formava part de l’aniquilada Unión Patriótica. Senzillament, era una persona que s’havia destacat per denunciar la corrupció imperant al seu poble, i que, per tal d’eradircar-la, s’havia postulat com a alcalde en tres ocasions, resultant-ne sempre perdedor; en un lloc on els vots es compren amb diners i por, poc s’hi pot fer. Aquesta va ser la seva culpa, el seu delicte.

Dilluns 15 vam anar fins a Betulia, aprofitant la cerimònia de recordatori que s’hi feia, perquè sa germana ens ho expliqués tot. Personalment, em va sorprendre la seva enteresa, la seva seguretat a l’hora de parlar, la seva força. No debades, ella mateixa va assegurar, posteriorment, que “el dia que van repartir la por, ella no hi era”, i que no tenia por, que denunciaria fins on fes falta i com fes falta l’assassinat de son germà.

Foto: Sergi Orge

La dona d’en Carmelo, però, acusava més intensament la pèrdua del seu marit. Després de passar pel cementiri i allunyar-nos de la seva tomba (per acostar-nos a la d’un altre jove assassinat l’any 1997, també per denunciar la corrupció), ell s’hi va quedar una estona, encara, com si tornés a acomiadar-se’n, com si no se’n volgués separar.

Mentre caminàvem altre cop cap al centre, tot xerrant amb ell, em radiografiar una conseqüència clara del desastre familiar. Quan van matar en Carmelo, els seus fills tenien 24 i 17 anys, i la filla, 15. Ella, que sempre havia excel·lit en els estudis, ha deixat la universitat fins a tres vegades, i ha pres camins tortuosos. El seu fill gran, l’únic que roman a casa, arrossega una apatia que li impedeix treballar i té una sola idea obsessiva al cap: l’assassinat de son pare.

Foto: Sergi Orge

Però el que més em va glaçar, fou parlant de sa germana, la cunyada d’en Carmelo. “Ella dorm encara amb una cadira a la porta, per si arriba, i fins i tot li prepara menjar cada migdia. Espera que arribi a quarts de 4 a casa”.

Em vaig quedar callat de cop. Amb els ulls clavats a l’horitzó del carrer. I un nus a la gola.

L’està esperant. Quatre anys després del seu assassinat, encara l’està esperant. Però no com a desig, sinó com una obsessió que la duu a preparar-li el menjar cada dia -cada dia- i deixar-li sempre -sempre- una cadira a la porta per quan arribi.

Potser, això, és un reflex de l’obsessió d’una societat que necessita, com l’aire que respira, que arribi la pau algun dia, que desaparegui la violència. D’una societat que espera el final, perquè espera la vida.

Itxoiten | Negu Gorriak

Foto: Sergi Orge