Fang, sang, suor i llàgrimes (I)

13 Novembre 2010 § 1 comentari

Foto: Arnau Güell

El despertador ens va sonar a les 4h del matí, ja que a les 5h ens passaven a buscar. Vam tenir temps de dutxar-nos i esmorzar uns ous pericos, una mena de revuelto d’ous amb ceba i tomàquet trossejats, molt típic d’aquí, i que des del primer dia vam aprendre a cuinar-nos. Com que la puntualitat a Colòmbia brilla per la seva absència, vam poder esmorzar tranquil·lament abans que ens recollissin, a quarts de 6 del matí.

Al cotxe no hi cabíem tots, així que naltros tres vam anar a la terminal de busos de Sincelejo, on vam agafar una buseta fins a San Jacinto, bressol de les hamaques, i d’altres artesanies. Un parell d’hores i 10.000 pesos després, arribàvem al nostre destí. Allà ens vam trobar amb més gent, i vam estar esperant una estona fins que arribés tothom, ja que el camí era complicat i havíem de pujar amb tres jeeps.

Complicat vol dir que eren 16 quilòmetres, pujant diverses lomes (com turonets) en un camí que es pronosticava enfangat, tant perquè era de terra com perquè portava dies plovent (estem a l’hivern, és a dir, època de pluges, ja que la temperatura és la mateixa: càlida). Al cap d’una hora llarga d’espera, en què vam aprofitar per menjar-nos una arepa-huevo i comprar un parell d’empanades per si de cas, vam inidicar el trajecte en tres jeeps prou atrotinats, d’aquests vells, i dels que només un parell eren 4×4. El nostre destí: el corregimiento de Las Palmas, un nucli pertanyent a San Jacinto, enmig dels Montes de María, una zona geogràfica entre els departaments de Sucre (d’on havíem partit) i Bolívar (on ens trobàvem aleshores).

Foto: Arnau Güell

Just sortir de San Jacinto, vam veure un imatge esferïdora: davant nostre s’obria una immensa invasió, un immens camp de desplaçats que malviuen en tendes fetes casolanament, la majoria de les quals no tenen parets, ja que només consten de quatre pals (quatre pals comptats) i un parell de trossos de tela, o de plàstic, a mode de sostre. No arriben ni a la categoria de barraques.

Els jeeps van passar de llarg de la invasió, a qui contemplàvem amb els nostres ulls i, com podíem, amb les càmeres: excepte al jeep de davant, on la gent anava asseguda als bancs de dins de la caixa, als altres dos jeeps anàvem de peu. A mi em va tocar el del mig.

No portàvem ni 5 minuts de rellotge, i el jeep de davant ja es va embarrancar. Va quedar atrapat pel fang en un lateral del camí, en una forta pujada. Els i les passatgeres en van baixar com van poder, i el jeep va aconseguir sortir i arribar fins a dalt mig buit, on li van posar les cadenes. Al mateix temps, als altres dos jeeps les hi posaven, tot volent evitar quelcom previsible.

Foto: Arnau Güell

Vam superar la pujada, la gent del primer jeep hi va tornar a pujar i vam seguir el camí, enfangat com mai n’havia vist cap. Al cap de 10 minuts, el primer jeep va tornar a quedar embarrancat. Aquest cop, però, l’avís era premonitori: havia quedat enfonsat, les rodes no giraven, i ni amb la corda lligada a un altre jeep, ja el tiressin endavant o endarrere, podia sortir-se’n.

Van començar a baixar els homes (les dues dones que hi havia s’ho miraven des de la distància), alguns sense calçat, d’altres sense samarreta, i es van començar a enfangar: treient fang de sota el cotxe amb una pala, treient aigua d’un sot amb un cubell, tallant arbres i branques a cop de matxet per tenir falques o desembussadors, etc. Però res. El cotxe no sortia. Naltros, sota l’excusa de “periodistes internacionals” també ens ho miràvem des de la barrera, i anàvem grabant.

Foto: Arnau Güell

Però alguna cosa et va fent sentir malament, en veure gent enfangada fins les celles (hi havia un noi que, literalment, semblava un ninot de fang vivent), que els nombrosos intents no havien fructificat (falcant el cotxe, etc.) i que ja portàvem més d’1 hora i mitja, i ens hi van llançar: bambes, mitjons i samarreta fora (“Tienes que tomar más el sol“, em va dir una noia colombiana), i cap a baix.

Foto: Arnau Güell

Saltar del camió era sinònim directe d’enfangar-se fins als genolls. Vam baixar els tres periodistes i un dels cooperants, tots catalans, a posar-hi el nostre gra de sorra. Aquell havia de ser l’últim intent. Uns falcaven el cotxe per darrere, per aixecar-lo, mentre un jeep l’estirava per davant amb una corda, i la resta fèiem força posant-hi totes les ganes per empènyer el cotxe.

Al primer intent, el cotxe es va moure una mica. Allò ens va esperonar, junt amb els crits d’ànim i broma que naltros anàvem deixant anar. I finalment, després de treure forces d’on no n’hi havia, patinant enmig del fang, amb les cames enfonsades dins un bassal de fang fins el genoll, el vam treure. L’alegria i la glòria de tothom, i unes especials felicitacions per a naltros, ja que havíem baixat al darrer moment i havia possiblitat la sortida. Res més lluny de la realitat, però, i és que ja se sap, que uns carden la llana i d’altres s’enduen la fama: el mèrit clar era dels que s’havien tirat més d’1 hora provant diferents opcions i reclamant que tothom -inclòs naltros- els ajudéssim des del primer moment. En favor nostre, però, cal dir que hi va haver colombians que ni van baixar del seu jeep.

Vam seguir la ruta, ja quasi tots dins el nostre jeep inicial, sense samarretes ni calçats, i tot plens de fang. Al cap de 5 minuts, s’embarranca el nostre jeep. Amb l’experiència al darrere, vam saltar tots de cop, vam repetir el mecanisme (corda per davant, falques per darrere, i gent empenyent) i el vam treure el 10 minuts.

Vam poder seguir encara una estona, tot i que el camí era quasi impossible: els jeeps derrapaven tota l’estona, havien d’anar rectificant constantment a cop de volant per no ficar-se pels camps o caure pels marges, feien les pujades de tort, els veies pujant de costat, i sempre, amb fang fins a mitja roda, com a mínim. En un moment donat, el camí esdevenia impossible del tot: alguns van obrir el filferrat espinós del camp perquè hi pogués passar el jeep, i van fer alguns metres a través, paral·lelament al camí. Però no vam anar massa més enllà. Finalment, es va considerar que els jeeps ja no pujarien, i en vam baixar amb tot al damunt.

Deurien ser les 11h, o quarts de 12h. Anàvem només amb la roda d’anar i tornar el mateix dia, ara ja enfangada. El sac de gel que portava un dels jeeps es va haver de quedar allà, ja que era impossible que ningú el pogués carregar. I amb els peus descalços, vam començar a caminar pel mig del fang: ens faltava més de la meitat del camí, dels 16 quilòmetres, i el sol era de justícia.

En algun lloc on semblava que el fang ja no seria tant prodund i espès, ens vam netejar els peus en un bassal o en un rierol, ens vam calçar, i vam seguir; això sí, el fang seguia acumulant-se a les botes. De camí, ens vam menjar el poc gel que dúiem per poder-nos refrescar i, com sempre aquí, quan preguntàvem quant faltava, sempre ens deien que 1 hora.

Foto: Arnau Güell

Vam deixar el camí principal, d’amplada per a jeeps malgrat fos impracticable, i ens vam enfilar turó amunt. En teoria, només havíem de pujar un turó. Al final, en vam pujar (i baixar) tres, per llocs on no hi havia camí, on el fèiem naltros creuant enmig de camps de blat de moro. L’espectacularitat i la frondositat dels Montes de María eren l’únic que ens ajudava a seguir caminant, i a voler arribar a Las Palmas abans que es fes fosc per poder-nos dutxat (ja havíem assumit que no tornaríem fins l’endemà, l’únic que volíem era evitar l’hora del capvespre perquè és quan més piquen els mosquits; i en un lloc de dengue i d’altres no és qüestió de jugar-se-la…). Cap als trams finals del trajecte, tres ases ens van alleugerir el camí: ens els turnàvem, i qui hi muntava, carretejava amb les bosses.

Vam arribar al rierol que dóna l’entrada a Las Palmas cap a les 17h, és a dir, quan ja comença a enfosquir i ja no era recomanable dutxar-se. Tot i així, no vaig poder evitar treure’m les botes i netejar-les una mica al rierol, mentre em treia els quilos de fang de les cames. Acte seguit, m’eixugava, em posava els camalls dels pantalons i tornava a calçar-se els mitjons i les botes mullades.

Foto: Arnau Güell

Tagged:

§ One Response to Fang, sang, suor i llàgrimes (I)

  • maria ha dit:

    Visca!!! ….m’encanten aquestes actualitzacions aventureres.
    i quina odissea aquest viatge,les fotos xulíssimes. Però m’he quedat amb ganes de saber més del camp de desplaçats.
    ah i fes-li cas a la colombiana ..deberias tomar más el sol…guayabitooo!

    petons i abraçadíssimes des de barna!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Fang, sang, suor i llàgrimes (I) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: