Quan el passat és un present que encara fa mal

5 Novembre 2010 § Deixa un comentari

Foto: internet

Vam conèixer en Mario un dia de casualitat. Naltros sortíem d’un hotel de 4 estrelles on, si ets estranger, hi pots entrar sense pagar i banyar-te a la piscina. Òbviament, no ho vam desaprofitar, i ens hi vam passar tot un vespre, fent també un parell de cerveses quan per culpa de la pluja ens van fer fora de la piscina. I és que a Barrancabermeja (més coneguda popularment com ‘Barranca’) li’n diuen el forn de l’infern, no pas per casualitat: la calor extrema, sumada a la humitat imperant, converteixen aquest municipi de 150.000 habitants en la zona més calenta del país.

En Mario pujava per un carrer al mateix temps que naltros sortíem de l’hotel. Anàvem petant la xerrada; tot i veure’l, no li vam fer cap senyal. Ell, però, sí que ens va veure, i en lloc de girar a mà esquerra, va rectificar i seguir recte. Allò ens va anar de conya: teníem el taxi a la porta.

Ens va dur cap a casa en un trajecte que va durar pocs minuts; de fet, vam pagar poc més del mínim, que són 3.200 pesos. Aquest curt trajecte, però, va ser suficient perquè ell se’ns mostrés com un gran narrador d’històries, anècdotes i episodis del que ell anomenava “les dues Barrancas”: quan la guerrilla (les guerrilles, millor dit) dominaven una meitat del poble, i la policia i l’exèrcit en dominaven l’altra meitat. La seva senzillesa i humilitat a l’hora de parlar, el seu tímid però real entusiasme a l’hora d’explicar-nos les historietes i un clar i innegable caràcter de bon jan, van fer que ens quedéssim amb les ganes. Per això li vam demanar el número de mòbil mentre li preguntàvem si estaria disposat a quedar amb naltros per explicar-nos més coses. I va assentir, tranquil·lament.

El vam trucar un parell de dies més tard; ens digué que feia torn de nits. Quan el vam trucar a la tarda, va venir “en 7 minuts”. Efectivament, allà el teníem, a la porta de casa, on ens havia deixat un parell de dies abans. En pujar al taxi, li vam reiterar que volíem anar grabant, i que si li feia res que el grabéssim a ell també. No li va agradar la idea, així que no vam insistir i li vam dir que ens conformàvem en grabar els paisatges i la seva veu. Hi va estar d’acord.

Va ser un recorregut d’una hora en taxi per Barrancabermeja, de 20 anys en la història de la ciutat i d’una vida en la persona d’en Mario. D’una vida de 27 anys que es condueix cap endavant malgrat les càrregues que li omplen el portaequipatges i que, sens dubte, pesen molt.

Foto: internet

Passem prop del riu Magdalena, un dels més importants del país, que el creua de sud a nord, i que degut a la seva importància atorga nom a una regió geogràfica que té més pes que el departament de Santander: el Magdalena Medio. Allà, al riu, hi trobem la refineria de petroli, la nineta dels ulls de la ciutat: Barrancabermeja és coneguda com la capital petrolífera del país, i se n’orgulleix. Als voltants de la refineria, però, les llacunes (ciénagas) són abocadors que emanen una ferum pròpia dels rius contaminats que tenim a Catalunya.

Passant per la porta principal de la refineria, ens comenta que abans, aquella era l’única entrada, però en van fer dues més per evitar els bloqueigs que hi feien els treballadors durant les lluites laborals. Ara, és quasi impossible bloquejar les tres portes, tampoc se’n poden veure les accions a les altres portes i fins i tot hi ha una caserna de l’exèrcit dins la refineria.

De camí, ens explica que a son pare el van matar quan ell tenia 5 anys. Resulta que van cridar a tot d’homes, a qui van anar passant per una llista, i dels quals en van matar 5 o 6. Entre ells, son pare. A la pregunta de si va ser la guerrilla o els paramilitars, ens diu que no ho sap. I quan li pregunto si la policia en va investigar el cas, em diu que no ho van fer, però que temps després tenien aquelles llistes a les seves mans. La seva afligida mirada cap a l’infinit, tot i anar conduïnt, i el seu silenci, indiquen que hi ha quelcom que no ens vol explicar o que directament no vol afrontar. Sembla que vol superar-ho, però com si aquests interrogants encara li ho impedissin.

De fet, ja el primer dia ens va explicar un fet prou esgarrifós. Temps enrera, sent ell adolescent, caminant pel carrer amb sa mare i germans (ell n’és el gran de quatre), van veure com una moto amb dues persones els rondava fins a tres cops; al final, van sentir com un d’ells deia “No és ella, marxem”. Dies després van saber que aquells dos que viatjaven a la moto havien assassinat una persona i una testimoni els havia vist. Resulta que la testimoni s’assemblava molt a sa mare, i els dos de la moto van estar a punt de confondre-la i matar-la. “Sort que el de la moto va tenir bon ull: no hagués estat la primera ni la segona persona que mataven per error”, ens va assegurar.

I no només per confondre’t amb algú, també per ‘bales perdudes’. Resulta que abans, quan tenien lloc balaceras (enfrontaments armats) tot sovint, hi havia gent que treia el nas per veure què passava. “Una dona que estava a l’hospital es va apropar a la finestra per veure què passava, i una bala la va matar. La van matar per chismosa”, diu.

Durant el recorregut veiem diferents cartells publicitaris demanant la llibertat de David Ravelo, activista pels drets humans que està empresonat acusat d’un assassinat. És la nova estratègia de l’Estat: en lloc de matar els líders, els judicialitza i inhabilita. Ravello és membre del PCC (Partit Comunista de Colòmbia) i quasi l’únic supervivent de la UP (Unión Patriótica); fou regidor per aquesta formació entre el 2001 i el 2003 a Barrancabermeja. Ara, és líder de CREDHOS (Corporación Regional de Derechos Humanos). Tot i saber-ho, li preguntem com si no sabéssim de què va el cas. Ell es limita a dir que és sindicalista i que està empresonat, però quan li preguntem perquè, diu que no ho sap, remuga fluixet alguna cosa i fa el silenci. Ràpidament, ens canvia de tema.

Quan arribem a la via del tren que ja no funciona, perquè fa anys que Colòmbia va deixar d’apostar pel ferrocarril, ens diu que hem arribat a la ‘línia’, la que partia les dues Barrancas. Per creuar-la cal anar més enllà, per un pont, que més endavant creuarem. Quan li pregunto perquè va començar a treballar de taxista, allarga la resposta i em confessa que tothom té un passat. Fa una pausa, i em deixa anar que “quan tenia 17 anys, vaig estar 3 mesos tancat en un correccional perquè em van trobar 15 canecas de detergent i una pistola”. En dir-m’ho, em mira i se li escapa aquell riure vergonyós de quan saps que estàs confessant quelcom del que t’empenedeixes. Ingenu, li pregunto perquè serveix el detergent. “Per la cocaïna”. I prefereixo no seguir preguntant. “A casa les coses anaven malament, jo era el gran de quatre germans, no hi havia el pare, hi havia dificultats”, m’afegeix.

En creuar el pont, ens diu que allà era on la guerrilla feia els paros (taps) per bloquejar el pas: estem entrant a la zona que era dominada per les forces subversives. “Feien els paros, barricades, i deien a la gent que sortís a fer sancochos (sopa típica colombiana)”. En aquella zona és on van tenir lloc la majoria d’historietes que ens explica.

Passem per davant d’una casa que fa cantonada, que antigament era un CAI (Centro de Atención Integral, una mena de comissaries petites a peu de carrer). Un camió bolqueta ple d’explosius hi va explotar, amb el guerriller a dins. No van tornar a construir-hi mai el CAI.

Seguim, i passem pel Pozo 7, una zona del riu on els guerrillers hi tiraven els policies, sapos (confidents) o paramilitars que mataven. El més curiós del lloc és que era relativament a prop d’una antiga base de l’exèrcit. Clar que quan ens diu que a la base la rodejaven de mines perquè els soldats no poguessin sortir, un entén com s’ho podien fer.

Més enllà, les històries es barregen. Ens parla d’un altre atac contra la policia, per part de la guerrilla, amb un cotxe ple de bombes, i un altre amb una bicicleta-bomba. Ens explica com els paramilitars van matar tres joves enmig del carrer, prop de casa seva; ell en coneixia un, a qui, de fet, havia dut al seu taxi dues hores abans que el matessin. Quan van fer fora la guerrilla, van entrar els paramilitars a sang i foc: 50 persones, entre mortes i desaparegudes, fou la seva primera massacre, la seva carta de presentació. Val a dir, però, que sempre hi havien estat; aquesta massacre, de maig del 98, fou quan es van destapar. Temps després, els paramilitars van convocar a tot de gent seva entre els que hi havia alguns ex-guerrillers que s’havien passat al paramilitarisme: en una mena de “neteja interna”, els van matar a tots.

El primer dia que ens va portar, li vam preguntar si tenia més por de la guerrilla o dels paramilitars: “mira, la guerrilla et donava alguna oportunitat, d’explicar-te, de marxar. Els paramilitars, si t’enganxaven, et fotien un tret i ja”, em va respondre. A la zona controlada per la guerrilla, però, el control era molt ferri. “Aquí no pujava ningú si no era conegut; quan pujaves, controlaven qui eres, si no et tenien fitxat, ja no apareixies més”. Segons ens diu, la guerrilla fins i tot va matar dues noies del barri que sortien amb dos militars. “Les van matar perquè no expliquessin qui es movia per aquí, perquè no poguessin dir res, i perquè tothom en prengués nota”.

De fet, als soldats que residien a una caserna situada dalt d’un turonet, els mataven amb franctiradors, i en baixaven els cossos. L’exèrcit no se n’adonava fins al canvi de guàrdia. Seguint sortint del barri controlat antigament per la guerrilla, passem per una casa caserna de l’exèrcit. “Aquesta també la van atacar amb bombes de pipeta”.

De camí ja cap a casa, ens explica que un amic seu, mentre esperava el bus, va veure un dia com des d’una moto li disparaven un tret al cap a un home que esperava al seu costat. “I la gent no s’amagava pas, a les cases; la gent sortia per veure a qui havien matat: deixaven passar tres o quatre segons, que l’assassí hagués marxat, i corrien a veure a qui havien matat”. Ens quedem atònits… però més encara quan continua. “I les funeràries ja corrien per allà”. “Com?”, li pregunto. “Sí, home: s’avisava amb temps de la zona per on hi hauria l’assassinat, i les funeràries ja rondaven el lloc. El mort encara no havia arribat a terra, que ja l’estaven recollint els de la funerària”, ens ironitza. “Un dia, a un home no el van arribar a matar, i qui el va portar a l’hospital fou la pròpia funerària”.

Però és evident que tot això, en un lloc tant petit, ha de tocar de ben a prop. “El meu cosí s’ha fotut la vida enlaire: ella era el responsable de finances d’un grup paramilitar, porta des dels 18 anys a la presó”. Ara ja en porta vuit, i sembla que li’n queden uns quants. “I a un germà seu, que també era paramilitar, el van matar”. “Qui?”. “Els propis paramilitars, va ser entre ells”. I un silenci regna al taxi.

Després de més d’una hora de recorregut, arribem a casa. Li paguem la carrera i li agraïm la ruta històrica, tot suggerint-li que si el turisme arrela a Barranca, ell podria mirar com a opció de negoci això de fer tours històrics per ensenyar la ciutat. “Conduir m’agrada, i ensenyar la ciutat també, però no així. Això d’explicar aquestes coses no m’agrada”. Les seves paraules i la seva expressió recorden una barreja de quan ens ha parlat de l’assassinat de son pare, del seu passat pel correccional i dels seus cosins. I altre cop, la seva mirada, afligida, a l’infinit, i el seu silenci, em deixen clar que no hem circulat per la història, sinó pel present d’un municipi, un poble i un país encara en guerra, on les ferides encara couen.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Quan el passat és un present que encara fa mal at a destemps.

meta

%d bloggers like this: