I vam tornar a San Jacinto

18 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Aquí a Colòmbia, tot és imprevisible, i tot s’ha d’improvisar. Al principi, a hom li costa, acostumar-s’hi i, sovint, es desquicia, es posa nerviós, tot veient que amb qui havia quedat fa més de mitja hora o una hora tard. Però de la mateixa manera que passa això, que a l’hora de ‘fer’ podríem dir que són lents, a l’hora de ‘canviar’ són ràpids. Hom ha de tenir cintura per poder acceptar un canvi d’última hora. O més, que li tornin a canviar altre cop, per tornar a la posició inicial, o per una altra de ben diferent. Doncs una cosa similar ha passat amb Las Palmas.

A aquesta població, de la que ja en tinc al cor a la seva gent, hi vam anar el dimarts 9, i tornar-ne el dimecres 10 (com ja vaig explicar…). En marxàvem amb un buit a dins, sense saber si mai hi tornaríem, ni encara menys, saber què els deparava el futur. La seva idea era, després del gener, plantejar-se un desplaçament provocat per les males condicions de vida.

Però ahir, dimarts 16, ens saltava l’alarma. “La gent de Las Palmas ha començat a baixar, demà en baixaran més i tenen intenció de prendre l’alcaldia”, ens van dir. Ens vam quedar astorats. Què havia passat? La raó era ben senzilla.

Fa dies que l’hivern colombià (és a dir, època de pluges) està en la seva etapa més plujosa: arreu del país estan havent-hi grans aiguats, amb esllavissades, danys personals, tall de carretera, etc. I Las Palmas no se n’ha pas salvat. El rierol d’entrada al poble, aquell que ens indicava que ja hi havíem arribat i que ens va servir per netejar-nos els peus, es va desbordar, i va inundar el poble sencer. I amb ell, les collites, l’únic que tenen per menjar.

Farts/es de sobreviure en la misèria i sense que ningú fes res, havien decidit tirar pel dret. I és que el problema principal segueix sent la carretera, una via realment inexistent que impedeix que hi puguin arribar aliments, ja que els ases que tenen les persones d’allà tenen limitacions, òbviament. L’única solució, l’helicòpter.

Ens vam plantejar de marxar ahir mateix cap a Las Palmas, per poder-ho documentar tot des del seu origen: estaríem grabant un desplaçament no forçat directament per la violència (però sí per la desídia de l’Estat), més de 200 persones havent d’abandonar casa seva. Però si bé de Sincelejo a San Jacinto només teníem 2 hores de bus, la pujada fins a Las Palmas era una incògnita o, més aviat, una odissea: de nit, no hi podríem pujar, necessitaríem tenir dos ases (i algun guia) llestos a les 4h del matí per poder-hi ser, com a mínim, a les 7h, hora que calculàvem que començarien a baixar. Com que la combinació era molt difícil, ho vam descartar.

Avui ens hem llevat a les 4h, perquè ens havien de recollir a les 5h… però no han vingut fins 2/4 de 7. Al final, a les 7h agafàvem el bus i no arribàvem a San Jacinto fins 2/4 de 10h. I d’on venia aquest retard? Doncs també de les pluges, que han fet encara més estret i difícil un pas de carretera tallat per obres, i sempre s’hi munten caravanes impressionants.

En arribar a San Jacinto, ens hem assabentat que la gent havia començat a marxar a les 3h del matí… il·lusos de naltros! Hem estat una estona esperant davant l’alcaldia, prenent un exquisit suc de pinya fet davant nostre i menjant una arepa-huevo, i finalment hem entrat. Hi havia més de 20 persones del poble, quasi 30, d’un total de 220, aproximadament. Pel fang a les botes podies veure d’on venien.

Però no hi havia l’alcalde, resulta que tenia coses importants a Bogotà. En lloc seu, una mena de càrrec titella que ja d’entrada ha dit que ell no podria assumir res. I com ha continuat la cosa? Doncs si algú ha assistit algun cop a una reunió similar, se’n podrà fer càrrec.

Primer, ha exposat la situació el personero del poble, que seria com el defensor del poble, assumint força el discurs de la població. Acte seguit, el tècnic de l’alcalde ha dedicat més temps a explicar les limitacions i a exigir que les ajudes que arribessin (quan?) serien només per la gent d’allà, que ningú que no hi viu se’n volgués aprofitar i que ells i elles, els i les residents, serien els responsables de vetllar-ne.

I quan han pogut parlar ells, hem pogut veure la realitat, la realitat d’una població maltractada, a qui ha part de voler aniquilar, assassinar, atemorir, expulsar, a part de tot això, els han pres el pèl. Diverses persones prenien la paraula i explicaven, sense rodeigs, sense floritures, sense embuts, com estaven. “No tenim aliments”, “només podem conrear iuca i ja fins i tot se’ns ha ofegat”, “no podem transportar coses cap al poble per culpa de la carretera”, “no tenim medicaments, he hagut de deixar les meves nenes amb febre al poble per poder venir”, etc. Clar i català… però en colombià.

Hom podia veure la desesperació en aquelles persones, en la seva expressió, en les seves paraules. I sobretot, personalment, m’omplia la ràbia de pensar que el tècnic de l’ajuntament marxaria després tranquil a ca seva, ben net, mentre que aquesta gent, si volgués arribar a ca seva, hauria de començar a partir cap al migdia, per caminar entremig del fang, o bé allotjar-se a casa d’algú a San Jacinto i emprendre el camí a l’endemà.

“Si a les últimes eleccions van enviar un helicòpter per dos vots a Las Palmas, bé que ens el poden enviar ple de menjar”, li han etzibat al tècnic quan posava traves a l’helicòpter. I s’han començat a moure les gestions, així com han quedat per una posterior cita, demà dijous, a les 15h, on en principi hi haurà l’alcalde. El problema, però, és que aquesta gent necessita solucions immediates perquè la seva situació ja ara és d’emergència.

En sortir de l’alcaldia, hem tornat a la casa on ens vam netejar les botes el dia que vam tornar de Las Palmas. Allà, diverses persones hem estat visionant les imatges que vam grabar d’aquells dos dies: el recorregut amb jeep; les enfangades, embarrades i intents per treure’ls; la reunió un cop al poble, etc. I mentre ho vèiem, alguns han portat menjar per cuinar-lo i dinar tots junts.

Com que la cosa anava per llarg i naltros teníem pressa, hem hagut de marxar. Quan ens acomiadàvem, ens preguntaven quan els tornaríem a veure, si aniríem a la festa del desembre, que són 4 dies, etc. I no he pogut evitar acomiadar-me ràpid i amb alguna evasiva per no dir-los que quasi segur que no tornaré, i que m’enduc un part d’ells i elles amb mi, perquè ja sempre pensaré en com els va en aquell poblet perdut enmig dels Montes de María.

Perquè no sé si hi tornaré… per ara…

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading I vam tornar a San Jacinto at a destemps.

meta

%d bloggers like this: