Fang, sang, suor i llàgrimes (i III)

17 Novembre 2010 § 1 comentari

Foto: Sergi Orge

A les 11h sortíem de Las Palmas. Ens acomiadàvem de qui ens havia acollit tant amablement, sense saber si hi tornaríem mai. En primer lloc, per la dificultat de l’accés. Però en segon lloc, i més important, perquè la gent del poble, veient les dificultats que tenen per viure-hi, s’estan plantejant si marxar al febrer, després de la collita del gener. Depenent de com estiguin les coses, plegaran veles i marxaran, abandonant, ara sí, definitivament el poble.

No debades, aquesta és l’estratègia de l’Estat: la primera fase consisteix en la violència directa, les massacres perpetrades pels paramilitars però amb connivència de l’Estat. La segona fase és la compra de terres, una compra-venda que és “voluntària” però molt condicionada pel terror, la por i les experiències viscudes dels camperols locals. I la tercera fase, més subtil, consistent en l’abandonament per part de l’administració, la passivitat, que dificulta enormement refer la vida a un poble atacat i n’acaba provocant la seva fuga.

El 13 de desembre és la festa del poble, i ens van dir que ja hi ha dos autocars de Bogotà que sortiran cap allà, un parell de dies abans. Esperem que, sent estiu, ja no tinguin problemes per accedir cap al poble i, si ha de ser la darrera festa, que almenys sigui amb molta gent i vida.

Foto: Sergi Orge

La tornada del camí la fèiem pel camí principal, ja que tot i ser més llarg que l’anada, era molt més pla, no feia tantes pujades i baixades. Vam començar a caminar sota un sol de justícia, i mesura que guanyàvem alçada tornàvem a contemplar el Magdalena, i la gent que ens acompanyava ens indicava quines terres s’havien anat venent, a qui pertanyien, etc. Quan vam acabar de fer la pujada principal, la pluja ja havia aparegut i aturat; la samarreta era empadada en suor i aigua.

Vam seguir caminant durant hores, sobre un terreny que, tot i enfangat, podíem considerar sec, ja que amb prou feines si se’ns acumulava una mica de fang a les botes, però ens permetia caminar prou lleugerament. La pluja tornava a aparèixer, aquest cop amb més força, i quan ja ens pensàvem que no arribaríem mai, ens vam trobar amb la cruïlla on el dia anterior havíem trencat per agafar la “drecera” dels turons.

Allò volia dir dues coses, una de bona i una de dolenta (aquest món és dialèctic): la bona, que ja podíem calcular, aproximadament, quant els faltaa fins els cotxes, i que el camí ja el coneixíem. La dolenta, que sabíem que era molt més fangós que el que acabàvem de fer, i la pluja no faria sinó complicar-ho més.

Efectivament, el camí va resultar ser un fangar impracticable, on al principi miràvem de no enfonsar-nos, i on al cap d’una estona ja era igual, perquè quilos de fang se’ns acumulaven a les botes, i l’important era que aquestes no quedessin submergides del tot. Altra volta les cames plenes de fang, però aquest cop amb les botes i els mitjons també enfangats d’allò més; més d’una vegada em vaig plantejar si quedar-me descalç i anar més ràpid, però com que el terreny variava i hi havia trossos més gravosos i durs, ho vaig desestimar.

Finalment, arribàvem al darret turonet que ens duia on s’havien quedat els jeeps el dia abans. Era el darrer esforça, sota la pluja, enfangat, per pujar a la caixa del cotxe, esperar que arribés tothom i fer cap cap a San Jacinto.

Foto: Sergi Orge

Però en pujar el turonet, els jeeps no hi eren.

Com que estava plovent, tenien por de ni poder tornar, i com que els xofers havien sortit del poble abans que naltros, havíem fotut el camp. Abans que la desesperació i la impotència s’apoderessin de naltros, no ens vam deturar ni un moment, i vam seguir caminant. Encara ens quedava, potser, la meitat del camí…

Aquell camí es va convertir en una mena de penitència. Plovent fortament, amb els peus pesants, tot enfangat, patinant, creuant del camí cap als camps de conreu per trobar-nos gespa i, per tant, un terreny més practicable. Aquell camí fou un suplici, on l’única idea fixa era oblidar-se de tots els mals que acusaven el cos per no defallir, on la fixació era mantenir un ritme i pensar en la glòria de quan arribaríem. Res ens va aturar, no vam parar ni un moment. L’única excepció, quan en una patinada, per un gest reflex de no caure, vaig agafar-me al filferro espinat i me’n vaig clavar tres punxes a la mà esquerra. Ni temps per lamentar-se: aigua per fer córrer la sang, tancar el puny perquè no en brollés més, i a seguir caminant.

Vam arribar a San Jacinto a dos quarts de 5 de la tarda, després de 5 hores i mitja seguides caminant, i creuant pel mig de la invasió. A la casa que era el punt de trobada, ens vam poder netejar les botes, els mitjons i les cames, a cop de manguera, mentre la gent d’allà deia que no hauríem d’haver-hi anat, que hi havia un altre camí, i que ells ja havien advertit, el dia abans, que allò era impossible, que era una salvatjada. Però aleshores, ja a casa, havent aconseguit l’objectiu, l’humor ens feia tot més suportable i li’n trèiem importància: ja podíem fer-ho.

Vam esperar una hora que arribessin les últimes persones, vam agafar la buseta i vam tornar cap a Sincelejo, encara xops, descalços i amb les botes a les mans. I amb Murphy acompanyant-nos.

Naltros tres vam arribar abans que els altres, que eren qui tenien les claus. Vam haver d’esperar quasi mitja hora per poder entrar. I un cop a casa, anhelant les dutxes i la roba neta com aigua de maig, ens vam trobar que, per obres en una de les dutxes, l’aigua estava tallada (no sabíem quan la tornarien a obrir). Desquiciats, ens vam canviar de roba i vam anar a menjar per no morir-nos de gana i a beure cervesa per poder digerir tot el dia.

Anuncis

Tagged:

§ One Response to Fang, sang, suor i llàgrimes (i III)

  • maria ha dit:

    al tercer capítol s’entén perfectament el còctel d’emocions i duresa que representa el títol. Molts ànims, lloable tasca la que esteu fent, gràcies per explicar-ho i de quina manera!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Fang, sang, suor i llàgrimes (i III) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: