De la necessitat, virtut

3 Novembre 2010 § Deixa un comentari

“Ni un minut de silenci, tota una vida de lluita”. Aquest és el lema de les víctimes de crims d’Estat a Colòmbia. Una comunitat que, desgraciadament, creix cada dia. Però enfront del terror, també creix la solidaritat, la força, el treball colze a colze entre persones, famílies, associacions i regions afectades per la violència de l’Estat i els paramilitars. “Som el sol que reneix davant la impunitat”, assegura un dels seus lemes. I segur que amb la seva feina, aconseguiran obrir una escletxa de llum, veritat i dignitat entremig de les tenebres d’un Estat paramilitar.

Entrar a la sala on se celebrarà, el 29 i el 30 d’octubre, el 1r Encontre Regional del Nord Est colombià de Víctimes de Crims d’estat és, ja, tot un avís d’una realitat que massa sovint s’ha volgut amagar. Al fons de la sala, presidint-la, una pancarta immensa amb el títol de l’encontre inclou ja algunes imatges que hom podrà trobar després repartides arreu.

I és que sota mateix de la pancarta, i tot al voltant de la taula presidencial de l’acte, s’acumulen siluetes de cartró, d’un tamany quasi real, que són algunes de les milers de persones víctimes de crims d’Estat. Són fotos en color de la persona desapareguda, torturada, assassinada… amb dades personals, com el seu nom, ocupació i edat, així com explicacions i data de les circumstàncies en què fou víctima, en qualsevol de les seves vessants, d’un Estat criminal.

Els laterals de la sala també estan coberts de pancartes: del Movimento social de mujeres contra la guerra; de l’Organitación Femenina Popular (OFP); de l’Asociación de Campesinos del Valle del Cimitarra (ACVC); del Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado (Movice); recordant la massacre del 28 de febrer de 1999 (9 assassinats, 3 desapareguts i 2 supervivents), entre d’altres. I encara una altra que diu ben clarament: “Que la justícia a Colòmbia deixi de ser cega, sorda i muda. No més impunitat; veritat, justícia i reparació integral, càstig per als assassins”. El cartell anunciant un acte per commemorar els 22 anys de la massacre de Segovia, i que tindrà lloc a mitjans de novembre, afirma que “Descaminem la mort, sembrant memòria viva”.

Aquest encontre conté dues vessants principals. D’una banda, propiciar la trobada entre els diferents col·lectius que són víctimes dels crims d’Estat perquè es coneguin, intercanviar experiències, crear xarxa i donar poder a les víctimes a través de l’autoorganització i la mobilització. Volen erigir-se com els seus representants legítims enfront d’un Estat que buscarà inventar-se un altre interlocutor per tal de no encarar-se amb les seves pròpies víctimes. De l’altra, que diferents grups de gent que han patit situacions similars serveix també de recolzament i suport mutu per fer més suportable i, finalment, anar superant, una pressió i angoixa psicològica (de terror, pànic, dolor…) que busca desactivar políticament a tothom.

En aquest sentit, la demanda del Movice (“que no és ni ONG ni titella de l’Estat”) és de veritat, justícia, reparació integral i garantia de no repetició. S’han convidat les autoritats perquè expliquin el resultat de l’aplicació de les lleis de Justícia i Pau, però la previsió és que no vinguin.

A l’hora de començar la introducció a l’encontre, un cop fetes les presentacions, pren la paraula Eduardo Carreño, de CCAJAR (Corporación Colectivo de Abogados José Alvear Restrepo). Assegura que el Movice ha d’adquirir capacitat propositiva i de mobilització per tenir veu i que ningú els representi, precisament per no perdre la veu. En els 5 anys d’existència del Movice, aquest s’ha convertit en sujecte polític, fruit de la necessitat de l’organització i d’articular el treball de base. Afirma que cal la solidaritat entre les víctimes és bàsica per evitar que es tornin a destruir com a persones socials.

A continuació, pren la paraula Iván Cepeda, del Polo Demócratico, i ho fa en la seva doble condició de parlamentari i víctima de crim d’Estat, ja que el seu pare, Manuel Cepeda, membre de la UP (Unión Patriótica) fou assassinat per l’exèrcit acusant-lo de ser membre de les FARC. Assegura que el govern d’Uribe ha estat catastròfic en matèria de drets humans i que del de Santos encara n’esperen resposta.

Seguidament, denuncia la situació que el propi Estat ha creat per bloquejar l’ajuda a les víctimes. Afirma que les lleis de restitució de terres i de reparació de víctimes no es podran aplicar per l’acta d’estabilitat fiscal, una mesura que ha decretat el govern dient que a Colòmbia hi ha dèficit, concretament, un deute de 13 bilions de pesos. Això fa que es retallin totes les despeses en drets socials i humans, ja que se’n retallen totes les partides. A més, també agrega que és una llei no consultada al poble: ni a indígenes, ni a afroamericans, ni a les dones, ni a les organitzacions de víctimes,… en definitiva, a ningú.

Afegeix que el pressupost que acompanya la llei de restitució és irrisori, ja que compta amb uns 40 bilions de pesos per al període previst d’aplicació, que és d’entre 10 i 15 anys. En canvi, el pressupost per a policia, exèrcit i DAS, és de 20 bilions de pesos anuals. Així, afirma que si ja hi ha uns 33 bilions de pesos destinats a “programes d’assistència i d’ajuda humanitària”, només en quedaran 7 per a la reparació directa de les víctimes.

Les mancances també apareixen en el propi paper de les víctimes, ja que només defineix com a tal a les que ho són directament o en primer grau de consanguinitat, i quie decideix certament si ho són o no, seran 5 juristes. Tampoc inclou la perspectiva de gènere, segons Cepeda, ni la restitució de terres i de patrimoni, si algú vol tornar a casa seva després d’haver-se hagut de desplaçar.

Tot seguit pren la paraula Camilo Villa, del Movice, qui assegura que les confessions militars que suposadament s’han sabut ara gràcies a les lleis de justícia i pau, ja estaven sent investigades abans a través del codi penal, amb penes possibles de 4o i 50 anys. Ara, amb l’aplicació d’aquesta llei, s’han reduït les condemnes, fet que ha representat una frustració per a les víctimes. En aquest sentit, algunes d’aquestes han renunciat, mentre que d’altres, fins i tot, han estat assassinades. Finalment, denuncia que hi ha agents de l’Estat que han comès crims i se’ls està protegint. De fet, Carreño pren de nou la paraula per assegurar que hi ha militars que estan pagant condemnes més altes que els paramilitats gràcies a aquestes lleis. “No apareix la justícia per enlloc”, afirma.

No debades, la segona part del matí comença d’una forma colpidora. Representants de les diferents regions convocades expliquen el seu context, i del departament de Santander en surt la tràgica notícia: Elisabeth Silva, líder comunitària de la zona, ha estat assassinada just la nit anterior. Ella era la líder d’una associació que agrupava 400 famílies (de desplaçades i de víctimes), que treballen per la reparació de les terres. Cada regió explica el seu context, i una denúncia comuna pren forma: qui els fa fora de les seves terres és perquè en busca el seu control social, polític i econòmic.

Abans de dinar, pren la paraula Adriana Martínez Romero, advocada del CCALCP (Corporación Colectivo de Abogadas Luis Carlos Pérez). Afirma que, al Nord de Santander, empitjora la situació de crims d’Estat, i fa un repàs per ubicar la gent.

El 29 de maig de 1999 van entrar les paramilitars AUC (Autodefensas Unidas de Colombia) a la regió del Catatumbo; malgrat que havien avisat que ho farien, les autoritats no van fer res. De fet, van rebre col·laboració de la força pública de Córdoba, ja que van creuar 200 paramiliats en 6 camions que no van trobar cap obstacle militar (“retén”) a la carretera. Ara se sap que dos generals de l’exèrcit van col·laborar conjuntament amb els líders paramilitars Moreno i Castaño.

La primera massacre va tenir lloc el mateix dia 29, quan foren assassinades 5 persones durant el camí del departament de Córdoba, al nordoest del país, fins al Catatumbo, a la part interior. A més, van assassinar també 8 persones d’entre un centenar que tenien aturat en un retén que van muntar els mateixos paramilitars.

La segona massacre que van perpetrar va tenir lloc el 17 de juliol del mateix any. Després de 65 hores, tres camions plens de paramilitars van arribar a Tibú. Allà hi van assassinar 9 persones, i a 4 més se les van endur per deixar-les després tirades pel camí, també mortes. La tercera massacre fou un mes després, el 21 d’agost. Al poble de La Gavarra hi van matar 35 persones. Aquest seria l’inici de 5 anys de terror a la regió del Catatumbo, on només el primer any ja hi va haver 800 civils assassinats i 20.000 persones desplaçades.

Les veus que asseguraven que hi havia soldats de l’exèrcit que es posaven el braçalet de les AUC eren moltes. De fet, Martínez Romero apunta que el paramilitarisme és una creació de l’Estat, i remet a la llei 48/1968 per assegurar que aquesta es fa per crear-lo.

Segons l’advocada, la llei 975/2005 (“llei de justícia i pau”) i el decret 1290/2008, no serveixen per a res, ja que en queden exclosos els crims de lesa humanitat, genocidi i violació dels drets humans. En aquest sentit, l’Estat no destina recursos a la reparació d’aquests crims, els que efectivament es cometen  contra la població camperola i civil. Així mateix, en no reconèixer el dany col·lectiu, l’Estat no és responsable de l’acció criminal dels seus soldats, només ho són ells, com si actuessin individualment.

Martínez Romero assegura que amb el decret ministerial 29/2005, que otorga permisos i recompenses als soldats en funció de les baixes de la guerrilla, l’Estat comença a pagar sicaris, que són els seus propis soldats. “Li posen preu a la vida de les persones”, afirma. I és que des que es va aprovar la llei, ha augmentat les “baixes guerrilleres” sensiblement.

D’aquesta manera, l’Estat està instaurant, de iure i de facto, la venjança com a manera d’afrontar el conflicte, lluny de voler-lo resoldre. L’assignació de quanties per baixa guerrillera té una escala, segons el rang del guerriller, essent el mínim, per a un guerriller ras, un milió de pesos. Casualment, han aparegut centenars i centenars de guerrillers morts en combat, que no eren sinó camperols, gent humil, sense feina, que eren enganyats amb una bona feina a l’altra punt del país i al cap d’una setmana o de mesos apareixien morts i vestits de guerrillers. Eren el que s’ha vingut a anomenar “falsos positiuts”: muntatges fets per l’exèrcit perquè els soldats aconseguissin diners i permisos de descans. Que se sàpiga, fins ara, més de 2.000 homes han estat assassinats per aconseguir prebendes. I tot, fomentat jurídicament per l’Estat.

L’advocada assegura que la primera condició perquè es donin les execucions entrajudicials és la política de Seguretat Democràtica dels governs d’Uribe, ja que és quan s’inicien els assassinats de manera sistemàtica. Ara, com que ja no es pot amagar que s’està matant a líders comunals, és quan s’està tendint cap a una estratègia de judicialització i desaparició d’aquests líders.

No és d’estranyar, doncs, que quan des de la taula es crida als representants de l’Estat, a qui s’ha convidat perquè expliquin com s’estan desenvolupant els processos d’aplicació de les lleis, no aparegui ningú. I és que a vegades, el silenci còmplice diu més que una justificadíssima excusa.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading De la necessitat, virtut at a destemps.

meta

%d bloggers like this: