Colòmbia, S.M. (Societat Militaritzada)

23 Octubre 2010 § Deixa un comentari

Marcha contra los falsos positivos

Foto: El Espectador

Dos homes es troben pel carrer, i comenten com els va la vida. Un, tot aixafat, comenta:

– Em va fatal, no tinc feina, no tinc res, no aspiro a res, etc…

L’altre, tot entusiasmat, li deixa anar:

– Doncs jo m’he canviat el cotxe, m’he comprat una casa, tot em va de perles!

– I com t’ho has fet? – pregunta el primer.

– Sent confident!

La veu en off assegura que si et fas confident de l’Estat, rebràs una important recompensa econòmica, fent una crida, així, sobretot, a aquelles persones que malviuen a l’Estat colombià.

Això no és cap acudit, cap història inventada, ni res semblant. Això és un anunci que l’emissora de la ràdio de l’exèrcit colombià emet regularment. I no és cap fal·làcia.

Quan Álvaro Uribe Vélez va pujar al poder l’any 2002, va assegurar que un dels seus objectius era aconseguir que a Colòmbia, en 1 any, hi haguessin 1 milió de sapos (confidents). Molts d’aquests sapos són taxistes, ja que són els que més poden reportar de converses sospitoses i, a més, georeferenciar-les, és a dir, dir quins trajectes han fet aquestes possibles persones sospitoses de ser oposició política (ja no que tinguin a veure amb la guerrilla o la insurgència, no cal tant).

Però molts dels sapos també són persones desocupades, miserables d’una societat capitalista especialment injusta i cruel, que no tenen cap mena de recurs per viure. I abans de morir-se de gana, accepten qualsevol feina. És més, hi ha sapos que ni saben que ho són. És gent a qui senzillament algú se li apropa un dia, i li diu que li pagarà una quantitat de diners (ínfima) senzillament per estar-se en un lloc i anar informant de qui passa, etc.

I com això, també la compra de vots està a l’ordre del dia. Aquest cas concret ens el va explicar una família de desplaçats que s’havien ubicat a Neiva. Els vam visitar l’any 2004. Els i les desplaçades són les víctimes més oblidades del conflicte social armat que viu el país andí. Per culpa de les accions armades de l’Exèrcit i els paramilitars, es veuen obligats/es a abandonar les seves terres, sovint sense poder-hi tornar, sovint (per no dir sempre) sense poder reclamar que aquelles terres són seves. Si gosen tornar-hi, els pot esperar la mort o, en el millor dels casos, que senzillament els deneguin que allò era casa seva. Fet i fet, quan marxen ho fan fugint de massacres que han viscut en la pròpia pell, directament o indirecta. La por, el terror, els escombra.

Aquesta família de Neiva, com moltes altres d’allà o de Cartagena, on també vam visitar camps de desplaçats/es, malviuen en “cases” fetes amb planxes de ferro o uralita, o de fusta, o senzillament en un cobertís on les parets són llençols. Xerrant amb ells/es, la mare ens va explicar, avergonyida, que els havien pagat 20.000 pesos (aleshores 1€ eren 3300 pesos, aproxidamament) perquè anessin a votar a favor de l’Uribe, i que ho havien fet per necessitat. Els van pagar, però quan s’hi van fixar, el bitllet de 20.000 pesos va resultar ser fals.

El company que m’explica l’anunci de la ràdio m’assegura que això viola el Dret Internacional Humanitari (DIH), ja que el que està fent l’Estat és fer que la societat civil sigui partícipa del conflicte, és a dir, l’està ficant dins el conflicte armat. I ja se sap que en qualsevol conflicte armat, un confident és objectiu militar pel bàndol contrari; només fa falta que sigui descobert.

Però aquesta no és, per desgràcia, l’única de les grans “proeses” de l’Estat colombià. Una estratègia que també segueix és la que s’ha vingut a anomenar “falsos positius”. Es tracta de persones, normalment camperols o treballadors desocupats, gent humil, a qui algú ofereix una feina per guanyar molts diners a l’altra punta del país. La víctima, pressionada per la misèria, accepta. Al cap d’una setmana, apareix mort a trets a quilòmetres de casa seva, vestit com a guerriller. A les dades oficials, consta com a “guerriller mort en combat”, els soldats que l’han abatut reben recompensa (jeràrquica i econòmica) i l’Estat es congratula de posar la guerrilla contra les cordes.

Quan vaig venir a Colòmbia per primer cop, l’any 2004, hi va haver gent que ja em va parlar d’aquests fets. Però no fou fins l’any 2008 que es començaren a investigar (d’aquella manera, clar). És a dir, això ja no són conspiracions per part ningú, sinó fets comptats i comprovats. Podem fer una ullada al diari gens sospitós d’esquerranisme El Espectador per fer-nos-en una idea.

Así reclutaban en Sucre, 19.10.10

Desmovilizado por Bloque Central aceptará cargos por masacres, 21.10.10

Capturan soldado implicado en la desaparición de 11 jóvenes, 27.04.09

Condenan a 17 años de prisión a hombre que reclutó a 3 jóvenes desaparecidos, 1.10.09

Per desgràcia, pel que sembla que s’haurà d’esperar més és perquè surtin a la llum les relacions entre Exèrcit i paramilitars (hi ha casos en què camperols denuncien que atacs de paramilitars són fets pel propi Exèrcit, amb la diferència que es treuen el nom de l’uniforme), i entre Uribe i paramilitars. No debades, molta gent parla d’Uribe com el “líder dels paramilitars”, i, de fet, algunes fotos seves amb aquests criminals, donant-los la mà i somrient, abans de ser president, apunten en aquest sentit. És el que s’ha anomenat parapolítica, entenent que els paramilitars ja no només actuen per la via militar sinó que influeixen en càrrecs governamentals (trien alcaldes, n’amenacen o n’eliminen d’altres, etc.).

La desinformació és també una altra gran arma que juga l’Estat colombià, ja sigui per crear la por, ja sigui per amagar la debilitat. Així, les baixes de guerra pròpies no són reportades o són minimitzades, mentre que els cops contra la guerrilla són anunciats desmesuradament, mentre, al mateix temps, es fa una apologia de l’odi, la mort, la venjança i la crueltat que farien pavor a qualsevol persona amb sentit comú. Però així és l’Estat que es ven com la democràcia més antiga d’Amèrica Llatina (perquè no ha tingut cap dictadura… potser perquè no li ha calgut?), i és així com els Estats Units i les seves potències aliades defensen Colòmbia a capa i espasa.

Cada cop es veu més clar el que, ja fa temps, molta gent assegura: que Colòmbia és l’Israel d’Amèrica Llatina. Ambdues són potències militars, tenen el recolzament d’Estats Units, gaudeixen d’impunitat, i són especialment cruels contra la seva població i encara més qui és oposició… No debades, els primers subministradors d’armes a Colòmbia són, per aquest ordre, Estats Units, Israel i l’Estat espanyol.

Ahir, 22 d’octubre, Dia dels presos/es polítics/es, diverses organitzacions de drets humans i moviments socials van convocar un plantón (concentració) davant de la seu del Ministerio de Justicia e Interior. Hi havia una pancarta per la llibertat dels presos polítics que afirmava que “oposició no és terrorisme”, i diversos cartells de presos polítics cobrien el terra per informar dels seus casos. Només va aplegar una trentena de persones. Entre elles, 2 companys/es nostres que els acompanyaven, ja que fan cooperació internacional, per vetllar per seva seguretat.

Pot semblar estrany, però si a la senadora (ara ja ex-senadora) Piedad Córdoba l’han inhabilitat per 18 anys acusada de farcpolítica quan el que intentava era aconseguir mediació per a una resolució pacífica i política del conflicte, s’entén que a la gent li costi participar d’aquests tipus de mobilitzacions polítiques. La població total de Colòmbia és de poc més de 45 milions de persones, i el nombre d’efectius de l’Exèrcit (sense comptar tots els tipus de policies, etc.), és de més de 450.000 individus. Un 1% de la població és exèrcit. L’Estat espanyol, amb una població molt similar, té 177.000 efectius militars. Brasil, amb prop de 200 milions d’habitants (quasi 5 vegades més que Colòmbia), compta amb uns 287.000 efectius militars, una mica més de la meitat que el país andí.

A Piedad Córdoba l’han inhabilitat perquè és del Partit Liberal i perquè això de matar l’adversari polític, essen tant públic, sembla que no acaba de quedar del tot bé. Però l’extermini de l’oposició política d’esquerres és quelcom que és ben present. L’any 1985 es va crear la Unión Patriótica, una força política d’esquerres que havia de participar dels processos electorals. Estava integrada per nombrosos partits polítics, entre ells el Partit Comunista de Colòmbia. Des de l’any 1985 fins a mitjan anys 90, especialment, però també arribant fins a principis del segle XXI, foren assassinades o desaparegudes més de 3000 persones, entre elles nombrsos càrrecs electes i 2 candidats a la presidència de la República.

Fou tot un genocidi polític, i encara és hora que s’investigui. Per sort, algú s’ha dedicat a fer-ne un documental que porta el nom de la primera operació en contra que va patir la UP, “El Baile Rojo” (i un altre enllaç, que encara no he vist). Difondre’l és, sens dubte, el mínim gest que podem fer.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Colòmbia, S.M. (Societat Militaritzada) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: