Fang, sang, suor i llàgrimes (II)

15 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Foto: Arnau Güell

Las Palmas se’m va presentar com un poble fantasma. Alhora, però, era un poble amb encant. L’entrada pel rierol donava a un parell de cases buides, mig destrossades, abandonades. Començava a copsar com podien sentir-se els i les habitants d’aquell poble, vivint allà, malgrat mai em podré aproximar al terror i al patiment d’aquestes persones.

Caminar per les restes del poble era explicar-me, contestar-me totes les preguntes de què havíem anat a fer allà. Las Palmas era un poble amb més de 5.000 persones que, des de l’any 1999 i fins el 2005, va patir les accions de les Águilas Negras, un grup de paramilitars que ha fet estralls a la zona dels Montes de María.

Fou el 99 quan van començar les massacres, l’assassinat selectiu de persones del poble, un degoteig de morts, assassinats, execucions i brutalits que es va allargar durant més de 6 anys. Això va ser el que va provocar que més de 5.000 persones marxessin del poble, en el que és el desplaçament més gran que hi ha hagut mai a Colòmbia. I un no podia deixar de pensar si totes les persones que en van marxar, viurien ara tant malament com les de la invasió del costat de San Jacinto (que podrien ser d’aquell poble o d’algun altre més lluny). Ara, a Las Palmas hi viuen poc més de 200 persones.

Foto: Arnau Güell

Feia les primeres passes per endinsar-me al poble, tot buscant la resta de la gent. “Aquí es dónde se celebrava la fiesta del pueblo, lleno de gente”, em deia un dels autòctons que havia fet el camí amb naltros. I un esglai m’omplia el cos: la ‘plaça del poble’ era ara un espai mort, erm, brut, enmig de quatre cases buides, abandonades, mig destrossades. Desolació. Però al mateix temps, era com si un pogués copsar les vivències que havien tingut lloc allà. Com aquelles imatges de pel·lícula, en què hom contempla un espai buit però la seva imaginació hi projecte nens i nenes jugant, gent de totes les edats rient, ballant i xerrant, i gent gran mirant-s’ho, tot gaudint. És com si hi veiés vida, allà on alguns hi van voler sembrar la mort.

Tenia pressa per trobar on estava la gent: el sol es ponia a un ritme vertiginós, i al poble, ara, no hi ha llum. Abans, al poble, amb 5.000 persones vivint-hi, hi havia llum i escoles i batxillerats amb dues línies. Ara, no hi ha llum i només hi ha una professora que s’encarrega de 10 nivells a l’hora. Irònicament, li’n diuen Detodito, que és el nom d’una bossa d’snacks de barreja que porta patates fregides, plàtan fregit i cortezas.

Foto: Arnau Güell

En trobar la casa, ja hi havia gent entaulada, i és que el que havia de ser un dinar, es va convertir en un sopar, quasi, per l’hora nostra d’arribada. Em vaig entaular, i em van servir el millor sancocho que he provat mai. Cert que veníem afamats i cansats, i això podria influir, però és que estava boníssim. I tenien un ají (condiment picant) boníssim del que ens vaig agafar la recepta a l’endemà. Després dels dos bols de sancocho, un plat amb carn, iuca i arròs.

En acabat del sopar, van fer una mena d’assemblea que havia de servir d’acte, reunió, recordatori i propostes per treballar sobre les massacres del poble. Fet i fet, aquest era el motiu pel qual havíem anat fins allà: una mena de recordatori pels 11 anys de l’inici de les massacres. I com no, allà va sortir de tot: la desesperació, la por, el sentiment d’impotència i de feblesa es tradueixen en nervis, angoixes, algunes desavinences. De fons, doncs, la destrucció de la cohesió social, del ser col·lectiu d’un poble que malda per ressorgir d’entre les cendres.

Foto: Arnau Güell

A Las Palmas, els governs i les institucions els han abandonat. Porten anys reclamant millores al poble, i no han rebut sinó, en el millor dels casos, la indiferència. Ens van explicar que si el camí estava tant destrossat era perquè els havien enviat una màquina Caterpillar que en teoria havia de ser el pas previ per una carreterea asfaltada. Ara, la Caterpillar no hi és, com tampoc l’asfalt, però el seu pas pel camí de terra l’ha trinxat completament i l’ha convertit en el fangar impracticable que ens vam trobar i que, segons la gent del poble, mai havia estat tant malament. La reunió la va cloure un record per als morts, amb espelmes i blat de moro, símbol de la fertilitat d’aquella terra. En acabat, ens van allotjar a una de les poques cases habitades (on hi vam arribar gràcies a un parell de lots, ja que ni a la casa hi havia llum), i vam caure rodons. Eren les 12h de la nit.

Foto: Arnau Güell

A les 6h, ens llevàvem per inèrcia: allà, a aquesta hora, ja és ple dia, i quasi tothom ha començat la seva activitat. Mentre preníem un tinto i un menjàvem un blat de moro cuit a l’escalfor directa del foc, la gent s’anava llevant i s’iniciaven més converses, on la gent s’obria, com si, espontàniament, continuessin la reunió del dia anterior, però amb menys tensió. Altre cop, les brutalitats afloraven. I més enllà d’això, apareixien també els interessos de fons: apropiar-se d’aquelles terres, fructíferes i riques, que donen al riu Magadalena, el més important del país. Aquesta és, de fet, la raó de fons de moltes de les massacres, de molts dels desplaçaments forçats que han provocat paramilitars i exèrcit: aconseguir l’accés i la possessió de terres riques, ja sigui en cultius, en el seu subsòl o per la seva situació geogràfica.

Foto: Arnau Güell

Vam tornar a esmorzar on havíem sopat, i un cop alimentats, l’home de la casa ens va treure una llibreta on tenia apuntades totes les dades de les morts del poble: persones, edats i dies dels assassinats. Una macabra llista que ell, expressament, ens va demanar que dinfoguéssim arreu.

I just després, una volta pel poble, veient, només un part, com de gran havia estat abans. Caminàvem per carrers de cases mortes, on dins hi trobaves tot de cabres o ovelles o gallines que ho havien convertit en el seu allotjament. De fet, millor trobar-hi aquests animals que no pas les marques del pas de les bèsties dels paramilitars: pintades amenaçadores, acusacions de formar part de la guerrilla, dibuixos explícits de sexe on les dones són objectes o directament són violades, etc. La típica marca dels paramilitars.

I entremig, algunes cases encara habitades. I el que més sorprèn: com una gent a qui han volgut aniquilar, encara ara no té por d’obrir-te casa seva, d’oferir-te aigua, menjar, o el tabac que ells mateixos cultiven; i tot amb un somriure a la cara.

Abans de marxar, vam passar per un pont que havia estat finançat per una ONG japonesa, i que tenia el seu cartell governamental explicatiu allà davant, uns quants metres abans, d’unes obres iniciades el maig de 2009. El pont, fins i tot tenia una placa d’inauguració de setembre del mateix any. El problema, però, és que per veure la placa calia fer-ho amb un zoom, o trepar dalt del pont: a novembre de 2010, el pont no existeix, no és més que un bloc de ciment dalt del riu, però inaccessible per ambdues bandes. Aquesta és la col·laboració que el govern facilita a aquest poble.

Foto: Arnau Güell

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Fang, sang, suor i llàgrimes (II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: