“Espero que les meves paraules no siguin passades pels fusells de la repressió estatal”

7 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Foto: internet

Amb aquesta contundència va començar la seva intervenció Armando Flores, estudiant de la Universitat de Pamplona (departament de Norte de Santander). Ell fou escollit pels seus companys per representar-los al Consell estudiantil. Des d’aleshores, rep amenaces, acusant-lo de ser de les FARC, però ell assegura que seguirà lluitant contra la privatització de la universitat.

Les paraules de Flores no són exagerades. Abans i després de la seva intervenció, havien pujat i seguiren pujant diferents persones explicant el que podríem anomenar històries per no dormir: des d’estudiant que han patit casos de repressió, fins pares i mares explicant com van matar els seus fills, com la policia o els paramilitats els van assassinar. I tot, per ser estudiants compromesos/es amb el futur del seu país, que és també el seu propi.

 

Foto: Arnau Güell

El marc on es van desenvolupar aquestes denúncies fou el de l’Audiència Pública “La Universitat defensa la vida” que va tenir lloc a Bucaramanga (capital del departament de Santandreu), a la Universidad Industrial de Santander (UIS). L’ACEU (Asociación Colombiana de Estudiantes Universitarios) havia organitzat per jornades per al divendres 5 i el dissabte 6 de novembre. Divendres havia tingut lloc una manifestació en defensa de la universitat pública, de la vida i contra el paramilitarisme i la repressió dins la universitat. En alguns moments, hi va haver tensió amb la policia i l’ESMAD (Escuadrones Móviles AntiDisturbios), que malgrat no arribar més, van prohibir que la manifestació fes el recorregut de tornada des de la plaça del centre de la vila fins la UIS. L’amenaça era clara: si es feia el retorn, carregaven.

Foto: Arnau Güell

Dissabte 6 al matí fou el torn de l’exposició dels diferents casos, tant col·lectius com individuals. Si no fos perquè és una realitat que s’ha de conèixer, un voldria que no pugés ningú a xerrar. Però no. El degoteig era inacabale. Una rera l’altra, moltes persones van pujar a explicar casos d’assassinat, de desaparicions, de repressió.

El pare de Johnny Silva va fer referència a l’assassinat del seu fill, el 22.09.05. al propi campus de la universitat on estudiava. Gloria Paredes va voler recordar el cas de la seva filla, assassinada a la residència el 17.04.06. Julieta Ospina va parlar del cas de la seva filla, Carmen Soto, qui fou assassinada per l’exèrcit el 03.08.07. L’exèrcit va assegurar que havia estat en un enfrontament, “però la meva filla estava destrossada… destrossada…”, va afirmar entre plors Ospina. De fet, nou fou l’única persona que es derrumbà mentre explica con li havien robat vilment el seu fill o filla, joves que tenien entre 2o i 24 anys. A la Ma. José també se li va trencar la veu quan es va referir a l’assassinat del seu fill, a mans de l’exèrcit, el 08.05.06, quan protestava contra el TLC (Tracta de Lliure Comerç).

Foto: Arnau Güell

Però a part de les morts i desaparicions, d’altres alumnes van denunciar amenaces directes de les Águilas Negras, un grup de paramilitars. Des de llistes on apareixen noms de membres d’organitzacions estudiantils, fins amenaces físiques dins la universitat, o fins i tot, el cas d’un estudiant de post-doctorat a qui un muntatge judicial l’ha dut a la presó. Escoltant la diagnosi que feien les persones que tenien el valor de donar la cara, un se’n fa creus. Ni els professors i professores que tenen opinió pròpia s’escapen de les amenaces o la repressió.

Foto: Arnau Güell

El més surrealista de tot, però és quan demanen que tothom faci silenci perquè s’escoltarà un tall de veu de 2 minuts. El tall és una grabació d’una conversa entre l’actual rector de la UIS, Jaime Alberto Camacho, i uns líders paramilitars, a qui facilita informació per “fer neteja” dins la seva Universitat. Esgarrifós. A un se li gela tot, per molt que diguin que arran d’aquesta denúncia s’han iniciat els tràmits legals per destituir-lo com a rector i passi comptes amb la justícia. I tampoc hom pot deixar de preguntar-se, si al noi que el dia de la manifestació anava pintant tota l’estona “Camacho paraco”, li servirà la caputxa per no ser identificat i evitar que algun dia, son pare o sa mare hagin de participar d’una audiència com aquesta.

I qui diu aquest noi, diu tots els nois i noies, tots els i les estudiants, la joventut colombiana combativa, que és capaç d’aixecar-se, rebel·lar-se i lluitar per construir un nou país, el seu futur.

Foto: Arnau Güell

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “Espero que les meves paraules no siguin passades pels fusells de la repressió estatal” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: